El llibre que tinc al meu abast, Inici de les hores, és, per mi, un bell llibre, excel·lent, ben escrit, ben estructurat, pulcrament escrit i organitzat com a volum. (Açò em recorda el meu primer llibre. La cura amb què jo posava aquest poema darrera d'aquest; aquesta breu secció, aquí; després els altres versos.) Martínez i Marzo ha bastit un llibre magnífic que a mi em sembla un molt bon primer llibre. Valencià, perquè això s'hi nota. I ací teniu el seu producte, un producte primerenc, d'una forta i vàlida vocació poètica; l'autor admira i reconeix, força, l'alt magisteri d'Ausiàs March, però ho dóna per assentat tractant-se d'un jove que romp a escriure a València. A Jaume Roig no sembla tenir-li tanta devoció. Estudia Filologia a la Universitat, i la primera tarda que vàrem passar parlant, a casa meua, em va dir que havia vist Joan Fuster. Jo li vaig dir que Joan Fuster és un gran amic, un germà meu."

(Vicent Andrés Estellés. "Pròleg" a Inici de les hores. Barcelona: Edicions 62, 1987, p. 9)

* * *

"Estilísticament, som davant d'un llibre en què ha semblat acomplir-se la màxima dels antics: per aspera ad astra. Perquè, si els poemes que obren aquest Inici de les hores -no ho oblidem, primer llibre del joveníssim autor- es ressenteixen encara d'una dicció poètica balbucient i no del tot segura, a mesura que avancem en la lectura del llibre, poema a poema, i secció a secció, acabem per descobrir-hi una veu lírica pròpia i diferencial, que se'ns imposa a través d'uns versos precisos, decidits, que (sobretot en el sonet d'Insomni, darrera secció del recull) sonen ja a poeta madur, força lluny d'ingenuïtats adolescents. [···]
Plàstic i sensorial és, doncs, el to invariable de la secció, que temàticament recorre diversos nivells de l'experiència del poeta, però sempre en uns escenaris reals o imaginats on, repeteixo, res no és obac sinó, en tot cas, les simbòliques fondàries en què ocasionalment té por de caure el jo poètic. A l'últim, Temps de vesprada a Xàtiva, col·locat gairebé al final de la secció, és ja un poema important, per tal com la veu poètica s'hi implica definitivament en el tema amorós, tot avançant molts dels aspectes que, de mica en mica, s'aniran fent recurrents: el desig, la joia, l'exaltació del moment... [···]
És en el sentit d'aquesta meditació sobre la necessària conjuració del temps que el lector trobarà allò de més transcendent a Inici de les hores. L'efecte polifònic, quasi orquestral, dels diferents metres emprats deixa, de més a més, la impressió que el llibre d'Isidre Martínez ha estat -en paraules del seu coetani Vicent Andrés Estellés, que prologa l'obra- "pulcrament escrit i organitzat". En últim terme, l'obtenció amb aquest recull, ara fa dos anys, del Premi Salvador Espriu, per a poetes joves, convocat per la Fundació Pere Vergés, acabà de confirmar que no es podia esperar un millor inici de les hores -poètiques- d'Isidre Martínez i Marzo."

(Pere Ballart. "Esperançador inici de les hores poètiques", El País - Quadern (Barcelona), 5 de maig de 1988, p. 6)

* * *

"Isidre Martínez és un poeta cantellós. I no ho dic únicament per aquests poemes de Sense mi. Parlo d'una escriptura crescuda de sempre en la més fervorosa exigència, a la qual hauríem de sumar, de part del poeta, un domini de la llengua i de l'ofici.
En efecte, els versos d'Isidre Martínez poden arribar a contenir el tremp més indecorós possible -talment aquella "paraula justa" d'un Vicent Andrés Estellés entregat de manera incondicional al compromís cívic, en tota la dimensió que això comporta -i al mateix temps aquest escalf immesurable en el desenvolupament fins i tot del jo poètic més rude, més aspre.
Ara, amb els haikús i tankes de Sense mi, Isidre Martínez Marzo continua amb traça aquests seus "camins avant" en termes de concentració, d'agilitat i de substància."

