En canvi, el nostre Maragall és constantment llegit i reeditat, és un poeta de cinquantenari més que no pas de centenari. Volant avui de Londres a Barcelona, em demanava el perquè d'aquest constrast, i em penso que és degut al fet que Joan Maragall no tingué solament un missatge estètic i poètic, vàlid només per a una minoria i per a una sola generació, ans té un missatge humà per a tot el seu poble, vàlid mentre el nostre poble seguirà essent el seu; un missatge viu, una paraula viva, que encara ens és present, i ens inquieta, i ens ancora.

(Miquel Batllori. "L'inconformisme religiós de Joan Maragall", Conferències en commemoració del centenari de la seva naixença (1860) i del cinquantenari de la seva mort (1911). Barcelona: Biblioteca Selecta, Editorial Selecta, 1963)

* * *

Em penso que per a acostar-nos un mica a Maragall i per a comprendre'l cal no negligir aquests dos aspectes de la seva poesia: la tendència idealista o, si voleu, romàntica, en cerca de plenitud: el gran, el bell, el bo; i la capacitat de visió realista, detallada, que sovint es podria transcriure en pintura o dibuix.

(Dámaso Alonso. "La poesia de Joan Maragall", Conferències en commemoració del centenari de la seva naixença (1860) i del cinquantenari de la seva mort (1911). Barcelona: Biblioteca Selecta, Editorial Selecta, 1963)

* * *

Joan Pijoan sobre Maragall

L'autenticitat és la idea central de la seva concepció de la paraula viva. La paraula viva és la paraula vertadera, incontaminada de perversió, de mentida, de comèdia, de ficció, de retòrica, de sofisticació, de mala fe, d'engany. Per això, Maragall apreciava tant el que ve del poble. Creia que el poble és el que està sempre més a prop de l'autenticitat. La gent senzilla, els pastors, el Montseny, el Pirineu, aquest fou el món que Maragall estimà. La indústria, el comerç, la societat, la ciutat el crisparen.

Francesc Pujols, segons Pla "una persona que havia tractat Maragall durant molt de temps"

Crec que dir de Maragall que era un místic de la realitat, un panteista, es pot molt ben defensar. La lectura del que s'ha escrit i s'escriu sobre la seva poesia no m'ha pas fet canviar de criteri. El senyor Maragall veia la "mà de Déu" a tot arreu. Tot ho contemplava com si fos una meravella, amb ulls transfigurats, com una criatura encisada davant el que els Reis li han portat. Per veure aquest món tal com el veia el nostre poeta s'han de mig tancar els ulls. Llavors es veuen les coses com a través d'una esquerda, dins una llum irisada, tot tocat per una llum irreal. Maragall versificà la llegenda de Joan Garí, que era aquell ermità de Montserrat que quan no volia veure Riquilda, filla del comte de Barcelona, que per a ell era el símbol de la temptació de la carn, feia allò que diu Maragall:

Fra Garí clou les parpelles
i la veu contraclaror.

Aquests dos versos són, al meu entendre, la fórmula exacta del criteri poètic de Maragall. Per veure millor Riquilda, l'ermità de Montserrat mig cloïa els ulls. Per veure millor el món s'ha de fer el mateix que l'ermità llegendari.

(Josep Pla. Obra completa. Barcelona: Destino, vol. XV, edició 10è aniversari, 1992)

* * *

Volem dir amb això que, dins el conjunt de l'obra maragalliana, la tragèdia de Nausica és representativa d'una evolució que s'acomplia lentament; [...] Però no és única a ésser representativa. L'Elogi de la poesia i el Cant Espiritual, escrits per aquest mateix temps, mostren encara més evident el caràcter de clarificació d'experiències viscudes per l'ànima a través d'innombrables peripècies entre la llum i l'ombra, entre el real i el possible; el poema del Comte Arnau [...] redimia l'ànima en pena que feia un pes tan greu al seu poeta. [...] Hi ha en aquestes obres una decisió tal de conclusió, més impressionant per aquell cert esquematisme característic de Maragall i sens dubte de la millor poesia catalana, que cal fer un esforç d'anàlisi [...] per a veure-hi un repòs i gairebé diríem una refecció d'etapa abans d'una més ardida represa, i no un suprem missatge abans del silenci, com de fet resultaren ésser.

Per a Maragall, l'afaiçonament d'un tema de l'Odissea en tragèdia fou una manera de conquerir profundament la poesia grega, de fer-se-la veure a ell mateix més clara que per cap traducció d'altri —ni pròpia, val a dir; [...] D'on, per a qui valora Nausica, la necessitat de no oblidar el que la seva composició tingué per a Maragall d'exercici, de noble exercici de l'ànima.

A la fi del proemi de Nausica, Maragall al·legoritza la seva intenció de fer nou lo vell:

Aixís, tal volta, enamorat, intenta
un constructor, de la immortal bellesa
d'antic palau, fer-ne una estada nova
per hostatjar-hi el seu amor per sempre.

Aquests versos, tan graciosament diserts, insinuen la idea d'un amor que, movent el poeta a crear, es realitza en la imatge del seu objecte, fixada i jove per a sempre dins un món de coses que en prenen significació, de bellesa que se li adiu. És curiós de confrontar-los amb un passatge de l'Elogi de la Poesia: "La Divina Comedia fou el palau que el Dante alçà per hostatjar-hi el gran amor de tota la seva vida". La similitud, deliberada o no, dels termes és prou eloqüent perquè no ens faci por de dir que [...] l'obra poètica de Maragall té també la seva Beatriu.

Per a la realització de la seva tragèdia de Nausica, Maragall tenia dues pautes: els cants de l'Odissea agrupables sota el títol de "Relats en el palau d'Alcínous", i el pla, fragments i esbossos de la Nausikaa de Goethe. En conjunt, si d'Homer va prendre el tema, de Goethe partí per a la seva interpretació psicològica [...].

(Carles Riba. Nausica de Joan Maragall. Barcelona: Ariel, Clàssics Catalana Ariel, 1984. Tesi doctoral)