Entrevistes i comentaris sobre poesia

Del moment en què Maragall, obligat a treballar a l'empresa del seu pare, escriu d'amagat:

"L'amor a la poesia es manifestà en una espècie de fúria per omplir de munió de versos, amb fecunditat verament asombrosa i en tots els ratos que podia robar al treball, llibretes que amagava entremig d'altres més prosaiques i plenes de números referents a la nostra indústria. Lo que jo vaig considerar el meu primer triomf literari m'emocionà vivament..."

* * *

Sobre la Barcelona de 1888:

"Han passat deu anys —escriu Maragall— i som a l'any de l'Exposició (1888). tots ho sabem lo que això vol dir. Barcelona es desvetlla a la moderna vida europea. Hi ha un gran trasbals: s'obren amples vies i, per elles, el centre de població passa a la "ciutat nova". Tothom juga a la Borsa, tothom guanya; el luxe dels sobrevinguts esclata pels passeigs i pels teatres; una alegria de gran ciutat s'esbandeix pels aires; un deliri de grandesa s'encomana: és la febre de l'or!"

* * *

Sobre la realitat artística del moment:

"El naturalisme francès fa brillant irrupció en l'art i en la literatura; el nostre ambient es modernitza; els homes a la moda són l'Yxart i En Sardà, per la crítica i per la novel·la; En Casas i En Rusiñol, per la pintura; l'Apel·les Mestres té el ceptre de la poesia; la Retòrica i el Romanticisme són per igual arraconats amb burla; tot es pren directament de la vida: tot vol ésser llis, clar, natural..."

* * *

Entrevista de Joan Vergés Barris, en ocasió dels Jocs Florals:

—Però llavors, senyor Maragall, quina poesia defensa?
—La poesia pura, la poesia viva...

— Què és la poesia viva?
—És la materialització verbal d'efusions inefables, espontànies, directes, autèntiques.

—Materialització verbal sense retòrica? Com és possible?
—Materialització verbal amb la mínima quantitat de retòrica possible. La retòrica justa per a fer-se entendre, res més. Aquesta és la poesia viva. L'important és que el batec inefable que pretén suscitar el poeta, el trèmolo d'inefabilitat, no quedi ofegat per l'exercici verbal, fatalment preciosista, deliberat, glaçat... [...]

—Potser la poesia és una fugida, una evasió de la pesada, horrible tensió de la vida...
—Oh, no senyor! La vida és una cosa molt important i, en tot cas, absolutament plausible. Pensi! És l'única cosa que tenim, l'única cosa que hem tingut i que probablement tindrem. Adoptar davant la vida una posició intel·lectual de menyspreu o de negligència és un error espantós, una pura follia.

—Tota la poesia que es fa avui és contra la vida...
—No vol pas dir amb això que, el monopoli de la bona poesia, l'hagin tingut els suïcides hipotètics. Els errors d'apreciació sobre una cosa tan important com és la vida —l'única cosa, en definitiva, decisiva— no poden pas ésser pretextos de poesia. Però potser ens desviem...

* * *

En una carta del 30 de maig de 1903 dirigida a Pijoan, parla de quin va ser, per a ell, l'ideal de la poesia:

"La (seva) irresistible propensió a suggerir un món amb una sola paraula intensa.[...] Ara —afegeix— la qüestió és tenir força per a la intensitat. Es té? Doncs, sols la paraula inspirada. No es té? Doncs endebades s'estiregassaran els versos per assolir-la. Jo comprenc que això com a teoria és molt discutible i és potser massa moderna, massa nerviosa. Però que els més grans poetes ho són per unes poques paraules que apareixen de tard en tard en la llargada innecessària de les seves obres... Lo demés són trons que rodolen llargs i foscament d'un llampec a l'altre. ¿Què vol dir allò de Goethe de què l'art és per omplenar els buits de la inspiració? Ho tinc, com vostè, per una heretgia."

(Josep Pla: Obra completa. Barcelona: Destino, vol. XV, edició 10è aniversari, 1992)