El que fou Maria Ponsà a Barcelona, en aquella època, obrint solcs nous al camp de la rutina, inventant instruments per a la simfonia de color que era cada un dels seus rams, afinant la sensibilitat del qui a ella recorrien, educant el gust del millor sector d'amants de les flors, creant estils sense desaprofitar-ne cap, sols els que la conegueren, a ella i a les seves creacions, podrien degudament ponderar-ho. Ella valoritzà les flors desuetes, com el "vellut", l'escardot i el galzeran espinós; ella destacà les petites pupil·les blaves del miosotis, féu flexible la rigidesa del "muguet" i mostrà el partit que es podia treure del fullatge del magnolier, de la verdor de la rama més banal i dels botons d'eucaliptus.

[...]

Maria Ponsà, en la seva modèstia, no es preocupà mai de perpetuar, per dibuix, fotografia en color o per simple esbós, les meravelles de la seva inspiració. Així, no ha quedat res de l'exposició que féu al Círcol Artístic pels volts de l'any 1945 i on presentà veritables troballes dintre l¡àrea de la decoració floral: des del ramet romàntic, compacte i empresonat en blonda, a l'ombrel·la isabelina de brussel·les que duia el llarg mànec florit en blanc i rosa de nards; des del gerret "rococó" al gran gerro enriquit de la ufana d'uns brancs escabellats; de la cistella de peu i ampla nansa destinada al camerino o a l'escena, a la pamela de palla d'Itàlia, penjada per les seves cintes de vellut, nusades, i amb el casc ple de flors fresques de camp.

[...]

Un ram suposa, al mateix temps que flors, una mà i un destí. És, doncs, un fet de construcció, d'intenció, menyspreador del temps; i és per la mà que el crea i precisament en el ram, la garba, la corona, el guarniment, que la flor s'esmuny del clos de la ciència i entra en el clima de l'art.

La comunicació entre mà i flor convergeix, en el jardiner, en el científic, en el contemplatiu, a col·loqui; ells són servents i amics de la flor. En mans de l'artista, la flor és la serventa perquè esdevé vehicle d'expressió com les cordes de l'arpa o la paleta del pintor. I l'artista ho serà tant més, com millor arribi a conciliar la seva melodia interna amb la forma expressiva i el caràcter de cada flor, en un maridatge subtilíssim on ni l'un ni l'altre abdiquen cap atribut de la seva personalitat.

Això és el que Maria Ponsà va realitzar entre nosaltres, sorprenent-nos a cada nova creació pel que tenia d'insospitada i delitosa en l'acoblament de les classes de flors, en la distribució de tonalitats, en el sentit del clar i l'obscur, en l'harmonia del contrast, en el moviment i en la forma; i tot això sempre amb la marca inconfusible del seu esperit elegantíssim.

El seu art era prova irrecusable de com elegància és fet espiritual perquè no deu res a la matèria, perquè no ve de fora a dins de nosaltres sinó que va de dintre nostre a fora; perquè no és adquisició, sinó expressió; no la cosa, sinó la manera de fer-la o d'enfrontar-s'hi; no l'objecte, sinó el gest, moviment fill de rel profunda i de font abscondida. Elegància és moviment de solució projectat en elevació com la línia d'una volta gòtica, com la resolució d'una frase musical; i com s'acompleix així que deixa de tocar a terra, pot prescindir fins i tot de la bellesa humana perquè transforma la lletgesa, crea bellesa allí on no n'existeix.

Paul Eluard digué un dia, entre nosaltres, que l'artista no és l'inspirat, sinó aquell que inspira. Maria Ponsà no hi ha dubte que fou artista i singularíssima i de difícil classificació, una mica així com passa amb Mme. de Sévigné, que és posada entre els clàssics sense haver mai escrit un llibre. Difícil de classificar perquè l'obra de nostra desapareguda no resta en lletres de motlle, en pentagrames o sobres teles; ni tan sols en cercles de crítica artística o en fulls de catàlegs. Del seu art inigualable no ens n'ha deixat -com la Maria Felícia del poeta- més que l'enyorança, la lliçó i el records. Però el record és el goig que ens resta d'una bella obra, el seu ressò fecund dintre de nosaltres.

I ens ha semblat que, una manera d'agrair-li-ho i d'honorar avui el nom d'aquesta gran artista, era suscitar entorn de la seva figura un nimbe, com una cort d'amor de conjunts de flors; flors que hagin estat collides i disposades per a destins innúmers, per innúmeres mans, al voltant del món, enfilant els segles; i que, per mor de veus immortals, resten vivents i gemades com acabades de collir i encara ens encisen i ens acompanyen.

(del llibre El Nimbe florit: conferència en homenatge a Maria Ponsà. Barcelona: Amics dels jardins, 1953, p. 12-18)