CURRICULUM VITAE

"Jo vaig néixer a l'envist d'una carena
quan encara era estiu, però les guilles
ja ensumaven els tords. Feinera l'àvia
perfumava amb codonys la roba blanca
i els dolcíssims arrops. Serventa lenta
es rentava els pits nus dintre la segla
aombrada de joncs. La mare, alta,
però fina de peu, mirava els cingles
tot pensant en la mar. Jo, un plor a l'alba.
Algú va dir de dintre de les portes:
–«Com que és fembra i no val per alts designis,
no és prudent fer conjur amb les estrelles:
la ungirem amb els dons eterns i fàcils
de la terra i del vent. I arribà el taumaturg
de les esquelles, la sentera dels dons i l'home lúcid
que prediu el futur. Bulliren aigües
perfumades d'encens. Dintre les xicres
velles balbes sucaven coca flonja
i es senyaven el front. Com pluja fina
sobre el lli del bressol queien intactes
les paraules i el do."

(Curriculum Vitae. Poema inèdit)
 

* * *
 

GENT DEL SUD

"Al bar d'en Xamís, arran de carretera, es pot beure un bon conyac tot mirant com baixen els camions de la F.E.S.A carregats de fusta fins més amunt del nivell de la cabina. Quan els avets tallats a les terres altes del Pallars passen davant la porta-vidriera del bar, un eclipsi curt i total apaga els reflexos virolats dels vasos i de les ampolles, s'enfosqueix el davantal d'en Xamís i s'esborren aquelles dents tan blanques de la Soledat. La parròquia s'immobilitza amb els gots i les cartes a mig aire fins que el camió travessa com una gran bestiassa empudegant-ho tot de gas-oil. L'última cosa que desapareix darrera el requadro de l'entrada, són els culs de biga amb les marques encara recents de la destral.
El Xamís passa un drap moll pel marbre del taulell i s'encara amb el foraster:
-Podeu anar plantant si els altres els tallen, ¿oi, don Manuel?
Don Manuel Contreras arronsa les espatlles i somriu. Don Manuel és castellà, de la província de Sòria. Trenta-cinc anys, bona planta i molta palica. Només fa quinze dies que és aquí, però tothom sap que l'ha enviat la Forestal per tot això de la repoblació dels boscos que diuen que vol fer el Govern. És clar que d'ell, de la seva persona, no en saben gairebé res.
-Ponme un coñac, Xamís."

(Del llibre Gent del sud. Barcelona: Club Editor, 1964, p. 9-10)
 

* * *
 

PARÈNTESI

"-Tornaràs, oi? Com abans? Tot com abans? Els ulls de la Janine esperen, lluents, irisats d'estries de colors. El punt negre de la retina es dilata a poc a poc.
-Com tu vulguis, Janine.
Ha deixat en Clotats a l'alçada de la plaça de Catalunya i enfila amunt sense apressar-se. Encara sent, entre el palmell de la mà i la roda del volant, una tebior antiga i recuperada. Somriu. Això és: recuperada. Com els amics del club; com la fàbrica. Com tot el que integrava el que era i torna a ser. Cada cosa en el seu lloc, altra vegada, com les peces d'un puzzle. Inevitables. Indefugibles. L'única cosa que hi faltava, era ell. Les altres eren allí, encaixades com sempre: La fàbrica, les màquines, la gent (oh, la gallineta de Guinea!)'Tornaràs, tornaràs!' El club, els amics, el sol, les pilotes, el mar...'Tornaràs, tornaràs...'
La Janine també esperava, sense esperar.
'Tornaràs, oi? - ha dit- . Com abans. Tot com abans.'
No hi ha res a fer. No hi ha res a fer.
-Com tu vulguis, Janine!"

(Del llibre Parèntesi. Barcelona: Albertí Editor, 1962, p. 153-154)
 

* * *
 

LA CREU DELS VENTS

VENT:

La tarda se m'ajeu damunt l'espatlla
i l'ombra colga el solc de les riberes.
Jo baixo fins a tu seguint el rastre
de l'aigua freturosa de maresmes.

Hi ha una lluna perfecta i indivisa
que em pinta les passeres del crepuscle.
Els pobles s'han fet íntims com lluernes
i els rius insomnes, vetllen els silencis.

Ja la nit m'esperona els flancs. Em clava
dues rodes d'estels. Damunt la terra
corbada de mil·lennis, deixo un rastre
on vibren els renills i les crineres.

Em dol deixar una gota de basarda
damunt els finestrons pintats de gebre.
Dels gorgs i dels afraus, s'enfila un hàlit
d'invisibles conjurs. Les bruixes xisclen.

Ja ho veus. D'ençà que l'alba hissà les boires
fins ara que les ombres em circumden,
he anat seguint les fites més segures
on vara el teu desig de permanència.

Accepta el meu tribut. Tindràs la força
dels cíclops enfurits. El goig ascètic
dels homes primitius, i la puresa
de totes les congestes impetjades.

CIUTAT:

Me'n sento el cor ungit, i et regracio
amb l'or sagrat d'innúmeres banderes.
De tu han après aquest batec d'altura
i aquest enyor d'estels immarcescibles.

(Del llibre La creu dels vents. Barcelona: Impremta Moderna, 1959, p. 30-31)
 

* * *
 

DUES CASES

Sense alçar la mà de la metralladora he mirat el rellotge: dos quarts de tres. Encara no he tocat el disparador. Potser no caldrà. Tant de bo no la travessi ningú, la passera. Si la travessen, no hi haurà altre remei.
Ell és aquí, al meu costat. Té fits els binocles cap al mateix indret, fa més d'un quart. No em diu res. Jo tampoc a ell.
És petita, la xavola. Gairebé no ens podem bellugar. No cal, però; pel que fem...Ell controla tot ell que pugui passar al voltant de "Dues Cases". Jo vigilo el pont de fusta penjat sobre el riu. Si passa algú, dispararé a matar. No res més.
Però no passa ningú, no es veu ningú....Sembla que no aleni una ànima vivent al volt de les masies. Tret d'un tel de fum que remunta de les xemeneies fins al cel...
"Dues Cases"! D'aquí estant es veuen ben dibuixades, ben concretes, una a cada banda del riu, amb la passera entremig i un grup de salzes a l'esquerra. Si, d'aquí estant es veu tot emmarcat pel forat d'entrada de la xavola, talment una litografia, potser una mica massa acolorida, una mica massa brillant.

(Del llibre Dues Cases. Barcelona: Arimany, 1958, p. 5)