"Feia tant de temps que Jaume Cabré es dedicava a la televisió que, sense menystenir gens la feina que hi fa, enyorava una novel·la seva. Llegeixo amb molt de gust les seves històries amanides amb una llengua rica i personal. Galceran, el Llibre de preludis, Fra Junoy, La teranyina... t'enganxen pel tema i l'escriptura no ha perdut la frescor de la narració oral, el contacte entre autor i destinatari i, per postres, et fan venir ganes de senti el moviment d'un teler o de posar un disc de Debussy perquè hi facin de contrapunt. Ara potser m'hauré de comprar un telescopi per mirar les estrelles o per espiar la veïna de davant. Serà la torna d'haver llegit Senyoria.
Confesso que Fra Junoy continua sent la meva preferida. Si l'hagués escrita en una llengua de treball de la C.E., hauria tingut tant d'èxit com Eco amb El nom de la rosa.
De Senyoria m'agrada més la primera part que la segona, on trobo un cert desequilibri entre el dramàtic i el grotesc. Com a espectador potencial de Can Pistoles, m'agradaria saber més coses que l'assassinat. Com a lector de novel·la psicològica, trobo que sa senyoria s'escagarrina molt ràpidament. Però és d'aquells llibres que es deixen llegir d'una tirada. Interessa, entreté, diverteix.
Una vegada vaig veure que li criticaven la llengua. Hi ha una aportació lingüística a la literatura catalana, que em sembla encertada perquè, entre altres coses, assenyala a) la contradicció entre teoria i pràctica lingüística de certs autors i b) que el poc domini dels diversos registres és tan greu o pitjor que una falta gramatical. Però no diria que el detallisme d'aquesta crítica sigui aplicable a Jaume Cabré. La seva literatura fa plausible, al meu parer, la barreja ocasional de registres, que es dóna també en una fluïdesa conversacional rica, com la del seu estil. Potser té present un punt gramatical més que un altre -tots tenim manies o descuits-, però no té res a veure amb el xava malmès de què a vegades es fa bandera, i admirem un autor fet a Barcelona (no és veritat que parlar-hi o escriure-hi malament sigui la norma!) i que treu del forn uns pans idiomàtics tan cruixents. La brosseta o el branquilló de bruc hi posen suc, o hi són un lapsus sense conseqüències."

(Del llibre De bona llengua, de bon humor. Barcelona: Proa, 1994, p. 37-39)

* * *

"DESMENJAMENT

Tant de bo les estadístiques proporcionin dades que serveixin per a potenciar el català. Les xifres d'ús a la Universitat de Barcelona no són per a saltar d'alegria. Sense recórrer a gaires estadístiques, tant en altres institucions públiques i privades com en converses entre companys, acabo una mica amb complex de marcià quan porto una estona que sóc sol a parlar en català, perquè algun interlocutor ha començat a parlar en espanyol. Potser més entre companys, perquè, per definició, som sempre estranys per al funcionari que ens atén darrere d'una finestra. I a Barcelona, em sap greu dir-ho, em passa més que a Reus.
Ja veureu al final que no tot són flors i violes pels meus contorns, però aquí m'és una mica més fàcil viure en català sense una permanent consciència d'extraterrestre. En la vida diària, no cal dir-ho, però fins i tot en el contacte amb serveis de l'estat. L'última vegada que em vaig treure el carnet d'identitat em vaig adonar, en sortir, que havia parlat en català sense pensar-hi. I hi havia estat atès, també. La policia no deu ser diferent de la dels altres llocs, sinó que reflecteix un comportament públic en què, malgrat les moltes mancances, l'ús del català té més extensió. El que potser resulta curiós és que de vegades observo més desmenjament en funcionaris -o en botiguers, o en professionals diversos- catalans. Sembla que pensin: "Sí, és clar, si no defensem el català nosaltres, qui ho farà? I tenim instruccions o consells en aquest respecte, però no cal fer-s'hi gaire fort, tampoc, que són quatre dies".
Creixen els usos formals, però en la vida diària, en els moments que haurien de ser més relaxats, l'autocensura lingüística actua amb més força. L'exemple social, com assenyalava fa poc Rafael Pradas en aquest mateix diari, és gairebé inexistent, o es converteix en excepcional, de missioner i, doncs, de ceballut."

