"Ja he dit al principi que hauria, forçosament, de parlar de mi. Per a fer més entenedora la situació en què vaig posar el meu pare, cal recular molts anys i veure quin era el seu criteri enfront les meves aficions i actuacions de criatura.

Mai els meus pares no van donar bel·ligerància a les meves vel·leïtats literàries; els primers versos que vaig intentar fer, a set anys, varen ser presos, -al menys de cara a mi- com una de tantes rauxes de nena difícil i extremosa. No sé què deurien pensar-ne o parlar-ne entre ells, però des d'aquell dia vaig fer la meva vida de provatures sense que hi intervingués per a res la curiositat, l'interès o la complaença del pare ni de la mare; semblava talment que ignoressin les meves llibretes, el tràfec de versos amb les amigues, els àlbums que aleshores era moda fer-hi posa poesies autògrafes, i altres fantasies de criatura. L'any 1905 van tenir lloc, a casa de l'editor Massó i Torrents, uns Jocs Florals infantils, organitzats segurament per la cunyada de Massó, Palmira Ventós que escrivia i publicava sota el pseudònim "Felip Palma" i era amiga de Maria Oller. Aquesta, prèvia consulta amb la meva mare, em va convidar a tirar-hi; em va explicar què era un lema i jo vaig fer-ho tal com ella m'ho va ensenyar i amb ella vaig anar a la festa; però no recordo que aquest fet fos gaire comentat a casa on se'n va parlar només com d'una festa d'infants; ni que els meus premis procuressin cap mena de satisfacció. En aquella època i des de molt abans, jo veia dificultades les meves possibilitats d'escriure i fins de llegir; la vida que teníem organitzada les nenes, estudis i jocs, no em deixaven temps lliure, i això no era casualitat sinó tot un programa. Havia d'enginyar-me per a trobar el paper i llapis que necessitava. "Molt més tard vaig saber que el meu pare explicava la seva opinió sobre aquest sistema dient: "Si és cosa de debò, ja sortirà a pesar de tot") En això, com en tot, se'ns allunyava del que no era normal u que pogués fomentar en nosaltres la més petita vanitat. Va ser només quan jo tenia quinze anys que, sia per indicació de la meva mare, sia per l'impuls generós de Núria, el meu pare es trobà versos meus a les mans. L'endemà vaig ser cridada al seu despatx on vaig entrar amb una gran temença pel molt respecte que em feia el pare. Amb una gran bondat, va senyalar-me els defectes, em donà alguns consells aclaridors i des d'aquell dia vaig ser jo qui, de tant en tant,, trucava a la seva porta per a sotmetre-li les meves poesies. Ell estava escrivint i jo seia al braç esquerre de la seva poltrona; mai no em va corregir un sol mot i tampoc va fer-me cap elogi; una sola vegada va dir-me: "Tens orella". M'explicava el perquè de les falles i m'ho tornava per a que ho esmenés.

Va ser, crec, cap el 1909 que em va demanar o va triar unes estrofes meves per a La Il·lustració on van ser publicades amb el sol nom de "Roser". A partir d'aquell dia va fer-me'n sortir d'altres, de tard en tard a La il·lustració i a Feminal; allà, amb quadrets en prosa sota pseudònims que intrigaven un no dir la senyora Karr. No recordo la primera vegada que vaig tirar als Jocs, probablement era l'any 11. "No és per esperar-ne res -deia el meu pare-; només per veure si en diuen alguna cosa". Em sabia greu que mai no arribés l'opinió que anava a buscar sota el secret, perquè jo sabia que el pare mai no en diria res. Cada any, un cop aparegut el cartell dels Jocs, triava un poemet meu i se l'enduia a la butxaca. A les sessions dels del Jurat on el pregaven d'assistir com a oïdor, ell seia fora del rotlle, sense ficar-hi basa, sentís el que sentís. I al cap d'uns dies, a vegades tot sopant, em deia: "Ja ets al cove!" Jo m'arronsava d'espatlles i així era cada any. Fins que em vaig casar. Aleshores anava jo mateixa, sense dir-ne res, a la bústia modernista de fusta color de caramel que hi havia a l'entrada de casa el Sr. Casades i Gramatxes. Però l'any 1932, tot això va anar de manera molt diferent. Jo amb la meva família, estava passant l'hivern a Aiguafreda per tal d'afiançar una convalescència del nostre fill; vaig pregar, doncs, el meu marit, que volgués encarregar-se de fer arribar el meu plec a la bústia; naturalment, sense donar-ne compte a ningú. El meu marit anava cada dia al seu treball a Barcelona; i el tres de maig, tot passant per La Garriga, comprà el diari i hi llegí el veredicte. Per la meva banda, quan em van entrar el diari, el matí, vaig trobar-hi el veredicte i vaig llegir-lo, com feia sempre, començant pel final; la meva sorpresa va ser en arribar al cap d'amunt. Com que la Flor Natural és una cosa que porta enrenou, vaig haver d'anar-me'n de seguida a Barcelona. El meu marit havia anat, directament, de l'estació a casa dels seus sogres; tothom dormia. Varen despertar les meves germanes.

