II

Ara que és buida la ciutat
del nodriment que ens oferia,
i el percaçar de cada dia
va pels carrers canalitzat;

ara que inútil és l'esclat
del monument que ens abellia,
i l'asfaltada, estèril via
que a la llavor s'ha refusat;

dintre el gelat lluir del marbre,
l'al·lucinat esguard veu l'arbre
fora d'abast, vinclat de fruit;

i al llavi el foll desig s'eriça
dins la ciutat, mala nodrissa
que ens ferma al braç vora el pit buid.

(Del llibre Poema de la fam. Barcelona: Barcino, 1952, p. 17)

* * *

V

La Fam em conduïa per la mà
fins a un balcó de boires i d'estrelles;
tota la terra em va mostrar
feta d'horror i meravelles.
No estàvem, sols, al mirador:
a la dreta, el Dejuni, carallarga,
túnica grisa, estret el cinturó;
la Misèria a l'esquerra, boca-amarga
dins un parrac perduda la color.
A poc a poc i pam a pam
el món sencer se'm feia en evidència
i dessota la trista presidència
desfilava l'exèrcit de la fam.
En pujava un udol del mateix so
que el que em sento en la gola que titil·la;
mirallejava lluentor de plor
igual que el que avui tinc a la pupil·la.
Entenia el llenguatge de gemec,
de llavis i de mans crispades
i passaven innúmeres ramades
senyalades com jo, del mateix séc.

Entre la multitud anava un
que de seguida el pensament m'omplia;
i li cridava al punt:
-¿Qui ets tu, que no estàs en rebel·lia,
i tens els braços secs com un sarment,
una conca profunda en lloc de galta
i se't veu dins el pit el cor que salta
com dins una clofolla transparent?
¿Què sents, que la cruel necessitat
pertot arreu del cos se t'endevina
i l'amagues, com el foll enamorat,
a l'erm, amb el voltor i la salvatgina?
¿Com goses fer la teva oració,
oh llavi satisfet de rel amarga,
si menysprees la vida, que s'allarga
amb els béns que ens ha dat nostre Senyor,
que no els creà tan sols per al destí
de la bèstia que no creu ni espera,
més per a tu, únic que tens manera
d'agrair-ho com a present diví?
¿Quina nosa et faria el préssec d'or,
i la llet tota blanca i amorosa,
i la mel de l'abella remorosa,
i el fruit de vinya que fa batre el cor?
¿Com foren enemics del teu lloar
aquestes llengües de lloança pura,
si el Do suprem que l'ànima assegura
vol arraulir-se en forma de menjar?
I si amb l'últim recurs d'herba i de rel
pots mantenir valents el seny i els passos,
digues-me què faries si entre el braços
un fill teu decandís de fam cruel.-

Cercava tots aquells del clam pregon,
i ni rastre en la terra desolada;
però, del flanc ressec, una fillada
s'escampava, incomptable, arreu del món,
i el corb baixava amb un pa en el bec
i l'urpa del lleó la fossa obria.

Em girava amb un aire de gemec,
i era fosa la trista companyia
i fos el mirador del meu instant
en l'alta nit que cap estel desbrossa.

El pensament, damunt l'interrogant,
com una mà en la crossa.


(Del llibre Poema de la fam. Barcelona: Barcino, 1952, p. 25-27)