(Del llibre De bona llengua, de bon humor. Barcelona: Proa, 1994, p. 52-53)

* * *

DE LLENGUA I DE FOLLIA

"L'home habita el llenguatge com els cucs de seda". Aquesta és una de les frases que m'han quedat gravades de les converses amb el doctor Tosquelles, amb la idea de l'articulació humana a través del llenguatge, tant com a través dels sistemes vascular i nerviós.
Francesc Tosquelles va ser cap de serveis psiquiàtrics de l'exèrcit de la República i es va exiliar a França, on ha esdevingut una figura important de la psicoteràpia institucional, de la qual va ser "instigador". S'ha relacionat amb Lacan, amb Ivan Illich, etc.; ha publicat llibres i articles; ha dirigit grups i programes a diversos països d'Europa i Amèrica, i va ser repescat per l'Institut "Pere Mata", on ha deixat traça en les noves generacions del ram durant vint-i-cinc anys de visites periòdiques.
Jo hi vaig tenir més de tracte a partir d'una conferència magistral que va fer sobre Gabriel Ferrater. Després la va convertir en un llibre, que no en recollia la "concisa virtut", perquè aquell seu estil que defineix com el d'una gallina que picoteja els brins d'ací d'allà, que llança la xarxa, que pretén donar índexs més que models, que no s'està de fer "autoconya", que reprèn influències i cita altres autors com en Polzet aprofitava les pedres per a tornar a casa, és a dir per a "reformular el seu propi trajecte vital", té més a veure amb els tombs i retombs de l'exposició oral. Plena sempre, això sí, de suggeriments enriquidors, que el lingüista, el crític literari, corren el risc de perdre, acostumats a un altre rigor metodològic. Si l'aproximació coherent a la llengua per part d'un lingüista i d'un literat ja són tan diferents, com no ho ha de ser la d'un psiquiatre?
Ara, a Tolosa de Llenguadoc, a punt dels vuitanta anys, acaba de publicar L'enseingement de la folie, amb un títol que fa referència tant als ensenyaments que n'ha tret, de la follia -"pinyol del ser humà"-, com als que hi ha aportat. Es tracta d'una llarga autoentrevista on descabdella, més que una biografia professional, una professió biogràfica. El Centre de Lectura i els tres instituts que va conèixer a Reus, on va néixer -el de segon ensenyament, el de Puericultura i el "Pere Mata"- li van inspirar la manera de reinserir els alienats a les institucions humanes.
És un llibre que em confirma la importància del joc, la funció del teatre, la traducció com a comprensió, el context no explícit que el text suggereix comptant amb el lector... Al cap i a la fi-tradueixo- "el llenguatge no serveix simplement per a la formulació i descodificació de missatges; això és feina dels telegrafistes".
Freud i Marx alternen amb sant Tomàs, sant Joan de la Creu o santa Teresa; Machado amb Nerval. Autors i mites catalans hi són revisitats en un espigolament personal: Llull, Gelabert Jofré, Arnau de Vilanova, Francesc Pujols o Gabriel Ferrater. I el fil del poema Teseu, la Balanguera "fila, fila" i el comte Arnau entren al teixit de la psiquiatria.
No és un llibre de llengua, però me n'ensenya coses. Que la llengua actua en l'home des d'abans del naixement, que es construeix amb el gest i el moviment, que el diàleg actua com a diàlisi i que "guarir la follia és, per començar, acollir-la, entrar en el seu llenguatge", com ens diu Jean Henriet al pròleg del llibre."

(Del llibre De bona llengua, de bon humor. Barcelona: Proa, 1994, p. 97-99)

