"L'edició, de Leteradura, és digna i jo diria, per les llargues repassades que el cor m'ha dut a fer-hi, molt acurada [...]. La traducció, de Joaquim Mallafrè, de la qual ja he dit alguna cosa, em sembla una mena d'homenatge constant a Joyce, ja que en revela tot el geni lingüístic amb tota l'economia humanament possible de distanciament, d'una manera cenyida, hàbil i rica; alhora gosaria d'avançar a dir que aquestes set-centes vint-i-vuit pàgines hauran d'ésser vistes com un homenatge, també, a l'obra gramatical i lingüística fabriana. Diguem-ho sense embuts: crec que Fabra en persona, amb la pipa a l'abast, s'hauria entretingut unes quantes hores (tot un dia potser, com el dia de què s'ocupa la novel·la) veient quin partit un escriptor, un "tècnic" si ho volem dir així, ha tret del català que ell i els seus col·laboradors i els principals escriptors dels Països Catalans posaven en solfa en la tasca del Diccionari, a les envistes de la seva publicació mig segle enrere."

(Joan Triadú. "Una fita per a una cultura. La versió catalana de l'Ulisses", Avui. Cultura (Barcelona), 29 març del 1981)

* * *

"El text de Joaquim Mallafrè revela -contra la idea general entre nosaltres, i no pas perquè sí- que el sancta sanctòrum de l'Ulisses joicià no ho és gens, de tenebrós, d'incomprensible. Ben altrament, ens el manifesta lluminós, i complex -això sí! Ens el manifesta entenedor, fet per ésser entès, intel·ligible. Amb això la traducció catalana estableix -l'original essent, és clar, intel·ligible- la seva genuïnitat. Precisament perquè s'entén; com l'original mateix. Perquè satisfà, en altres paraules, un dels criteris essencials de tota traducció: el d'ésser trans-posició, trans-lació, tra-ducció. [···]
[La traducció catalana] s'entén perquè és ella mateixa ajustada trans-lació, traducció de l'Ulisses original. Una obra la intel·ligibilitat plena de la qual no depèn pas d'una acció, d'uns personatges, d'unes situacions, de subratllar uns conceptes, sinó d'uns horitzons de referències que tenen la llengua per matriu. La llengua i les seves intimitats. I si una traducció és incapaç de fer de matriu referencial, deixa d'ésser traducció i destrueix, per torna, l'obra literària. Esdevé incomprensible, inintel·ligible. Molt bé, doncs; si la traducció d'en Mallafrè funciona [···] és perquè el traductor ha sabut establir aquesta matriu referencial. Tot estava a trobar aquell punt en què el català podia, seguint les mateixes pautes imposades per Joyce a l'anglès, esdevenir còpia, tras-llat, tra-ducció, de l'original.
Perquè supera aquest prova crítica, el text de Mallafrè apareix com un moment d'estat de gràcia. Representa, entre nosaltres, una presa de consciència de la traductivitat, igual com l'obra de Joyce representa una presa de consciència de la literaturització."

(Jem Cabanes. "Quan la traducció fascina. La versió catalana de l'Ulisses", Avui. Cultura (Barcelona), 29 març del 1981)

* * *

"Traduttore: tradittore diu una vella i coneguda dita italiana. De fet, la translació d'un text d'una llengua a una altra ha estat una pràctica existent –i, per tant, podríem dir que necessària- des d'allò que se'n diu temps immemorials, però, des d'aquests mateixos inicis, ha estat, també, una pràctica discutida i que ha suscitat continuades discussions i anàlisis. Uns plantejaments teòrics que, deu anys enrere, Atoni Seva va saber sintetitzar en el títol d'un article, Traduir: Trair? Triar?, i que Joaquim Mallafrè va establir com a gènesi de la seva tesi doctoral. [···]
Llengua de tribu, llengua de polis és un assaig que, per les seves característiques, d'entre les que caldria subratllar el rigor, l'amenitat i la categoria intel·lectual, no pot passar desapercebut pel lector interessat en temes lingüístics i de teoria literària en general, ja que la seva claredat expositiva el fa apte, fins i tot –i els recomanaria especialment bona part dels capítols del segon bloc-, per a aquells que solen defugir qualsevol text que pugui semblar, ni que sigui aparentment, especialitzat. [···]
Lúcid i irònic, Mallafrè no deixa de d'emfasitzar la importància de reconèixer els tons emotius semàntics i de saber com transportar a la nova llengua els acudits, les frases fetes, els dialectismes, les al·literacions o d'altres elements lingüístics igualment significatius. Uns elements bàsics en la creació literària i que molt traductors, com reconeix Mallafrè, anorreen amb traduccions correctes des d'un punt de vista literal però que ens empobreixen els jocs del text original. Per això, esquematitza la tipologia de les diverses traduccions, per desenvolupar llargament la literària o artística seguint la distinció entre llengua de tribu -un llenguatge privat, de traducció més dificultosa, centrat en el cos i l'entorn, l'observació i el judici, la literatura popular…- i llengua de polis -un llenguatge públic, més fàcilment objectivable, de pràctica social, que conforma la ciència i la ideologia, la literatura culta… Entre una i altra, l'escola i els mitjans de comunicació hi estableixen uns ponts d'enriquiment i contacte mutu.
Aquests són els capítols més atractius, amb multitud d'exemples diversos -cantarelles, endevinalles, jocs de paraules, renecs, idiotismes, eufemismes, acudits…-, en els quals la traducció no pot ser mai, tret d'excepcions molt concretes, literal, i, a la vegada, amb referències a la pròpia experiència traductora i al món lingüístic personal i familiar de l'autor. Així, una de les tesis fonamentals de Joaquim Mallafrè apunta, molt encertadament, la impossibilitat de traduir-ho tot en un registre de llengua de polis quan l'original presenta usos dels dos àmbits. Un traductor literari, a diferència dels especialitzats en d'altres tipologies de la interpretació o la traducció, ha de ser ben conscient, doncs, d'aquestes realitats, Així com del fet que en l'equivalència d'una traducció cal veure-hi la literalitat compatible amb la fidelitat al sentit. La intel·ligència i el rigor al servei de la traducció. El rigor i la intel·lectualitat al servei de la reflexió teòrica."

