Que n'hi ha de maneres, d'entendre la vida, de sentir-la! Nosaltros, homes d'avui, hem d'abarcar totes les que puguem, tastar-les totes, que, ben tastades, no n'hi ha ni una on no s'hi trobi quelcom de gust, de l'aroma immortal que és el gran secret de les coses. És digne de nosaltros el deslliurar-nos de l’horrible besoin d'affirmer, que diu en Bourget, que per altres generacions podia no ser horrible, podia ser, i segurament era, necessari per la missió que duien en l'evolució humana; però avui... avui el nostro esperit, obert als quatre vents, és indulgent amb una indulgència robusta i de bon ésser, més gran, més forta i més anitosa que tots els dogmes i tots els axiomes i tots els exclusivismes, perquè té prou serenitat i prou altesa per a dir a cada un d'ells, an els més oposats, am mitja rialla quasi divina: "Tu deus tenir raó, i tu també, i tu també, perquè tots en podeu tenir".

Ja ha passat el temps de les santes indignacions i d'escandalitzar-se i de lluitar i morir per una idea. En això hi podia haver certa grandesa d'època; però jo crec que la grandesa d'avui, la nostra, consisteix no en morir per una idea sinó en viure per totes. Viure, viure tot lo que es pugui en extensió i en intensitat. Ja lo que abans eren afirmacions o negacions es van tornant simpaties o antipaties, i tota l'antiga escala de la persecució an el martiri es segueix amb les gradacions d'una mitja rialla, des de la d'extàtica beatitud fins a la de la ironia, i encara, aquesta, com més fonda més serena.

(Joan Maragall [pseudònim "Panphilos"]: "Nietszche", L'Avenç, 2a època, 1893, p. 195-197)