SI FOS MATÍ

Seria jo l'infant
del gest alat i la sorpresa,
i l'èmfasi d'un sol
que en meravelles crema l'aire.
Aquell infant, així,
sabria quin secret
s'oculta a la contrada de les veus.
I callaria sempre,
i de vegades miraria la llum.

(Del llibre L'altre encara. Alzira: Bromera, 1994, p. 26)

* * *

PETITA FACÈCIA ALS GRANS MAGATZEMS

Avui també has sortit a passejar
el gos
de l'ànima.

D'ací d'allà la gent tragina amb pressa
a mercè d'un instint tèrbol i lleu,
compra al preu fet de la millor rebaixa
al pis cinquè d'aquest domini incert.

Semàfor roig. Atura't. Molt alerta
amb el rubor de gom a gom que puja
aquest trajecte de les avingudes
on prompte torna a ploure.

El sol (libèrrim)
se t'ha glaçat, i ja no tens pas ganes
d'haver-te-les amb tanta circumstància.

Accepta l'alegria, tal com va.
Així discorre el temps, sense malícia.
Honest no vol dir mai ser un imbècil.

(Del llibre L'altre encara. Alzira: Bromera, 1994, p. 28)

* * *

EL TESTAMENT DE HEILIGENSTADT, V

Tinc por de perdre'm
enllà de les vesprades i les presses,
mòrbid i entaforat
com trista porcellana.

No sé l'acabament
de les mirades,
ni pètals aspres, ni rutina bella,
ni vana amor, ni vida absorta.

I vinc superb
i sense forces marxe.

* * *

Criatura adorable, beneïda
la teua passa amb l'ordre dels celestes,
filla diàfana de l'aire estricte
com d'autra haver allò que se'n podria.
Onsevulla que sies salvaguarda
la gràcia distinta que et nomena
l'encant de cada gest, els teus somriures,
les paraules que dius, els mots que calles.
Un firmament diürn sobre l'altura
t'inflama la raó d'amar l'indòmit.
Tu, que ets digna a pronunciar l'estiu
sense el safir, a gust, afirmativa,
lliure en un món que t'ha donat treballs
de quietud i xifra procel·losa.
Per molt del que me'n queda, per reeixir
a l'àmbit de les nostres arrogàncies,
salut i bona sort, salve el teu ser
l'estar d'aquest turment que em peix els llavis.
I dure efímer raig adolescent.
Haja pau tot capvespre que et pertanga.

(Del llibre L'altre encara. Alzira: Bromera, 1994, p. 62-63)

* * *

Vuit anys han ja passat, amb l'amplitud
de tants dies com vaig llavors saber,
tota la pensa quasi inconeguda
pel record de la bona vida. Així
per mi vau ser, relíquies sagrades,
i per tothom que pretenia a prop
les vostres harmonies.

Aleshores
lluïa l'horitzó, o l'escot llegit
als mots d'una lliçó molt ben apresa,
mentre els ocells solcaven l'aire extens
a penes cald, de tan novell, llanguia
poc abans de l'esbarjo. L'entrepà
substituïa dubtes per angúnies
al bar fosforescent del bar, reclosos
d'una pluja sobtosa.

Ara no
badalla l'home en temps d'amar que vaig
esdevenir, ni jo me n'adonava.

Tal volta, tornaré d'entre l'esbart
menys dòcil que s'estrena a poc a poc,
gràcilment dominant. Car, en el fons,
teniu l'olor del guix i la pissarra
plena d'obscenitats i de paraules
tendres, ai las! com no? literatura.

Mire, doncs, el passeig gebrat, tremole
en l'alè de la llum multiplicada,
m'avinc, guanyat i pulcre, perquè riguen
a cada abril les belles criatures.
I trobe el que jamai no vaig buscar,
pas rere pas, al sol, de les memòries
l'hoste fràgil, la causa d'aquest món.

(Del llibre L'altre encara. Alzira: Bromera, 1994, p. 76-77)