4

Aljava duc, fletxa i punyal, en nit de llop llum de fanal i metall cal. Lívius vindrà a trobar l'espill, trist com demà, net com ahir de pur glapit.
Salva't, oh lívid, l'espasa et porto, el venciment i la venjança m'has de dar i has de creuar de pit a pit el carenar del cos ferit, sense esperar la veu del llop que et ve a cercar. Ja la tristesa et venç l'esguard cap a la mar. Només l'espill trenca l'afany de veure't cec dins la claror que et torna fosc.
Lívius, amant del diamant, enamorat del cel distant, tu vencedor.

(Del llibre Lívius diamant. Curial: Barcelona, 1975, p. 10)

* * *

10

¿Quin combat a la batalla t'ha dut o quin foc guardaves dintre teu? Vint mil soldats d'escuts vibrants dauren el sol ponentí, dauren més llum cansada que no vessa aquest sol mort cap a desfeta.
Vençut em véns, demanes com guarir els teus ulls nafrats i esquerps. ¿Quina murada havies de saltar, perquè caiguessis tan vençut, quina allau de rius desbordats, de nit ferida? Com servaran els teus braços redós per a l'amor? El vent, que tant combat en contra teu, encén les altes cabelleres del capvespre.
Jo ploro amb el cel, amant ferit, jo trenco els llençols del cel i vesso el plany tot foradat. Guareix-me. ¿Quina llançada, escletxa de lluïssor, menja els teus ulls roents, mon calze, ma nit atresorada? Jo he combatut de bat a bat amb els teus braços, amb els teus ors, i jac ferit, per sempre, inabastable, vençut, ferreny.

(Del llibre Lívius diamant. Curial: Barcelona, 1975, p. 16)

* * *

CORAL

Repòs als lliris grocs. D'horabaixa fargaires diuen cants a la farga dels temps neulits. L'enquimerada casa de l'urc triomfava, records de llenços, altius somrissos desdibuixava.
Heus ací com s'allunya per la lluor última del dia damunt estels de guerra que el sol domina. La boca solitària li ho endevina per la fredor del calze que el vesc bevia.
Arribarà al domini molt cansat, molt fos, salvatge, aigua de sina, i esdevindrà submís, pobre garlaire d'una veu esqueixada i esmunyedissa.
Un frèvol vol d'estàtues l'espai camina.

(Del llibre Lívius diamant. Curial: Barcelona, 1975, p. 22)

* * *

Com un llop famolenc que no ha trobat la caça, que no ha trobat camí per a buscar la presa i vaga desesmat pels racons de la fúria, m'estimo aquest crim perquè és una venjança contra els déus enemics; contra cercles i setges ningú no hi té cabuda. Jo sóc rabiüt, feréstec, amb els murs clivellats, castell de lenderroc, en la meva vigília, guaret de flors salvatges, brutícia que nodreix les altes cabelleres, l'atapeïda fronda o selva impenetrable. Igual em fa d'estimbar-me, i mentre creixo ensulsiar-me talment com la pudor de les roses podrides. Em sé vencedor i salvatge. Així triümfo de mi i em salvo en la bellesa de l'esplendent desfeta.

(Del llibre Lívius diamant. Curial: Barcelona, 1975, p. 34)

* * *

Lívid cavalca, lívid, cavalca, Lívius, l'alba, que no tens temps per a l'amor (el monjo ha cantat totes les cançons i allò que vosaltres anomeneu plaer és per a mi una màscara). Encalça'm, perdut, encalça'm pel mu camí de fletxes (no podem estimar). Els teus àngels músics baixen fent giravolts des de la muntanya sagrada de la desolacó. I ara l'ensopegada farà esqueixar les finíssimes cordes de metall (em dolen com una nostàlgia que no he après a madurar). Oh Lívius, fes aterrar els núvols un bon matí, i que mai més no se'n puguin aixecar (aquest espetec de caixes em trepana el pensament; fa dies que me'l trobo quallat i no serveix per a res, vibra meva, per a res). Oh Lívius, la sang raja freda vers el riu de la mort (i el seu corrent és d'or, i el vendaval d'escuma). El foc abraça les cortines i s'escampa per la casa, per les voltes del cel, i més enllà (m'escoltes?). El concert, la música del cos fa que no pensi en res, Lívius; després de tot, el desig s'emancipa i es perd. Però quan el diable canta, grata, grata l'espeit de la rosa.
Lívid cavalca, lívid, cavalca, Lívius...

(Del llibre Lívius diamant. Curial: Barcelona, 1975, p. 41)

* * *

SILENCI A L'ILLA

El vent va destrossar l'amor. Silenci. Ametlles i safirs. El nen adormit parlava dels cristalls i els oceans que caldria travessar. Els safirs creixien i els vaixells esperaven. Per un viatge així hagués plorat xarops. Silenci.
La llum besarà els ulls del mariner, i la sal els seus cabells, car l'illa és ampla i intens el seu miratge. L'infant adormit deia els països de la quietud. Amor meu, veuràs els ports i els horitzons, les sedes i els gesmirs.
Les mars van buidar els seus coralls i al port la sal besava els ulls del mariner. Diamants, melmeva, collars que ven el moro a la cantonada. Lluïssors i agonies nodriran els teus ulls de topazi malalt.

I de sobte una espasa sagnant,
un dimoni fugia amagant un carcaix.
Safir, safir, aquell arc, aquell dard.

Silenci. No hi ha ningú a l'illa. Només els ulls del guerrer.

(Les roses s'han escampat pel riu, i els vents, en passar, les han escalonades amb el seu alè,
com si el riu fos la cuirassa d'un heroi estripada per la llança, i per on raja la sang de les nafres.

Ben Al-Zaqqak d'Alzira.)

-Germà, m'han ferit.

Germà, m'han ferit.

(Del llibre Lívius diamant. Curial: Barcelona, 1975, p. 46)

* * *

NOCTURN PER A BANDERES

Si véns, la nitada haurà buidat totes les estrelles. Aquest foc de calç, com una història vella, s'encén per a la reina del delit que avui vindrà tota cofada amb les randes d'altre temps, més nostra i més tranquil·la, perquè així li cal, i resplendent. Diries haver-la guipada altres nits en diferents indrets, amb la mateixa boira i aquell posat de daina ferida que no tem la mort (Diana caçadora passeja algunes llunes), vindrà disposada a l'amor perfumat, com si aquesta fos la més nit de totes les nits que l'autumne dibuixa. (El Diamant ja no es desvetlla.) Quan la llum és silenci, podries retallar les corol·les dels iris que aquell bes desa als arbres. Jo segueixo el seu límit amb una fina traça de dibuix i poso lletra i color a les llimadures que el seu frec escampa en passar a la vora dels raigs. Oh, és ben dolç aquest àmbit, l'esbós d'aquell perfil que s'esborrava en l'aire. Era argent el misteri, era argent (els membres de cinabri que Diana besava) i el somriure de verge aplanava la mar. És la mort, terra meva, és l'amor del teu príncep, el pastor de gaseles.

(Del llibre Lívius diamant. Curial: Barcelona, 1975, p. 63)