(Josep Bargalló Valls. “Traduir sense trair”, Avui. Cultura (Barcelona), 6 d’abril de 1991, p. 2)

* * *

"Seria profitós estudiar els prejudicis sobre la traducció -com a procés i com a resultat- partint de les recensions publicades als diaris. Tant els implícits i els pressupòsits que s'hi amaguen com les assercions que s'hi exhibeixen, revelarien sens dubte, poca consistència teòrica i una gran ignorància de la pràctica de la traducció literària. L'estudi de Mallafrè que contempla amb rigor l'estat de la qüestió s'hauria de recomanar amb fermesa.
Pel que fa als traductors que llegeixin aquest llibre, no tots hauran passat per aules de lingüística aplicada. Els que tenen vocació literària, invertida en l'estudi/rescriptura de textos admirats (que es converteixen, perversament, en textos torturats), i s'han d'alimentar gràcies a la translació dels innombrables missatges publicitaris, científics i tècnics, legals i administratius -tot i no ser-ne especialistes-, s'adonaran que Mallafrè, que no necessita ser un traductor professional, també té una tirada especial per la traducció literària: el seu llibre, per bé que ens serveixi amb plàcida utilitat, ens ve a dir que l'Ulisses és el centre del seu treball teòric, motivat, d'entrada, per la preparació de l'"activitat traductora concreta", a posteriori, per la necessitat d'una "racionalització de motius", i, en qualsevol cas, per un "apassionament traductor". L'amor de la llengua que l'empeny a buscar els estalvis oblidats de la "llengua de la tribu" -concepte que, en un principi, sembla remetre a la Paraula Viva però que aviat s'afina gràcies a una anàlisi lingüística dels seus components, especialment en l'aspecte fònic-, l'amor d'un text que l’obliga a justificar teòricament la possibilitat poètica de la traducció determinen el seu treball de lingüista. És per això que, si el llibre ens ofereix l'erudició i la reflexió personal d'un especialista així com una excel·lent definició de criteris per a tota mena de traduccions, també en traspua una experiència singular de la literatura, hereva de les lliçons de Joyce. Sap tota la importància dels jocs de paraules i es (ens) recrea amb un seguit d'exemples saborosos. Ens alegra que recomani als traductors no renunciar mai a un joc -i la literatura n'és plena- abans d'haver "esgotat totes les possibilitats". Aquesta és, en efecte, la renúncia més trista i encara té massa defensors acomodatius. Hem vist massa textos fets malbé perquè el traductor ha triat la cohesió idiomàtica i el primer grau del significat en detriment de les distorsions del treball del significant. Si hem entès bé, Mallafrè ens anuncia una "futura publicació" sobre els problemes concrets de la traducció de l'Ulisses. Entenem: les seves solucions. La defensa i il·lustració de la traducció s'havia de fer, precisament, a partir d'un dels textos més difícils...”

(Annie Bats. “Defensa i il·lustració de la traducció literària”, Avui. Cultura (Barcelona), 6 d’abril de 1991, p. 2)

* * *

"Hem hagut d'esperar gairebé dos anys per veure editats els amens articles sobre llengua que Joaquim Mallafrè va publicar al Diari de Barcelona durant els anys 1991 i 1992. [···]
No val la pena d'assenyalar cap dels articles en concret perquè tots són interessants, ben raonats i defensats i plens de bonhomia. Potser és més important, si de cas, la mena de missatge de fons, unitari i tàcit, que ens ofereix el conjunt d'articles: cal agrair a Joaquim Mallafrè l'intent d'explicar que cada llengua és un món i que reflecteix el món que la parla. Però que alhora totes les llengües, fins i tot les més allunyades, responen a característiques comunes. Sembla una contradicció, però la coherència profunda que traspua el raonament és prou important per rumiar-s'ho. De bona llengua, de bon humor és d'aquells llibres que es fan curts, a poc interès per la qüestió lingüística que es pugui tenir."

(Lluís-Anton Baulenas. "La llengua raonada i raonable", Avui (Barcelona), 7 de juliol del 1994)