3
Mos llavis, calze, mos llavis
vénen fiblats per l'heura de la nit,
són un esbart de gavines,
famolenques de fosca,
hereves de les hores escanyades
en vasos traquimosos.

Au de ferro, véns, au de ferro,
a besar mos llavis amb tos becs pudents.

Quan te m'atanses, bruixa, quan te m'atanses
a dominar-me els braços, a esfereir-me
la polpa solitària, premo l'espasa encesa
del deliri. Tinc ací un formiguer
entre estómac i pell tibant,
com un fresseig de cuques sospitoses
de no dormir amb les banyes tranquil·les.

Més bé ne diríem un ressentiment
de no haver estripat a temps
ossos xuclats o massa pudents
dins gerres de maleficis, un com a desfici
de no haver matat d'hora massa atzur
de llepolies enfitoses, massa desig
de plànyer a deshora corbes llefiscoses
o polps endimoniats.

Bé ho saps tu, caragol que m'habites
errant i solitari tot el dia,
engonal amunt, engonal avall.

Hec també la ràbia, també,
de no sentir-me nu de cos, alè
fecundat per l'oreig de la claror
no malalta d'insomnis o cuiros podrits.

Em put més que mai l'aigua dins els búcars
de les flors collides d'horabaixa,
em put el tarquim de ma tristesa
malcuita i esfilagarsada.

Tant de bo si poguéssim ser
natzarens de cabell llarg,
òliba encesa del capvespre!, xuclaríem
l'oli dels campanars del somni, òliba
encesa, xuclaríem l'esperit del foc
mai no tastat per astres ni dimonis.

Infants de la nit omplen el camí
d'ocells esbatanats de cendra,
d'enverinada cendra o malaurada rosa,
i és just ara quan m'agrada quedar-me
tot sol amb la nafra oberta, solcada
de muntanyes, estimballs i gavines
esmortides amb un darrer cop,
o les deixalles del lleó, la malmenjada
carn o la ferum del cos extenuat.

(Del llibre L'esmorteïda estela de la platja. València: L'Estel, 1974, p. 19-20)

* * *

6
S'han romput les fronteres
i els atzucacs del camp retornen a la nit.
Tinc una mala ràbia per a tota la vida.

Voldria desesperar-me eternament
i fondre'm. No voldria que els àngels
em veiessin plorar, però els faunes desfullen
aquest bassot immens. No som
ni cel ni estiu, ni atzur brunzent d'espasa.

Sotsobres d'esquelet, les campanes enlaire.
Voldria saber com explicar que m'escanyo
i tinc cucs als turmells.
Només m'estimaria que fos blava la cendra
i càlids els mitjons, però no tinc drecera
i les serps que m'ofeguen acoltellen ma llum.

Dimoni que m'estimes tan follament hissat,
per la destral que portes penetraré a la son
i desaré els meus llavis a fora les finestres,
perquè me'ls besi l'heura i el furor de la osca.

(Del llibre L'esmorteïda estela de la platja. València: L'Estel, 1974, p. 25)

* * *

16
El crit d'un venedor d'espant
porta a dins la calavera esquerpa del matí
un funeral de fang i falcons tremolosos
que tresquen el silenci. La platja,
esmorteïda filla meva, s'arrupeix vora el taüt,
i més cançó crepita a la parpella dura
d'un estel mig tombat de fàstic.

Un batiment de portes és com un demà,
però més blau no pot aturar mars,
no caben més vaixells, coralls o veles tretes,
desplegades i expandides. Jo podria ser
aquell llençol de nata o més escuma teva.

Només temo aquest crit que ve a vendre'm
l'espant de tristes flors podrides.

Se me'n fugen els ulls de desconsol
com vetes a llevant, amb els falcons del vent.
Tots els diamants del cel podien ser mos ulls.

Quan tornaran, feres, quan tornaran
a fer cau dins de mi aquests diamants feréstecs
i fugitius d'escuma? Escolto el venedor
i el metall incendia el plemigjorn del mar
i les roses de l'aigua. Demà jo seré el mar
i la seva crinera. I escanyaré el drapaire.

(Del llibre L'esmorteïda estela de la platja. València: L'Estel, 1974, p. 45)

* * *

22
Jo, que sabia de l'ànsia
dels cavalls somiant les crineres
i la llum dels vaixells en arribar al port,
que he vestit tantes bruixes amb domassos de festa
i lluernes de nacre cavalcant l'horitzó,
he trobat estimballs
on dormen cada dia mos pobres alacrans.

Em fa fàstic la molsa,
només m'estimo el cel, domini de l'oblit,
i màgics horitzons de llums acaronades,
de belles veles amples desplegades al bla.
Per salvar-me del marbre,
faig recer als teus ulls
que són tan clars com l'aigua.

(Del llibre L'esmorteïda estela de la platja. València: L'Estel, 1974, p. 57)