"La pretesa difusió i socialització de les formes lúdiques ha desdibuixat els continguts i la saviesa dels jocs. Avui tot i tothom pretén ser lúdic, intranscendent, momentani. El ludisme de la mecanarquia està assassinant el poder regenerador del mite, en la seua accepció més primigènia. Diu Robert Graves: "Ara, només per rara casualitat de regressió espiritual, els poetes fan els seus versos màgicament potents en el sentit antic". Són paraules extretes del seu fascinant estudi sobre la gramàtica del mite poètic: La deessa blanca.
La ciència poètica, l'escassa ciència poètica que ens resta, ha quedat confinada en les reserves catedralícies de l'anàlisi científica. No hi ha poetes mestres. Ni tan sols mestres. Cadascú enarbora el seu autodidactisme com a senera poètica, la neurosi individual com a visió del món.
¿Què és el que no ha funcionat? ¿Què és el que no està funcionant? ¿El càntic o els cantors...?
S'ha obert la més terrible batalla. Ciència contra Poesia. Tecnologia contra Artesania. El poder del poder està immolant la bella faç del planeta. I aquesta injúria atempta contra la sustentadora del misteri poètic, la generadora de les sorpreses constants. Contra tota semiòtica.
Al marge de tota semiòtica, l'home nostre contemporani s'avorreix, s'avorreix en la misèria o en la superabundància anorreadora, sotraguejat per espasmes, condensat en microxips: informació controlada pels qui creuen que tot ho posseeixen, que tot ho poden posseir.
Vivim a base de narcòtics: "Bevent em passo el dia, fumant, drogues americanes que envileixen...", és la veu opiària del poeta del tedi, del portuguès Fernando Pessoa o de la seua desesperació tecnològica: Álvaro de Campos.
Tanmateix, un nou cicle poètic haurà de començar algun dia. La batalla està sent i serà subtilíssima. Els poetes del segle viuen morts entre llibres. ¿I què pot fer un salvatge en una societat ociosa que excita la competitivitat per disfressar el fàstic?
Potser ja no hi ha vida forta, guanys difícils, riscs d'amor. Preferesc ser primitiu, ignorant i selvàtic.
¡Bona sort, navegants! ¡Bona sort, argonautes!

Ciutat de València,
desembre, 1985-octubre, 1986

(Del text 'Perdut en un paisatge glaçat d'Yves Tanguy', dins Navegant obscur extret de la compilació Produccions Ansietat. València: 3 i 4, 1988, p. 235-236)

* * *

VALÈNCIA

Tardor occitana,
hivern català,
primavera italiana,
estiu musulmà.

(Del poemari Navegant obscur (1984-1986), inclòs a la compilació Produccions ansietat. València: 3 i 4, 1988, p. 253)

* * *

EN EL CEL DE MIRÓ

Miró que vas i véns
entre un roig i un blau clar,
puja dalt a la barca,
que tenim un bon oratge
i la lluna s'enfila
per tots els finestrons.

(Del poemari Navegant obscur (1984-1986), inclòs a la compilació Produccions ansietat. València: 3 i 4, 1988, p. 255)

* * *

POÈTICA PER A NAVEGANTS

Els poemes són paranys
on naufraguen Argonautes.

Altes veles dels enganys
tixen bells cors sense pautes.

¡Exploradors, Astronautes,
naveguen pels Desenganys
i arriben al Cap dels Anys,
en Platges Buides, incautes!

Encara vinran més Nautes
i teixiran més paranys.
Potser hi trobaran Enganys,
net de ritmes, closes pautes.

¡Endavant els Argonautes!

(Del poemari Navegant obscur (1984-1986), inclòs a la compilació Produccions ansietat. València: 3 i 4, 1988, p. 257)

* * *

NEGRA PANTERA NEGRA

Negre regne el negre,
vanitat de reis,
vana quimera.

Narcís,
calèndula,
vibera.

Traces la llei
i la frontera.
Erm, desengany.

Tastes la presa
i la refuses.
Camèlia
sobre l'estesa
sabana fetillera.

Viburn,
el·lèbor,
sempreterna creixent
herba d'oblit.

Matoll, coscoll,
no de desig,
sinó d'amor.

¡Espera!
Reina del desesper,
fúria primera,
nocturna drama rillant.
Pell de pantera,
negra atzabeja cremant
en la Selva del Desig.
¡Crinera!

(Del poemari Navegant obscur (1984-1986), inclòs a la compilació Produccions ansietat. València: 3 i 4, 1988, p. 265-66)

* * *

IMPERI DE L'OMBRA

¿Quin mancança hi ha si llum extasiada
en els vestits del dia vigila amb ales fràgils
la claredat nocturna?

El déu ja se n'ha anat. No cantarem mai més
les pregàries aquelles que solíem vessar
en calzes opalins.

Solca un raig de dolor la immensitat de l'aire.
La xàrcia no podrà recollir ella sola
tots els fruits de la mar,
ni l'amor,
que la mort presagia,
curarà cap ferida.

En el combat extrem que des d'ara lliurem
no hi haurà vencedor.
És un repte imperant d'extrema solitud.

Com el monjo que va de la cel·la al jardí,
baixa el cel a l'infern, on àngels i dimonis
despengen cortinatges.
I l'esperit que em feia consagrar les paraules
fa foc en un racó.

¡Oh quin plany alçaré als déus que m'estimaven!
¡Oh, quin desert consol s'alçarà en l'aridesa
de l'horitzó espectral!

Enamorat d'espectres he passat els meus dies,
il·luminant estances on no es veia ningú.

A vegades una ombra difuminava lenta,
sobre el mur fetiller, paisatges expectants:
llampecs en rius de tròpics.

¡Quin dolor infernal puja per les ferides!
¡Quina bacant superba assassina els meus llavis!
¡Quin destructor profana la vida dels meus fills!

Ploreu també vosaltres, filles de la misèria.

¿Quina mancança hi ha quan la llum esclatada
en les destrals del sol
governa foscament un llarg imperi d'ombres?

(Del poemari Navegant obscur (1984-1986), inclòs a la compilació Produccions ansietat. València: 3 i 4, 1988, p. 297-98)

* * *

OCEANS

Onades, onades onades onades onades.
Les veus dels oceans oberts als almiralls
d'hores revisitades, landes intemporals, volcans.

Tremolo quan m'esperes en oberts oceans,
en deserts, en fronteres, sobre els senders
glaceres.

En nits d'algues i escuma, en espasmes de neu,
icebergs i falgueres, sobre les mars falgueres,
sobre els deserts fronteres, els carrers de Lisboa
oberts als almiralls d'extemporals navilis
que solquen oceans.

(Del poemari Navegant obscur (1984-1986), inclòs a la compilació Produccions ansietat. València: 3 i 4, 1988, p. 303)