(Roger Costa-Pau. "Camins avant", Avui - Cultura (Barcelona), 7 de març del 2002)

* * *

"Siga com siga, el que de seguida salta a la vista en l'extensió d'aquesta obra és la impressionant coherència que la relliga. Al llarg, ja, de nou llibres de versos, hi ha un sol univers, i una sola exploració, per molt que els camins que l'autor ha de recórrer per dur-la a cap siguen diversos. Aquesta unitat de fons es manifesta en una gamma molt rica de tons i de registres, també de tècniques. Martínez Marzo és un mestre del decasíl·lab tens, compacte, quasi exasperat de tan premut, però també prodiga l'alexandrí sinuós i, més de tant en tant, l'àgil vers breu. Ha practicat també el poema en prosa i, molt sovint, amb una sàvia destresa reticent digna dels mestres orientals, la tanka i el haikú. Els seus epigrames tenen consistència d'emblema, i de vegades voregen l'aforisme, o la formulació paradoxal. La varietat de tons no és menor: la celebració entusiasta de l'instant; el brindis per la vida; el gongorisme irònic; els poemes amorosos, plens d'una intensitat de comunió rara en la nostra poesia; els homenatges a l'estimada poesia anglosaxona o al vers net de Machado; les elegies amerades d'una enyorança universal; les interrogacions més fondes, quan la veu s'escorcolla a ella mateixa i el món pren figura d'oracle, escrit "en lletra de fulles", com al bosc de Dodona, i només podem conjecturar a les palpentes, entre enigmes, o entreveure les formes vagament, com en un espill. Amb tot, si la varietat d'aquesta poesia és notable, les constants que la unifiquen no són menys evidents.
Ja ho eren en el seu primer llibre, La casa perduda (on la casa, com el poeta ens avisa en un breu text orientador, són també les estances de l'ànima), publicat el 1986, quan el poeta tenia 22 anys. Aquell era un recull iniciàtic, temptatiu, amb previsibles ingenuïtats de novençà -encara que, tot ben comptat, escasses- i una estimulant barreja d'exultació barroca i reticència astuta. Tot el llibre exposava el retrobament amb un paisatge, no solament exterior, i l'inici d'una recerca, la de la pròpia veu que havia d'habitar-lo, i que deia ja amb plenitud en el llibre següent, Inici de les hores.
Sense desdenyar de cap manera els altres llibres que ha escrit (alguns dels quals són memorables, com La tristesa de Sòcrates o Sense mi), crec que podem seguir les línies mestres d'aquesta exploració tenaç del seu món propi amb més netedat en L'altre encara, Camí de tornada i Els adéus. El poemari que ara ens ocupa, Hostes, s'inscriu plenament dins d'aquest itinerari i en certa manera el compendia.

(Enric Sòria. "L'auscultador d'instants", pròleg a Hostes. Barcelona: Proa, 2006, p. 10-11)

* * *

"Creadors destacats de la lírica occidental (com Dante, Villon o Hölderlin) han poetitzat un moment crucial per a l'individu, el que en cada època s'entén com la meitat de la vida, aquest mirador privilegiat per valorar la infantesa i l'adolescència i per considerar com la maduresa augura la incertesa del futur. Aquest, precisament, és el cas del darrer llibre de poemes d'Isidre Martínez Marzo, que merescudament es va alçar amb el darrer premi Carles Riba de poesia (2005): també al primer poema d'Hostes, "D'aquí estant", el jo poètic ens parla des de la immutabilitat de l'existència, des de l'assumpció que han passat "trenta-nou estius" i tot resta igual, malgrat el trasbals de les petites sorpreses que són pur atzar. [···] La imatge de la casa i de l'hospitalitat és important al llarg de tot el llibre. Títol, epígrafs, o metàfores juguen amb la imatge de l'habitant, aquell que posseeix una casa i convida altres éssers a hostatjar-s'hi, com aquell que és acollit per un altre. Pel mateix plantejament de món, el poeta valencià construeix un jo poètic que forma part de l'individu contemporani -alhora amfitrió i hoste. L'autor s'ha adonat intel·ligentment d'aquesta ambigüitat del lèxic català i l'ha espremuda amb mestratge. [···] És Hostes un dels millors llibres d'Isidre Martínez Marzo, i un del volums més rodons, efectius i profunds que s'han publicat darrerament en català, potser també perquè enllaça amb una línia meditativa de la lírica catalana que neix amb el postsimbolisme ribià de Lírica de cambra i que per a la modernitat els joves poetes han actualitzat a través de l'última poesia de Joan Vinyoli. Són aquests Hostes un autèntics versos epicuris que enmig de tanta incertesa i desordre de la vida contemporània aposten per una mínima però certa ataràxia, i proporcionen petits xarrups de fresca felicitat."

(Jordi Julià. "Isidre Martínez Marzo, Hostes", Els Marges (Barcelona), núm. 79, primavera 2006, p. 119-121)