—Tens dos llibre premiats, però cap al carrer. Caldrà que parles de la teua poesia, perquè ningú no en sap res.
—Costa de resumir els llibres... Sent que encara són de prova, combine diferents metres, del sonet a les seqüències curtes, amb la màxima economia del llenguatge. Pel tema, són poemes amorosos, sobretot el segon llibre. Em feia por en fer-los, perquè aquest és un camí molt recorregut i és fàcil caure en el tòpic...Ara m'agradaria temptar unes altres temàtiques, com també uns altres ritmes.

—Començares a escriure en català a Anglaterra, diuen.
— Sí, el primer llibre, La casa perduda, el vaig començar allà, al comtat de Kent. Un bon lloc, ¿no?

—Sens dubte. Sabem que t'interesses, des del començament, per la literatura anglesa. ¿Creus que en català ha estat o està prou considerada i coneguda o encara hi segueix predominant el partit francolector?
— En desconec els percentatges, però crec que la literatura anglosaxona sí que té ací una influència forta, i com més va, més. I és lògic. D'altra banda, em resulta molt curiosa la relativa abundor d'antologies de traduccions parcials i d'antologies i l'escassesa que hi ha d'obres completes d'autors anglesos.

—Dins la tradició nacional, ¿quins autors t'han marcat més profundament?
—Molts, clar. Carles Riba i el mateix Salvador Espriu, encara que avui no semble estar de moda, potser perquè se'l sol veure com un poeta que parla de la mort, amunt i avall, però crec que té moltes més eixides, moltes més interpretacions.

—¿Com veus, ara, "l'escola valenciana"?
—Prou moguda, animada i creativa. El fet que hagen eixit un grapat de revistes i col·leccions de qualitat ho demostra.

—¿Com veus la interrelació, el coneixement mutu, entre Barcelona i València?
—Em sembla que València i Barcelona encara són massa lluny, malgrat l'autopista, en tot i també en poesia. I això és negatiu, perquè els avantatges que podria aportar la diversitat, la riquesa de tons, es veuen anul·lats pel desconeixement. A més que ens oblidem dels poetes mallorquins, que ho fan molt bé.

—Per acabar, tornem a una polèmica que enverina, o enverinava, les nostres tertúlies. ¿Et sents un epígon de la "generació dels setanta"?
—No, crec que no. Crec que el que fa la gent de la meua edat és una altra cosa diferent. Estem completament allunyats del context polític, social i estètic en què es generà Carn fresca o Llibres del Mall, per exemple. Encara que els llegim i ens influeixin.

(Enric Sòria:, "Tímid, anglòfil, experimentat", El Temps (València), 5 de gener de 1987, p. 66)

* * *

—Aquest premi és una mena de colofó? Ja als 22 anys va guanyar el seu primer guardó literari.
—Sí, precisament en una altra nit de Santa Llúcia. Aquell premi ja no continua, perquè la seua intenció era atorgar el Salvador Espriu per a poetes joves per cada lletra que componia el seu nom. A mi em tocà la a. El Carles Riba, tot i ser un guardó important, no deixa de ser un motiu per a seguir endavant, i amb més motiu que mai. Fer les coses amb el màxim rigor possible.

—Podria explicar la temàtica del seu llibre premiat, Hostes?
—Hi ha una situació cap al final del llibre que està presa de l'Odissea, una de les obres que considere més importants. Si em demanaren això de quins llibres m'enduria a una illa deserta, la veritat és que amb l'Odissea, la Bíblia -des del punt de vista literari, independentment de si sóc creient o no, és una e les obres cimeres de la cultura- i una bona tria de filòsofs presocràtics, que tenien molt de poetes, crec que hi hauria molt de material per a gaudir de la poesia. Després de tot això, no s'ha inventat res de nou. Els poetes que han aparegut després no estan malament, ni molt menys, però els llibres que he esmentat [···]

—La crítica destaca de la seua poesia el rigor intel·lectual i l'estil sever. És difícil de fer-la arribar al públic?
—La meua poesia no és per ser escenificada dalt d'un escenari per un poeta dels que s'estilen ara. És una poesia per a ser llegida amb la veu interior. Es pot llegir en veu alta, cada lector a la seua manera, perquè la musicalitat hi és fonamental. Salvant les distàncies, també li passava a un poeta que he traduït, el gal·lès Dylan Thomas, que deia que la música entra per l'orella, fins i tot quan l'escrius. El que em fa escriure un vers és el seu sentit, però també una cadència i un ritme concrets. [···]

—Els poetes valencians tenen el mateix reconeixement a Catalunya que els catalans?
—La resposta és rotundament no. Els poetes valencians no són prou reconeguts al Principat, de manera injusta. Hi ha poetes incomprensiblement desconeguts al Principat. És el cas de Joan Navarro; el de Marc Granell, encara que ja hi ha gent que el té en compte, potser perquè ha publicat darrerament en una editorial de Barcelona; el de Vicent Alonso; o el d'Antoni Ferrer Perales.

