El plet entre Maragall i el Noucentisme no és saldat. D'Ors i els seus adeptes donaren del poeta i pensador una imatge deformada i empetitida, però alhora tan persuasiva, que en una conjuntura històrica decisiva a Catalunya, restà massa gravat en l'ànim de molta gent el clixé del vell Maragall representant de la Catalunya vella, per bé que "modernista", salvat tal volta per a l'Olimp com a clàssic parapetat en la seva serenitat catòlica i burgesa, fustigat una i altra vegada pel seu suport a tota espontaneïtat en el fluir verbal i dialectal.

Maragall fou un individu del tot compromès amb el seu país i la seva història. Ell sabia millor que ningú fins a quin punt era vàlid interpretar els processos espirituals, interns, des de l'exterioritat. […] En aquest "positivisme espiritualista" havia xifrat la diferència entre l'escola filosoficoespiritual catalana i la castellana.

Si alguna cosa inquietà Maragall tota la seva vida fou l'existència purgativa de les ànimes després de la mort. [...] La seva experiència poètica es produeix a partir i des d'una joiosa acceptació del món tal com és en la seva dimensió generosa. De la naturalesa en pren el "costat bo"; i del "costat nocturn de la vida" en percep tan sols la vida purgativa de les ànimes crepusculars. La seva congenialitat amb Novalis pot veure's en el caràcter ultraterrenal, però mai satànic ni terrorífic, del món líric d'aquest gran poeta desitjós de redempció.

Maragall i Unamuno
Perquè, si bé a partir de la crisi de 1907, Maragall confessa la modificació de l'orientació metodològica seguida en la seva poesia i en la seva prosa (de la forma a l'essència, de la dada externa al món interior), aquest canvi [...] no l'emparenta en absolut amb Unamuno, el qual es planteja sempre i incondicionalment el problema radical i últim (¿què passa amb el subjecte, amb el meu propi jo, després de la mort?) de forma nua i monolítica, sense fer-lo brollar del context vivencial, físic i comunitari en què s'insereix.

Maragall, amb el seu concepte d'ànima del món, trobà sense proposar-s'ho l'anella perduda entre les metafísiques biologistes i espiritualistes; aquesta ànima del món, enllaç de la vida i de l'esperit, li permeté una reflexió gradualista de la totalitat, consumant una síntesi unitària, no gens reductora del singular. Concebé l'ànima com la potència que vivia ja en estat latent, en la matèria, com llum reclosa en la tenebra [...]. Entenia que aquesta matèria amarada de llum enterbolida i no avivada podia assolir il·luminació i esplendor en virtut d'un procés intrínsec d'autoelevació, de la qual cosa donava prova la incansable aspiració de tot ens per elevar-se vers la llum [...].

La crisi a partir de 1907
Maragall sabia teòricament que el mal era la mesquinesa —i l'arrel d'aquesta en l'enveja i en l'odi. Però no sabé donar expressió poètica pràctica a aquest convenciment. Per això l'odi, l'enveja, el sorprenien com una cosa aliena i extraordinàriament pertorbadora, cosa que no pot entendre, "lo que no cabe en la cabeza". Per això la seva poesia és tan poc sinistra, tan escadusserament connivent amb el satànic. [...] Es nodreix d'una confiança: en els ulls, en el desig dels ulls, en l'objecte del desig, naturalesa, bellesa física, femenina, còsmica. Ara bé, el que el 1907 entra en crisi és aquesta confiança.

En efecte, a partir d'aquesta data, la seva reflexió poètica i filosòfica, lírica i religiosa es produeix des d'un horitzó que no havia estat fins aleshores determinat ni poèticament ni reflexivament. És el no-res allò que apareix a l'horitzó. La mort és la seva presència en el subjecte. La desaparició del món objectiu la seva presència en les coses. L'ofuscament i la tenebra del món visual la seva presència als ulls.

Maragall, per tant, en aquesta crisi manté el principi que l'única manera d'assolir l'expressió poètica és el camí que va de l'exterior a l'interior, de la forma a l'ànima [...]. La diferència entre Maragall i Unamuno cal cercar-la aquí: mentre aquest salta, escopetejat, a la qüestió última, sense prèvia mediació de la dimensió mundana, situada, del subjecte, com si tot el món fos accidental, pura ocasió per a plantejar l'única qüestió, Maragall hi arriba en ple aprofundiment de la relació absoluta del subjecte amb el món […].

En efecte, Maragall sent com si el món sensual, visible, imaginari, aquest món que era per a ell suport positiu i alforja de la seva aventura esteticoespiritual, se li esberlés i descompongués, i restés així qüestionat.

Si algun membre del cos humà té importància en la poesia de Maragall és, com ja hem insinuat, l'ull. En la poesia de Maragall constantment apareixen mirades. […] L'ull ple, carregat de voluntat, és un ull que és viu: la seva mirada activa, apassionada, capaç d'imposar-se tan sols allotjant-se en l'objecte i prenent possessió d'allò que mira, tan sols mirant-ho. La mirada voluptuosa revela l'essència passional de l'ésser humà.

