—Ulisses representava un repte. M'era difícil de llegir i una manera de llegir-lo era traduir-lo. Quan tens 17 anys —recorda—, alguns professors et parlen de l'Ulises com l’obra del segle XX i penses que fer literatura és llegir tota la literatura que s'ha produït, vas a la llibreria i dius: "Escolta, d'això de l'Ulises, que diuen que és tan bo i tan modern, que en tens?" I dius això i no en tenen perquè està prohibit (a Espanya, com abans a Estats Units, a Anglaterra i a Irlanda, que va ser un dels últims països que van aixecar el vet contra el llibre) per indecència, perquè diu paraulotes i per raons polítiques (a la reina Victòria li diu bruixa de dents grogues). Vaig llegir el llibre, doncs, en una traducció sud-americana de Salas-Subirachs i, tot i no entendre-la, vaig veure prou coses en ella com per dir: "Ai, caram!" Si, a més veus El baile de los malditos, on fumen una pallissa al Montgomery Clift perquè el troben llegint el llibre, arriba un moment en què vols aprofundir en el tema. Quan vaig casar-me, vaig comprar una edició francesa a París. Vaig començar, doncs, traduint-ne alguns capítols i la Maria Aurèlia Capmany em va dir que anés a veure Robert Saladrigas. L'editorial Galba, on treballava aleshores, va acabar plegant, i per això em va adreçar a Pere Quart. Una de les coses més afalagadores és que li va agradar moltíssim la traducció. Però el senyor Cendrós, que en aquells moments portava Proa, va decidir aparcar el projecte. Era clar que aquells —els 70— no eren els millors anys per publicar una traducció. I menys d’aquella envergadura. Finalment, i a través del Marc Soler, vaig entrar en contacte amb Leteradura —una editorial que en aquells moments portaven Elvira Cobos i Pedro Ancoechea—, que, després d'una primera edició per subscripció per tirar endavant el projecte, aprofitant que no hi havia cap altra traducció de l'Ulisses (1981) al mercat i que el 82 es complia el centenari del naixement de l’autor, acabaria publicant el treball.

—Amb un somriure, llavors, recorda la curiosa coincidència que això va comportar:
—Joyce va estar 7 anys escrivint Ulisses i i jo també vaig tardar 7 anys a traduir-lo.

—Fa aquest comentari amb orgull contingut. És evident que se sent satisfet del seu treball.
—La traducció està ben feta: en el sentit —puntualitza— que ha estat feta amb temps i interès, sense presses, sense data fixa.

—La publicació esdevindria, al cap i a la fi, un èxit de vendes: 15.000 exemplars repartits en dues edicions del llibre blanc i una de butxaca. Com s’ho fa un traductor per posar-se en la pell de l'escriptor?
—A mi m'agrada la traducció artística; traspassar el text, per a qui no pot accedir a la llengua original, al català. Això vol dir tres coses: tenir en compte l'autor, tenir en compte el lector i un interès per la llengua. Perquè la traducció és la llengua i el tema, la connexió entre l'autor i el lector. A mi m'interessa molt la llengua. La prova és que, bàsicament, m’he dedicat a autors del segle XX amb un cert interès lingüístic (Beckett -forma part de l'equip que actualment està traduint totes les seves obres per l’Institut del Teatre-, Osborne, Pinter, Joyce) i a la novel·la anglesa del segle XVIII, un dels frontals de la novel·la europea (el Tom Jones de Fielding —del qual ha fet la traducció a la MOLU d’Edicions 62 i, recentment, una adaptació per a nens a Proa—, la Utopia de Thomas More —autor que l'atreu força ideològicament— i el Tristam Shandy de Laurence Sterne —un autor experimental d'aquest segle— en poden ser tres bons exemples).

—Últimament ha sortit als diaris que la reedició de l'Ulisses ha topat amb certs obstacles. Podria aclarir de quin tipus?
—No té cap mena d’importància. Els hereus de Joyce no deixen reeditar res que no sigui d'acord amb l'edició de H. W. Gabler (Ed. Garland), considerada, fins al moment, com a definitiva. Se n'ha fet molta gresca, però, de tot això, quan no es tracta més que d'una correcció de galerades, és a dir punts, comes, alguna paraula canviada, alguna línia que falta. Mentrestant, però, els crítics han considerat que l'edició de Gabler podia no ser tan definitiva com pensaven. Així és que els responsables d'Edhasa, que en plegar Leteradura es van quedar amb el seu fons, em van comentar: "No la publiquem, no sigui que quan surti diguin que no és la bona i en treguin una altra." Ara la família ha deixat reeditar l'edició que ja s’havia publicat, amb la condició de treure, després, la definitiva.

—Hi ha un comentari d'Ezra Pound sobre Joyce que diu: "Jo penso que Jim simplement sabia com havia de ser escrit aquell llibre. Però quan els comentaris sortien, ell es lamentava: "Si només algú digués que és tan condemnadament graciós..."." ¿Hi està d'acord?
—Hi ha una lectura graciosa del llibre, és cert. El que passa és que està tot molt barrejat. I és ben trist que els acudits s'hagin d'explicar a peu de pàgina. A vegades és un acudit que comporta una certa complicitat cultural; un acudit amb el qual has de connectar en la mateixa longitud d'ona. Ell reia molt escrivint Finnegan's Wake. La seva dona estava al seu costat i en sec li deia: "No riguis més que tinc son", perquè havia trobat un joc de paraules que li feia gràcia. Però és un joc, o sigui un canvi de registre, un ball de paraules, on hi has d'entrar."

(Aleix Cort: "Joaquim Mallafrè. La traducció és la llengua i el tema, la connexió entre l’autor i el lector", Avui. Cultura (Barcelona), 6 d'abril de 1991, p. 1)