- Què passa?

- No res; és per preguntar-vos si sabeu qui té la Flor.

- No.

- És que em penso que la té la Roser.

Van avisar el pare i amb poques paraules s'aclarí el dubte; però ell es portà les dues mans al front, angoixadíssim. "Mare de Déu!" Es deixà caure en una butaca. "Sembla que m'hagin posat anys a sobre!"

Van començar uns dies anguniosos per a ell i per a mi; perquè calia presentar-se al president del Jurat i el meu pare no trobava el moment d'acompanyar-m'hi. Començaren els diaris: "Ahir ningú no sabia encara qui era el guanyador de la Flor." El dimecres 4 de maig: "Segueix ignorant-se l'autor de la poesia premiada amb la Flor. El que passa amb el fet d'ignorar-se, tocant a diumenge, a l'autor que ha d'elegir la Reina de la Festa, no recordem que hagi passat en molts anys." Jo tenia triada reina però no podia encara dir res a ningú.

- Papà, hem d'anar a veure el senyor Agulló.

- Sí, sí, ja hi anirem.

Aquell any, per mor d'escaure's el primer diumenge de maig el dia u, Festa del Treball, els Jocs s'havien de celebrar el segon diumenge, dia 8. No sé quin dia de la setmana aquella va ser que em vaig trobar a casa l'Agulló, al costat del meu pare que li anunciava que la Flor era jo. Agulló em va fitar amb la mirada de dos ullets que fiblaven com si em volguessin arribar al pensament i em va preguntar amb veu severa:

- Per què ha trigat tant a venir?

No sabia què contestar-li i vaig callar; vaig sentir el meu pare donar explicacions que no vaig entendre, de tan sufocada com estava. La vetlla del diumenge La Veu de Catalunya portava la nova: ... "practicats diversos esbrinaments podem comunicar a nostres lectors que, segons notícies fidedignes que en mereixen tot el crèdit, sabem que qui ha obtingut enguany la Flor Natural és un autor femení... Qui serà enguany la reina de la festa designada per una altra dama?"

La Festa va transcórrer normalment amb la pompa de cada any. La meva amiga Josefina Mataró, muller del Dr. Conill, va fer una reina esplèndida i el president del Consell no va perdre un moment la seva habitual serenitat.

No obstant, fora de l'àmbit dels Jocs, les interpretacions equivocades, tal com el pare es temí, hi varen ser. Dos dies després, La Veu de Catalunya portava un article de Farran i Mayoral La renovació dels Jocs Florals, amb el qual jo podia estar conforme i vaig creure que li ho havia de fer saber; així doncs, li vaig escriure i en la seva resposta, entre altres coses hi havia la prova de la petita tempesta provocada pel meu premi: "Respecte a l'atribució a vostè de la Flor Natural, sé com les coses hi han anat d'una manera pulcra i en moltes de les converses que el fet ha suscitat, ho he fet constar repetidament."

Els de les converses denunciades per Farran i Mayoral, no podien sospitar les carabasses que jo portava rebudes ni l'autèntica sorpresa del meu pare que, precisament aquesta vegada, en presentar-li el Jurat, perquè els llegís, el poemes premiats, es fixà en què el de la Flor tenia una paraula empordanesa; "en efecte, jo l'havia sentida a un empordanès i em va venir a tomb) i vinga a preguntar i preguntar-se: "Qui hi ha a l'Empordà que hagi escrit això? Qui deu ser aquest xicot?" Moltes vegades, parlant amb nosaltres d'obres poètiques i de premis, deia: "no feu mai cas, ni d'un premi ni d'una carabassa." Però estic segura que aquell premi meu va constituir un disgust dels més grossos que els Jocs li havien donat mai.

Apaivagada l'agitació que tot això havia portat fora i dintre de casa, em trobava jo un dia al despatx del meu pare, asseguda davant per davant d'ell que, com sempre que no escrivia, seia en un butacó quan, de cop, amb aquell to encoratjador que sabia prendre, em digué:

- Bé! A aquestes altures, em sembla que ja podríem fer un llibret.

- Sí, papà; - vaig contestar-li;- però hauria de ser amb Normes.

El seu rostre es trasmudà un segon amb contracció dolorosa, com si s'hagués punxat amb una espina. Es mossegà lleugerament els llavis.

- Ah, -digué- així... res.

Aquesta contesta era conseqüent; la seva posició no havia canviat. És penible haver de causar dolor.

(Dins el llibre Vida i obra de Francesc Matheu. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana, 1971, p. 196-200)