En el cas de Maragall hom té la sensació que morí massa aviat, quan a penes havia començat a expressar les idees (poètiques, filosòfiques, crítiques) gestades en la crisi de 1907. […] El que ens ha restat és una xifra, sols una xifra, d'allò que hauria pogut esdevenir.

(Eugenio Trias. El pensament cívic de Joan Maragall. Barcelona: Biografies de catalans, Fundació Banco Urquijo i Edicions 62, 1982)

* * *

Una vida breu i sense gaires esdeveniments extraordinaris, i una obra no pas gaire extensa que no conté llibres llargs, ni grans creacions narratives i fictícies, ni tractats sistemàtics, polèmics o definitoris destinats a produir impactes rotunds i immediats. Una punta d'inseguretat i de retòrica en alguns dels textos escrits amb premeditació —per exemple, en els Elogis— i unes imperfeccions de llenguatge que, explicables i tot en el seu temps, li han pogut ésser retretes, si més no entre els lletraferits. I un abast popular, de moment, no gens sorollós.

Així i tot, va produir en molt poc temps alguna cosa decisiva: una empremta en la mentalitat i en l'esperit del país, inconfusible. I no sols en els homes d'un cert nivell intel·lectual, i en els que poc o molt pensaven o pensen com ell, sinó també en els que haurien d'ésser els seus adversaris, i en els que no l'han llegit ni el coneixen ni mai no han pensat en ell. És probable que cap altre escriptor no hagi tingut mai tanta influència sobre aquest país nostre. Heus aquí el resultat del balanç.

No fa gaires anys, Josep Pla deia que la poesia de Maragall no tenia res a veure amb la que es feia en el seu temps a Europa. Si el poeta ho hagués pogut llegir, hauria estat content. El que més l'afalagava, quan va publicar el primer llibre, era que el tinguessin per innovador i li reconeguessin una personalitat pròpia. És evident que la tenia, i que en termes generals —ho diu el mateix Pla— no pot ésser vist com a contemporani de ningú: "…ni dels simbolistes, ni dels parnassians, ni dels sensuals, ni dels escèptics ni dels iconoclastes". Per a ell, tot venia de la bellesa de la vida, de la realitat, i la feina del poeta era expressar-la. […] Però, a més de la idea que ell se'n feia, la manera de fer era també nova.

No hi havia —o ben pocs— poemes escrits amb artifici o només per un deler literari. I no és pas que sigui una heretgia la recerca de la bellesa en l'objecte literari creat pel poeta. Però en el cas de Maragall, la reducció a poesia operava quasi sempre —i sempre en els poemes verament reeixits— sobre realitats vistes o viscudes directament en el món extern o en el reflex que en trobava en el món interior. [...] Maragall no es limitava, diríem, a "explotar" líricament les coses reals, perquè per a ell la matèria poètica era la bellesa del món en el qual vivia, i les coses i els homes que hi veia, i els afectes que hi posava, i la recerca del lligam amb unes altres realitats no tan clares o fins incognoscibles i absolutes. És a dir que, per a ell, els poemes solien ésser, més que no pas el fruit d'un propòsit literari, una conseqüència gairebé directa de la vida mateixa que realment vivia, i de tot allò que se li feia present i li omplia l'esperit, i dels episodis de la perpètua i abrandada recerca que portava closa dins d'ell mateix.

(Maurici Serrahima. Joan Maragall. Barcelona: Col·lecció Pere Vergés de biografies, Edicions 62, 1990)

* * *

Para poder escribir esos maravillosos artículos, el poeta-periodista necesita antes que todo impresionarse: Contemplar algo, asistir a cualquier suceso, vivirlo en una palabra. Entonces es cuando surgen esos trabajos que constituyen lo mejor de su producción literaria.

"Jo no escric si abans no m'he sentit trasbalsat per una emoció involuntària i forta. Els articles del Brusi m'han tingut febrós de vegades tota la setmana; fins que se m'han resolt a dintre, no me'ls he posat a escriure. No hi ha dret a embrutir paper amb paraules vanes…"

(José Tarín-Iglesias. Aportación maragalliana al periodismo barcelonés. Barcelona: Talleres gráficos Cervantes, 1947)

* * *

La serenitat —tan coneguda, tan enaltida— de Joan Maragall, també tenia una entranya volcànica, gairebé ignorada. En les profunditats de la seva ànima, sols visibles a la claror de grans llampecs intermitents, hi havia en perpètua fusió una matèria passional extraordinàriament inflamable.

La fe, l'entusiasme, l'innocència, l'amor que irradiava la seva ànima, tot esguardant el món, i l'èxtasi amb què rebia —com una mena de comunió amb Déu— la sagrada esgarrifança de l'emoció poètica, no han estat mai superats damunt la terra. La paraula era per a ell un misteri tan gran, que gairebé no sabia avenir-se de la gràcia que representava l'ésser home i el tenir una llengua. I la responsabilitat d'aquest do li comunicava una dignitat inexpugnable.

(Gaziel. Caires de Joan Maragall, Apèndix de les Obres Completes de Joan Maragall. Obra catalana. Barcelona: Biblioteca Perenne, Editorial Selecta, vol. I, 1960)