* * *

“El llenguatge de la tribu és privat, encara que siguin molts els interlocutors, i el de la polis és públic, més impersonal, garantia d'objectivitat, però també d’allunyament emotiu. Per això el primer apareix com a més intraduïble i el segon més fàcilment objectivable en uns paral·lelismes unívocs, o en unes unitats irreductibles però definibles amb termes exactes en una altra llengua. Naturalment no existeix una separació clarament excloent. La llengua es desenvolupa en el nostre món en esferes concèntriques alguna de les quals habitem més habitualment. El fet d'estar instal·lat prioritàriament en la llengua de polis, en l’"autoritat" de la llengua o dels llenguatges unívocs, no impedeix la interiorització afectiva, la interrelació artística, la vivència tribal, de la mateixa manera que la tribu influeix en la polis i hi conviu. La polis obra amb recursos tribals molt sovint, per transmetre el seu missatge -i engloba al seu si diverses "tribus urbanes", integrades o marginades-, i la tribu es projecta en la polis amb els seus models autosuficients: l'estat-nació clàssic garantia la independència "nacional", l'autonomia territorial i econòmica que les relacions comercials i la comunicació contemporànies fan il·lusòries. La polis no ha acabat el seu trajecte.
Però, per altra banda, un projecte solidari universal, polític, potser sintètic, té en el fons la consciència o la voluntat (amb la generositat receptora o amb l'assimilisme egoista) de veure que tots els homes són de la nostra mateixa pasta, de la mateixa tribu essencial.
La polis s'organitza en àmbits que podem simplificar reduint-los als camps de l'estructuració social activa: comerç, indústria, administració, serveis, amb les seves lleis i reglamentacions; en activitats especulatives i especialitzacions diverses; segrega ideologies que pretenen cohesionar aquella determinada societat; organitza sistemàticament, i amb extensió més àmplia, creences religioses o descreences, i fa de tot plegat literatura, lleure i identificació supratribal, amb música o sense, tot plegat amb interferències o límits que costa de precisar. I no considero aquí més que els fenòmens més directament lingüístics o que tenen expressió lingüística."

(Del llibre Llengua de tribu i llengua de polis: bases d’una traducció literària. Barcelona: Quaderns Crema, 1991, p. 155-156)

* * *

"Més que un apartat distint, la Llengua de la Literatura inclou, o pot incloure, reelaborats literàriament, la llengua dels altres apartats que estudiem. Per una banda sembla com si la Literatura expressés la nostàlgia de la tribu en la mesura que no tracta sols d'informar objectivament, sinó de comunicar-se i expressar-se amb tota la personalitat emotiva i racional de l'autor per mitjà d'una forma determinada. Encara que mediatitzat per l'escriptura, que el distancia del lector desconegut, l'interpel·la íntimament, en un contacte que es vol directe malgrat la distància del mitjà i utilitzant aquest mateix mitjà. Els recursos de la llengua de tribu són aptes per a aquest contacte, per al suggeriment d'aprenentatge vital de la infància o de tota la vida, experiència de cos i territori, ritme i moviment, jocs lingüístics, tics fònics i semàntics, proverbis, supersticions, cançons i poemes tradicionals que hem vist més amunt. No és estrany que molts grans autors utilitzin aquest material tradicional, directament o emprant-ne els recursos. No és estrany que Verdaguer fos un col·leccionista de cançons populars, o que Mc Luhan pugui dir que "en literatura només els autors que provenien d'àrees orals endarrerides van tenir quelcom a injectar al llenguatge -els Yeats, Synges, Joyces, Faulkners i Dylan Thomas". I al seu torn influeixen en el món de la tribu. Ens resulta difícil actualment distingir de vegades l'origen d'un proverbi, esdevingut popular. ¿Pertany a la tradició oral o és culte? Sovint podem localitzar-ne la cita en algun autor, però ¿se'l va inventar ell o va enregistrar una forma, literal o modificada, que ja existia? És difícil de dir. [···]
Però, a part de la incorporació de la llengua i dels mètodes de tribu, la llengua literària també incorpora les formes, tics i clixés de la llengua d'organització i pràctica socials, la llengua d'especialitats científiques i tècniques, la ideologia imperant, les fórmules o continguts teològics d'una determinada religió - o ho qüestiona tot plegat-, així com les fórmules que serveixen de pont entre la llengua i la tribu, que estudiarem a continuació: la llengua d'escola i la llengua dels mitjans de comunicació. La particular reelaboració literària crea el cercle de la llengua assenyalat al capítol V, que el traductor haurà de tenir en compte per a veure a quina esfera assigna determinades expressions del llenguatge literari, i té una esfera pròpia que, com a estil personal, comprèn les altres, i pot incloure cites, al·lusions o estil d'una altra obra literària. La literatura anterior nodreix, molt sovint explícitament en els detalls, l'obra literària."

(Del llibre Llengua de tribu i llengua de polis: bases d’una traducció literària. Barcelona: Quaderns Crema, 1991, p. 265-267)