Maragall (és) gairebé paradoxal: un poeta que compon per procediments d'escola —escola goethiana o pròpia o de qui sigui, tant se val— amb febre o amb febreta, sí, però també amb el serè despreniment de l'artista, que sempre ens apareix sentint-se més obligat envers el producte del seu geni creador que no pas envers l'emoció que el fa parlar o envers el cor de les coses que l'inquieten o l'encanten.

Parlà supremament en vers, però no exclusivament; i potser el més just elogi que es podria fer d'aquest home amb la seva personalitat genial, tota ell irradiació i influx, és que tot d'ell fou paraula viva: els poemes i les proses, els actes i fins els gestos i fins les inhibicions i els silencis.

(Carles Riba. "Pròleg a Joan Maragall", dins Antologia poética. Barcelona: Editorial Selecta, 1954)

* * *

...y que tan dentro de sí la sintió, la vivió y la soñó su cantor glorioso, aquella su Barcelona, "la gran encisera"; no se preocupó de meter en ella ruido, si no que día a día, pero para siempre, fue preparando para llevar al viejo Brusi artículos, […], con que servir desinteresadamente a la historia de la patria.

(Miguel Unamuno. Pròleg a Obres completes de Joan Maragall. Volum XVII, Problemas del día. Edició dels fills de Joan Maragall. Barcelona: Sala Parés Llibreria, 1934)

* * *

La posició fonamental de Maragall és la d'un escriptor neoromàntic. Si hom ha pogut considerar la seva obra com un pont que uneix la Renaixença a la literatura rigorosament moderna, això és degut sobretot a la posició de Catalunya dins la cultura occidental. En comparació d'altres països, el moviment romàntic hi conserva la seva força i la seva puresa fins molt més tard, gràcies a la seva transcendència patriòtica i a la unitat relativa de les aspiracions nacionals.

(Arthur Terry. La poesia de Joan Maragall: Barcelona: Barcino, 1963)

* * *

Maragall sent una mena d'horror a l'anarquisme, però no pot dominar el llevat anàrquic que porta dins, perquè per alguna cosa és fill de la seva època. L'obra de Maragall és una paradoxa constant entre aquests dos sentiments. Aquesta paradoxa de caràcter líric, de caràcter tendrament humà, és la que dóna tot el dramatisme i tota la simpatia als seus escrits.

I la prova d'aquella paradoxa de Maragall és que el poeta estimava apassionadament els clàssics, és que, malgrat la seva teoria poètica —que és la més anticlàssica que pugui existir—, els moments més vius, més plens de "paraula viva" de la seva obra, són aquells en els quals la forma adquireix una gràcia perfecta, quan tots els versos obeeixen a una retòrica rígida [...] I és que el poeta era molt més gran i era molt més fort que la seva teoria poètica.

Tot això Maragall ho sentia perquè era una poeta polític, perquè ambicionava la màxima consideració pel seu país; i Maragall va voler començar la feina de fer cantar en la llengua pròpia aquelles paraules d'altres llengües, que agafen dintre les cendres de la mort un aire de joventut incommovible.

(Josep Maria de Sagarra. "Traductor de Goethe", dins Pròleg a Obres completes. Volum VI, Edició dels fills de Joan Maragall, 1930)

* * *

La poesia d'en Maragall no es limitava a la seva obra escrita: era al seu esperit obert i franc, a tota la seva vida: [...] La bellesa de la vida, la bellesa del món era per ell en primer lloc; la bellesa de l'art en procedia, i en aquest sentit era secundària: en depenia. Primer era l'home, després venia l'artista. Primer que l'art era la bellesa, la paraula era bella si sabia revelar la bellesa de la vida; el ritme poètic havia de reflectir fidelment el ritme de la bellesa sentida per l'home.

Alfred de Vigny deia que veiem la paraula tan escrita que ens arriba a perdre gairebé la seva valor primària de la veu viva, sembla que les grafies ofeguin la música; però no en la poesia d'en Maragall, on la grafia, la paraula culta, llegida, escrita, és poca cosa, només un mitjà per a la paraula viva.

(Josep Maria Capdevila. "La poesia de Joan Maragall", Apèndix de les Obres Completes de Joan Maragall. Barcelona: Biblioteca Perenne, Editorial Selecta, vol. I, 1960)