"Bé: trobem que és una vergonya que aquest darrer llibre no haja estat rebut com li pertocava: com un llibre de trencament i iniciador de nous camins dins la poesia catalana al País Valencià. A Lívius Diamant (El Mall, 1975) el llenguatge poètic perd aquella violència jaferiana inicial, s'hi assuaveix i esdevé el poema una investigació lingüística mai no vista per aquesta cantonada dels famosos Països Catalans. I ací la clientela sense assabentar-se'n, home. El llibre ofereix un continu tour de force a la imaginació lectora i productiva de significació. Rimes internes, al·literacions, accents en la quarta, recaceig de lèxic depurat, vers computat i poema-bloc. Deuria d'haver-se constituït en una provatura de nous camins i de fet ho fou si parem esment en els darrers textos coneguts i suara comentats de Bonet, Navarro, G. Jaén Urban i que en vista de l'èxit, possiblement aturà la publicació dels d'aquests darrers poetes. I segons sembla arrabassà les ganes de continuar produint que atenallen Jàfer. Josep Iborra ja va criticar-ho a Reduccions. Ací insistim: per què Lívius Diamant ha estat un llibre poc llegit? Això ocorre massa sovint amb alguns dels nostres bons poetes. De res."

(Vicent Escrivà. "Del Brau d'Ausiàs March a l'animalogia poètica valenciana actual", Cairell (València), núm. 3, març de 1980)
 

* * *
 

"Aquest viratge pressuposa estudi, anàlisi, investigació, provatures: evolució, desplaçament, absorció. Fusió de contraris. Des de L'esmorteïda estela de la platja (1974) fins a Lívius Diamant (1975) el lector pot trobar uns avanços més o menys quallats en la proposta poètica jaferiana. Allò que realment interessa és de constatar que el poeta ha viscut intensament joia i desengany. I que el poema no intenta de traslluir la pròpia experiència sinó de muntar el poema com un text artístic autosuficient. Era la línia proposada pels grans emprenyadors universals: T. S. Eliot, E. Pound, W. Stevens... o Ferlinghetti, A. Ginsberg. Els grans corsaris que remouen la cultura burgesa païda, estandarditzada, domesticada, de lladrucs a l'amo. Jàfer diu: "Nosaltres intentàvem introduir en la poesia valenciana un corrent d'aire nou". I, tocant les tècniques introduïdes: "No es tractava de reflectir la teua experiència en el poema, sinó de fer del poema una experiència nova, de viure'l, investigant-lo". El mètode de confecció del poema és, doncs, un "encolatge de pensaments, visions i cites que et donen peu per muntar un text. Tot això ja ho ha fet el mestre Gimferrer (...). Allò que s'esdevé és que cadascú aporta el seu toc personalista al treball lingüístic, i aquí ja perden el seu sentit les classificacions literàries i tècniques. [···]

Trobarem, doncs, tres constants, que anomenarem temàtiques: a.-el retrobament material de la pròpia pàtria; b.-la peripècia interpersonal (OH SOLITUD, datat el 24.01.82), corresponent al text que jo enumere 11, xifra que simbolitza el conflicte, el perill, la inseguretat. Si hi aplicàvem l'explicació del Vell Tarot, potser les lectures variarien: és el risc del joc lector que Salvador Jàfer reclama per als seus productes poètics; c.-la complexitat del nou món esotèric en què, al meu parer, desemboca, es marifica i mirifica una bona part dels materials proposats en el tantes vegades reportat Lívius Diamant. Més que una reformulació, és la sistematització d'aquelles possibilitats entrevistes dins la quietud i el silenci del cervell (Vedat del Caçador) on s'iniciava una possibilitat de noves experiències cognitives, una estètica en el sentit grec del mot: percepció, coneixement. Una experiència provocada tot usant el mètode energètic: allò que sempre s'ha dit màgia, al·lucinació, superxeria, obscurantisme, mètode irracional de coneixement. Salvador, en aquest aspecte, cerca no pas l'efecte immediat de la paraula que vindria a ser la comunicació i de conceptes, sinó la "vibracó" que transfereix i comunica emocions, efectes de percepcions, visions directes. La recerca de les energies mentals no racionals: les vibracions de què ens parla en aquell paper reportat més amunt (realment l'únic "manifest" dels actuals poetes en circulació...).

