Tota la concepció de La creu dels vents és de gran poeta. D'una ambició lírica que exigia una perseverant alenada. La unitat rítmica de l'hendecasíl·lab blanc i la sostinguda continuïtat dels quatre moments que integren el poema, són elements que posen a prova tot un magisteri de poesia i tota una executòria d'inspiració. L'originalitat del simbolisme que centra i expressa la visió i el cant de la ciutat, i l'equilibri amb què l'autora juga sobiranament els motius metafòrics amb la realitat que en podríem dir cosmogràfica i urbanística alhora, són verament una mostra de gran poesia i de domini dels instruments de creació verbal que la poetessa ens revela i advera, sense interrupció ni desmai. No podem dir tampoc que tot sigui virtuosisme visual ni devessall de riquesa descriptiva o evocadora en aquest personalíssim poema de La creu dels vents. Dessota d'aquesta saba vital i multicolor que circula pel vers, palpita una emoció unànime del més alt lirisme, que dóna raó suprema d'aquesta vertebració interior que encaixa els cants i les frases i resol en una unicitat íntima i general al tema escollit. Al costat de les moltes odes antològiques a Barcelona que existeixen (des de les de Maragall i Verdaguer a les de López-Picó i Guilanyà, entre tantes altres), el poema de Concepció G. Maluquer ens presenta un carisma fins ara inconegut, on la realitat pròxima ens sembla remota, encara que real, per la força centrífuga de la fantasia que empeny endalt, panoràmicament, el fervor pindàric de la lloança, tornada visió còsmica sota el trànsit regular del temps.

(Octavi Saltor. Pròleg a La creu dels vents. Barcelona: Impremta Moderna, 1959)

* * *

Gosaria dir que la primera cosa que hom adverteix en la poesia de Concepció G. Maluquer és l'existència d'una voluntat de tema simbòlic-ètic, sobretot en el llarg poema La creu dels vents, i també la de La ciutat i les hores, dóna fe d'una poesia que per instint s'afua devers la figuració èpica. S'hi afua només: no s'hi resol, però. Hi ha en ella la simplicitat de la força i un xarbotar de moviment i d'acció de precedents ben concrets en la nostra poesia. Des dels primers moments sorprèn el fet de trobar-nos davant una poesia que no gemega, sinó que canta, afirma i desprèn una qualitat actuant insòlita. Concretant-nos al poema, els vents tracen sobre una gran urbs –Barcelona– la seva creu immensa i obren llurs boques diferents a un diàleg amb la ciutat jaguda cara el cel...despentinada de fums i de calitges, nua i bella; però amb la pell de pedra i de misteri, talment una Afrodita vora l'aigua... a la qual el Vent duu «un xiscle nou que es fa bandera». Poema de cabals que s'entortolliguen harmoniosament, La creu dels vents arrenca d'un concepte de quotidianitat mítica per a elevar-se a una transcendència al·legòrica. El Vent (o millor dit, els quatre vents cardinals) arriben a cobrar el sentit de la consciència vertiginosa i lliure de l'univers que s'oposa a la gravitació tràgica de la vida deshumanitzada per acumulació monstruosa. Però si aquesta oposició sembla evident al principi, aviat ens adonem que no és res més que una mena d'excusa profunda per a tirar endavant el diàleg enfervorit. Els quatre vents són l'esperit del món però són també l'esperit de la ciutat amb la qual s'identifiquen per possessió, i tant és així que, al final del poema, el Vent de l'Oest (i en deturar-nos a pensar d'on ve aquest vent ens adonem de la transcendència i pes de la imatge) diu a la Ciutat que sentirà el seu sortilegi «com una creu d'amor damunt l'espatlla».

(Agustí Bartra.: Pròleg a La creu dels vents. Barcelona: Impremta Moderna, 1959)

* * *

Hom podria assenyalar, en l'actitud de la novel·lista, l'adeqüació del llenguatge, la concisió dels diàlegs, l'exactitud de les observacions. També -mèrit que cal subratllar en una novel·lista que ve de la poesia - la sobrietat de la prosa, al contenció de les descripcions, la brevetat de les fugaces anotacions líriques, pràcticament invisibles, però que donen una especial vibració a la seva prosa. Les anotacions psicològiques són superficials, cosa natural en un narrador que es refusa la fàcil omnisciència del novel·lista antic, estil Balzac. Però els personatges són naturals, representatius sense tenir la volguda categoria d'arquetipus, fets de llums i d'ombres com tots els mortals. La fluctuació psicològica del protagonista és ben traçada, i el seu ambient és, realment, la Barcelona actual. Potser caldria retreure-li, com una facilitat volguda a través d'un esquema massa rigorós, la simetria de les situacions inicial i final, entorn del parèntesi que és, com el títol indica, el veritable tema de la novel·la.

(Rafael Tasis. "Parèntesi", Serra d'Or, núm. 10, octubre de 1963, p. 32)

* * *

Podem considerar extraordinària la modernitat de l'any 1964. L'autora pinta a la novel·la un tema de rabiosa actualitat. Hem de veureu-hi una gran valentia. I és que aquesta novel·la de Concepció G. Maluquer resulta agosarada. No defuig el mot 'xarnego' posat en boca de més d'un dels personatges autòctons. [...]

Hi ha en aquesta obra un aspecte especialment interessant per la dificultat que comporta i que també Candel destaca al pròleg. És el tractament lingüístic.

Cada personatge parla exclusivament la seva llengua d'origen. Ho fa amb vivesa i recollint les particularitats dialectals. Sobretot, el grup d'andalusos, que escapcen finals de mot i fan ces de les esses, que canten els versos populars de la tradició pròpia. El grup de catalans pallaresos s'expressen amb un registre pròxim a la llengua estàndard, encara que amb lèxic del món agrícola i ramader i abundància de proverbis i frases fetes. No hi ha, doncs, influència lingüística ni contaminació entre tots dos grups, encara que els uns entenen completament els altres.

(Maria Barbal. "Concepció G. Maluquer. Creadora en silenci", Serra d'Or, núm. 517, gener de 2003, p. 49-50)