PECAT DE JOVENTUT

Vint-i-cinc anys que veig els núvols amb una rara picardia furibunda, ribald distint o monstre escàs, tapant badalls a sota dits, algun rellotge en el canell. D'entrepans, n'hi ha hagut –i bons. Vint-i-cinc anys que el goig se m'estira vehement cada ranvespre. Des de llavors he tancat portes, òbric finestres als solsticis, plorava abans de riure quec i llòbrec per respirar un salm de pluja malaltissa. Vint-i-cinc anys oint doctrines als oratges de la justícia de les torres i la campana d'una cosa multitudinària. Són vint-i-cinc anys, d'aquesta brusca solitud i tanmateix dissimulant per a l'alè entusiasmat darrere el mot. He fugit a la distància: ara no sé d'escales, només banderes de robes ja secretes. Fa vint-i-cinc anys que dins la sang sona l'agost trencat i càlid, tumult i cor que bat de pressa perquè l'estiu (de quina forma) ha vist com nasc. ¿Quan serà que, enaltit de la llum agraciada, confie en mig auguri, si me'n queda?

(Del llibre Himnes. València: Alfons el Magnànim, 1990, p. 14)

* * *

BALADA PER A L'HOME QUE DELIRA

Que vinga, doncs, que passe endavant, somnàmbul i tristíssim. Marxa lluny? Ivarsós com un núvol cap al tard i magre, el seu perfil és buit de peixos i tanmateix s'hi troba la forma de l'aigua ajornada. Camina a la manera d'un ramader quan fa anar l'ovella que el destorba, val a dir, aixafant el sòl amb afany escàs. Sap així l'obscur rancor que gosa, còmplice en el pànic i la llàstima. Busca l'ajut d'ahir? Vet-lo quan mira, com si tinguera d'al·lucinar alguna breu nissaga, com si intentara d'estretir-ho tot a colps. Venç un oci inexpugnable, però si riu cada llibre es tanca de sobte. Vet-lo quan alça amunt els braços girant les mans a la sinistra. No dubtarà. Sempre en l'honra d'una quimera.

(Del llibre Himnes. València: Alfons el Magnànim, 1990, p. 30)

* * *

COM ARA SOLAMENT

D'on véns? De quin indret distant retornes i per què? ¿Com ets quan m'esguardes als ulls i no sé res de tu ni la platja m'alegra? Ribes hem caminat tranquil·lament sense parlar-nos, buscant les prolífiques aigües del migjorn fora vila. Tan gràcil, tot. I tan lúcida l'escuma arreplegant-se entre dunes i banyant-nos. Tenen les hores forma d'ala? Mor un núvol i jo l'ignore. He d'ignorar l'atzar que els noms susciten per nosaltres. Comprèn-me, calla més i toca l'aire si vols que siga tàcit un silenci. On vas? A quina mar absorta arribes i de qui?

(Del llibre Himnes. València: Alfons el Magnànim, 1990. p. 52)