Aquestes tres constants temàtiques aporten, doncs, un avanç molt interessant en la praxi poètica tan esparsa i espaiada de Salvador Jàfer. En el procés de despullament de la retòrica tradicional, posterior als simbolismes manipulats, s'esdevé una "simplificació" del llenguatge extern, material, que s'eixampla a mesura que avança el formulament de l'enxarciat de la nova simbologia i la subposició de conceptes esotèrics, que cerquen la percepció pura, sense pre-concepcions. Com diu aquell Sutra del Diamant: "No tingueu pas idees preconcebudes sobre la realitat de l'existència ni sobre la irrealitat de l'existència"."

(Vicent Escrivà. "Periple ple de Salvador Jàfer", dins Jàfer, Salvador: Els caçadors salvatges. València: 3 i 4, 1984, p. 7-20).
 

* * *
 

"I els companys de viatge de Salvador Jàfer? Els caçadors salvatges, poetes de l'energia. (I els amics que, un instant, l'acosten a l'Amor Perfecte.)
La sensualitat dels àrabs, no pas la tradició apol·línia de la mediterrània noucentista: als meus avis islàmics "els dec la saba dels meus ulls d'ametller, els meus cabells rullats i la blancor cetrina que esdevé com l'oliva, quan el sol de l'estiu em retorna al desert, a les vores del riu, amb el bell faraó de qui sóc l'amant místic." (p. 61)
I T. S. Coleridge, Steve Reich, Patti Smith, Henry Purcell, Nina Hagen, els Carmina Burana citats com a companyia de vers. La deessa de la Poesia, l'Altiva Dama de la Vida, el Mestre Amorós, l'Oració profunda. La terra estimada: Benicadell. Perceval i Llull, el Mestre Foll. L'apassionat Ausiàs March...
Segons el pròleg (Vicent Escrivà), "la component biogràfica absoluta fins retrobar la identitat històrica personal"; la xarxa de símbols (Foix, Gimferrer i l'Espriu en connexió amb la cultura oriental); i, en tercer lloc, "la vivència actualitzada dels productes musicals." En Altaió, pintura, cinema, teatre com a portes per una ampliació dels motius del text; en Jàfer, la música, les ciències paral·leles, la teosofia."

(J. M. Sala-Valldaura. "Jàfer i Altaió en la diversa radicalitat", Reduccions (Vic), núm. 26, juny del 1985, p. 79-80)
 

* * *
 

"Entre els autors més significatius d'allò que molts crítics han anomenat la generació dels setanta, Salvador Jàfer és un poeta especial. Retoricista però hermètic, místic però quotidià, els seus versos resulten una incessant recuperació d'imatges i de mites, el ressò de la poesia pura. El gust gairebé plàstic per la imatge -per una particular visió de la imatge- recupera molts elements de la tècnica poètica per a filtrar-los dins d'un codi que ha assumit una simbologia pròpia, una recerca constant que pot oscil·lar entre unes influències clarament intel·lectualistes i una quotidianitat sorprenent. Aquesta transgressió contínua d'espai, temps i forma atorga als seus versos una capacitat per a combinar una expressivitat discursiva d'acurada perfecció estilística i una conceptualització que per mitjà d'una imaginació protagonista confirma la doble vessant creativa i teòrica.

Jàfer és potser el poeta dels setanta que ha sabut harmonitzar l'exposició discursiva i l'experimentació més avantguardista. Ja des dels seus primers versos, el poeta cercava una visualització que es recreava a les llums o les veus, la descripció d'un hermetisme que utilitzava la distància com a fórmula unificadora d'un desig de trobar el monòleg fred distintiu i que delimitava l'estructura del poema a la percepció concreta, al domini dels sentiments vers una necessitat extemporània, una enunciació lluny d'exterioritzar, de subjectivitzar l'emotivitat. Aquesta predisposició dels silencis, per a captar el do intrínsec de la paraula, ha intensificat una gravitació que alguns crítics han denominat mística i que respon a una pràctica verbal atemporal, d'indagar dins d'un territori que s'ha demostrat ric, dens i carregat de jocs i d'atenuades figures retòriques. Un ritual ha acompanyat la poesia de Jàfer cap a la consecució d'un tractament del silenci, de la contenció verbal i d'una estètica contemplativa d'interessants resultats."

(David Castillo Buïls. "Divuit anys d'obra de Salvador Jàfer", El Temps (València), núm. 225, octubre de 1988, p. 124)