(Ferran Bono: "El poema no es completa fins que el lector el fa seu", Quadern - El País (València), 22 de desembre de 2005, p. 1-3)

* * *

—Vosté ha sigut un jove poeta que ha estat inclòs en les antologies poètiques de referència de la literatura catalana actual, si més no en aquelles referides als més joves, i ha guanyat premis literaris importants. La seua poesia sempre ha gaudit d'un gran prestigi dins i fora de València. No debades, Vicent Andrés Estellés li va escriure el pròleg al poemari Inici de les hores, premi Salvador Espriu de l’any 1986. La concessió del premi Carles Riba és, en aquest sentit, la culminació d'una trajectòria?
—D'alguna manera sí. Tanmateix això no ha de fer que m'adorma sobre els llorers: per a mi és una exigència i un advertiment que ara més que mai he de fer les coses amb el màxim rigor possible. Vaig tindre la grandíssima sort de poder publicar de ben jove, als vint-i-dos anys i amb dos primers llibres que quasi van eixir a la vegada, perquè havien guanyat els seus respectius premis: un amb un cert ressò a Catalunya i l'altre, un premi també de prestigi reconegut sobretot al País Valencià. Per això de vegades tinc la impressió de no saber ben bé quin va ser el meu primer llibre, perquè els recorde junts, eixint a les llibreries amb pocs dies de diferència. I ara es dóna la feliç coincidència que han passat exactament vint anys justos des d’aleshores. Ja he fet la quarantena i, segons sembla, el Carles Riba és el premi de poesia més important en català.

—Quina relació va mantindre amb el poeta Vicent Andrés Estellés?
—Una relació d'admiració. Encara que no va ser un tracte seguit en el temps, sí que el vaig visitar en més d'una ocasió a sa casa, i vam enraonar molt... Bé, ell més que jo. M'agradava escoltar-lo, com contava mil succeïts, no sempre del món literari, com passava de la veu més pletòrica, si parlava de sexe, a la veu més desolada si la mort eixia a la conversa, plorant fins i tot. M'ha influenciat amb la seua rauxa, el seu entusiasme. Però en realitat en aquells anys de jove poeta, les relacions personals que més em van marcar, van ser les tertúlies de sobretaula al Trovador de València, amb poetes com Josep Piera, Marc Granell, Vicent Alonso, Enric Sòria, Vicent Berenguer, Eduard Verger...

—Amb quaranta-dos anys ja té publicada una extensa i intensa obra poètica, amb nou poemaris que comencen amb La casa perduda, premi Senyoriu d'Ausiàs March del 1986, i finalitzen amb Hostes, premi Carles Riba del 2005. Des del seu punt de vista, quines coses aporta aquest últim llibre a la seua obra poètica?
— Hostes és el compendi de la meua manera de viure i veure el món fins ara, que arranca segurament dels tres últims llibres. També —i això ho veig com una porta oberta— un cert canvi en la manera de dir, més immediata a la parla comuna de cada dia, menys continguda, més solta, més arravatada, amb l’aparició d'inquietuds noves que no m’havien abordat encara. La mort d'éssers volguts i el neguit que provoca l'inesperat, o el dolor per constatar en alguns gestos de cada dia que les coses no són com abans, tot això no em pot deixar indiferent.

—En els ambients literaris de València sempre s'ha parlat sobre la brillant perfecció formal i plàstica de la poesia d'Isidre Martínez Marzo… Fins a quin punt és important en la seua obra el treball formal del vers, els ritmes i l'arredoniment estilístic dels versos?
—Sí, això diuen! He pensat molt de temps que la bellesa, si és tal, ha de contindre la perfecció i, en conseqüència, quan el creador vol fer bellesa, si vol fer-ne, cal que treballe amb mans i mànigues per tendir a la utopia de la perfecció absoluta. Ara bé, el món no és ni bell ni perfecte; només ho és de manera efímera. En aquesta paradoxa em trobe ara mateix.

