"Després d'aquest brevíssim repàs de la seva biografia i obres fonamental, i abans d'acabar, vull insistir en la seva importància com a capdavantera en els orígens del feminisme amb el seu "Discurso preliminar", que obre l'edició de Poesías de 1841. És possiblement -com diu Navas Ruiz- la primera dona dins la tradició literària hispànica en plantejar-se el dret femení a escriure.

Durant tot el segle XIX, però sobretot a partir de 1840, es publiquen una quantitat ingent d'articles i llibres sobre la dona, sobre el seu ésser i les seves possibilitats, sobre la necessitat o no de la seva instrucció, sobre els avantatges i desavantatges de la seva educació, sobre la seva missió domèstica i social, posant sempre en dubte la seva aptitud per a les ciències i les lletres, i sobre la conveniència de la seva cultura i sobre si la dona ha d'escriure o no. He recollit molts articles sobre aquest tema, que ara no podré, lògicament, exposar, i realment fa esgarrifar la resposta social davant el desvetllament lent, però progressiu, de la nova consciència femenina. La majoria d'articles van dedicats a la dona per tal de recordar-li en forma de lliçons dogmàtiques els requisits del bon govern domèstic i aconsellar-la sobre la seva conducta en el matrimoni, conscientciant-la sempre del seu triple paper de filla, esposa i mare, del premi a la seva abnegació i procurant reduir-la, sense excuses, al prototip de l'àngel de la llar. Tant és així que les dones que s'atreveixen a escriure una obra literària, en el pròleg previ a la seva obra, sempre fan professió de fe tot assegurant als seus lectors que el cultiu de la poesia de la poesia és un simple oci que no els ha impedit en cap moment d'acomplir amb les obligacions pròpies del seu sexe; i també deixar molt clar que les seves produccions són filles de la ignorància, i "juren" desconèixer per complet els recursos i les tècniques poètiques per confirmar així la puresa i religiositat en els continguts poètics i la senzillesa i, sobretot, la ingenuïtat en la forma, que d'altra manera serà qualificada de "varonil" (com li passà a Gertrudis Gómez de Avellaneda), adjectiu que temen i defugen com ànima que s'emporta el diable. No hem d'oblidar que en els llibres consagrats a les joves s'insisteix en el fet que la innocència es perd amb l'estudi i la lectura d'obres no qualificades o destinades a elles especialment. I no oblidem tampoc que el judici i la valoració d'una obra literària femenina és proporcional a la bellesa de l'autora, al seu candor, a la seva vida moral i a la naturalitat de les seves composicions com a simples i espontànies expressions del seu esperit però mai, mai, amb una pretensió d'elaborar una autèntica obra literària. I per si de cas ho intenta, ja surt al pas Gustave Deville, i diu: "Ha existido siempre entre las mujeres una especie de debilidad orgánica, que vendría a paralizar en este punto sus más loables esfuerzos". I Marià Cubí, per posar un altre exemple, diu: "no es muy común ver en la mujer esa profundidad de impresiones, esa solidez de juicios, esa fuerza de abstracción que se advierte entre los hombres; la mujer tiene en sus sensaciones y sus juicios una facilidad, una perceptividad grandes; pero en cambio, sus sensaciones y sus juicios son fugaces y poco profundos; tanto como son vivos y poco duraderos", i l'argument per justificar aquest fet, segons ell és clar, no està pas en un problema d'educació i cultura, no, "la razón de esto está en el carácter especial de su organización; la fibra de la mujer es más blanda, menos extensa que la del hombre, vibra de consiguiente más fácilmente, pero sus vibraciones son poco duraderas y profundas, al contrario que la del hombre que más dura, y más tensa, vibra, es cierto, con menos facilidad, pero sus vibraciones son más profundas y duraderas". Bé, i segueix amb coses molt grosses. Severo Catalina, un dels autors més llegits quant a les seves opinions sobre la dona diu: "si pedís un consejo a una mujer, os responderá súbitamente con un sí o con un no, como una chispa al choque del pedernal; pero no la obliguéis a analizar los motivos de su parecer, que tal vez ignora, porque probablemente os alegaría menguadas razones, a pesar de tener razón. Poco avezada al severo ejercicio de la lógica y menos apta, por su naturaleza, para una deducción rigurosa de las ideas, sólo es sensata por inspiración, así como se es poeta. El hombre, por el contrario, tiene por primer fundamento de su buen sentido la reflexión".

En aquest univers històric i context cultural, apareix el Discurso premilinar de Josepa Massanés. Imagineu-vos el coratge d'una dona que s'atreveix a reclamar, l'any 1841, una "emancipación puramente intelectual" i afegeix "en vano es negarnos la actitud para ello" i afirma "es preciso que se instruya a todas las mujeres, más no de modo que se las convierta en pedantes ergostistas" i segueix "en su gabinete vierta raudales de elocuencia sobre unas hojas que la inmortalizarán tal vez, en la sociedad olvide que su nombre está impreso al frente de aquellas obras"; i encara més, afirma de manera imperativa "déjese de tener por imposible y condenar el que la mujer presente a la luz pública los frutos de sus estudiosas tareas" i per tranquil·litzar el possible lector suspicaç diu "tampoco teman que la instrucción en el bello sexo redunde en contra de sus ocupaciones domésticas". No planteja, només en aquests breus fragments triats, tots els estereotips d'època la influència dels quals no faria més que sedimentar-se i reafirmar-se greument després de 1850? No respon a cadascun dels punts principals tot alternant l'asseveració dogmàtica amb la reflexió oberta en perfecte equilibri i harmonia demostrant una lucidesa sorprenent? No demostra una mentalitat molt avançada en relació al sentir i pensar més comú de la seva època, segurament estimulada per una ideologia liberal?"

(Sara Pujol: "Maria Josepa Massanés, 185 anys del seu naixement", dins AAVV: Memorials ICD : 1993-1996. Barcelona: Institut Català de la Dona, 1997)