—Què li ha aportat la traducció de dos poetes anglosaxons tan importants com Dylan Thomas i Gerard M. Hopkins?
—La traducció per a un poeta és una experiència fonamental, necessària, summament didàctica i, a més, és una manera magnífica d'oxigenar-se. De Hopkins he aprés, en aquest cas mot a mot, el que havia llegit o rellegit en altres poetes religiosos (Sant Joan de la Creu, Donne, Llull...), vull dir l'enorme sensualitat de l'experiència mística que expressaven als seus versos. Amb el gal·lès Dylan Thomas m'he pogut reconciliar amb un panteisme radical, en el seu cas, d'arrels celtes; en el meu —i salvant les distàncies òbvies— d'arrels mediterrànies. En Dylan Thomas hi ha l'observació atenta de la natura (que no és sempre serena, sovint és d'una crueltat incommensurable), i malgrat tot l'amor cap a aquesta natura —que no es redueix a postaletes de paisatges— i el convenciment que, per a bé o per a mal, en formem part.

— El fet que l'hagen guardonat amb un premi tan prestigiós com el Carles Riba vol dir que la crítica catalana comença a reconèixer els poetes valencians?
—Si la ciutat de Barcelona ja és reticent cap a tot allò que ve de les seues comarques més pròximes, com no ho ha de ser amb allò que prové de València o de Mallorca? De Lleida, fins i tot. És sorprenent que dels quaranta-set anys que fa que es convoca el premi, jo siga el tercer valencià que l'ha guanyat, després de Josep Piera i Enric Sòria.

–Isidre Martínez Marzo ha estat inclòs dins de l'antologia dels Imparables, un grup de poetes que s'han presentat com els grans agitadors de les immòbils aigües de la literatura catalana actual. Podria explicar quins són els motius ideològics i literaris que l'han empentat a formar part d'aquest grup de poetes?
—Ho són i ho seran, de vàlids. Nosaltres reaccionem contra el que algú, amb molt d'encert, ha anomenat «cultura del tot a 100». A més a més, compartim una actitud vital similar. En el meu cas, sóc, com ha dit, traductor de Dylan Thomas i no és causalitat que un dels seus poemes més celebrats, aquell Rage, rage against the
dying of the light siga un crit de rebel·lia. Crec que és indispensable que el poeta de debò, quan cal, es rebel·le (començant contra ell mateix) i, si cal, també que incite a la rebel·lió; que no s'apague la llum, que «no muira». Als anys vuitanta i noranta la crítica en català era tova, fofa, i fins i tot ara no hi ha el coratge de denunciar la mediocritat assumida d'una part de la nostra literatura. Vivim temps d'una grisor al·lucinant. Al manifest que obri l'antologia expressem el nostre rebuig cap a una societat cada vegada més idiotitzada, o l'atac premeditat contra la unitat de la cultura que s'expressa en català... O la reivindicació que la poesia torne a ser l'espai referencial entre la resta de gèneres. No és per tractar-se de mi, en aquest cas, però sempre m'he preguntat com és que el principal premi de poesia catalana, aquest Carles Riba tan altisonant, estiga dotat tan irrisòriament. És una prova que la poesia no es té com a prioritària.

—Vostè, amb la poeta Maria Josep Escrivà, porta molts anys organitzant tertúlies poètiques a València. Primer la mítica del Café Malvarosa i després la del Café Sant Jaume del carrer de Cavallers. Com veu '’ambient literari a València i la literatura que s'escriu a hores d'ara?
—Les tertúlies de què em parla segueixen endavant, no per Maria Josep Escrivà ni per mi, sinó perquè en la pràctica es fan entre tots; la gent que hi va ho fa per comboi, per una complicitat. Van nàixer amb la voluntat de no tancar-se en capelletes, i el cert és que per allí han passat poetes de tota mena. Vam començar el desembre del 1997 i, sembla mentida, prompte farem la centena. Sovint caic en la temptació de caricaturitzar València com una ciutat que no exerceix de capital cultural. Això és de veres, però hem de reconèixer que hi ha una oferta cultural mínima que, a empentes i redolons, es manté.

—En quin nou projecte o projectes literaris es troba capbussat en aquests moments?
—A aprofitar aquest premi perquè es publique d'una punyetera vegada la poesia reunida de Dylan Thomas. Mentre en castellà es pot llegir sense problema, en català encara ara resulta impossible fer-ho per un problema de mala gestió de drets d'autor.

(Antoni Gómez: "La poesia hauria de tornar a ser el gènere de referència", Levante (València), 24 de febrer de 2006)