ELS POETES

Els poetes ingenus destructors de castells,
els poetes experts constructors de proeses.
Els poetes s'inventen la raó de no ser,
els poetes desdiuen les raons de la vida.
Són com esvelts xiquets, acostumats a créixer,
viuen en la ignorància suprema de l'oblit,
neguen l'instant real perquè res és l'altre.
Volen ser com Rimbaud perquè Rimbaud és salvatge.
Parlen de Joan Navarro i Josep Lluís Bonet,
expliquen metafísics i consonants sonores,
compren llibres que diuen el que no haurà de ser,
crien plantes exòtiques en grans testos de fang.
Creuen que són més lliures si hi ha algú que els acusa,
però, a la fi, retornen isolats i frenètics
a revelar secrets que ningú no diria.
Són dolços i salvatges, perquè el destí no vol
que somien deserts i cavallers d'arena.
Els poetes vigilen el futur que s'acosta,
inscriuen el seu nom en un paper de seda
i el cremen en vaixells d'alquimista rebec.
Són pecadors altius de tan sants que es pretenen.
¿Qui me'ls acusaria si són ells els senyors
dels glatits enigmàtics que respira la vida?
No comprenem el temps com una cosa estesa:
és un espill rodó que no limita amb res.
Vivim l'eternitat només en l'instant d'ara,
electritzats de dubtes retornem al miracle
de veure'ns dibuixats dins de l'espai mistèric.
Els barruguets protesten quan el silenci s'infla
com les bambolles d'aire en l'aigua de la font.
Retafies de versos que no ens menen enlloc,
il·lusòries mestresses arrangen cadafals.
Volem que siga inútil, perquè res no té preu,
volem que siga immens, perquè immensa és la vida,
que s'escampa amorós, perquè amorós és l'home.

Cullera, 3-VI-1982

(De La barca del temps (1982), aparegut a Homenatge dels escriptors al professor Manuel Sanchis Guarner (València, 1986), inclòs a la compilació Produccions Ansietat. València: 3 i 4, 1988, p. 210-11)

* * *

"Hem rumbejat distrets amb el capell al front
i les mans s'esmunyien entre fer i desfer
carantoines, ganyotes, paradisos i deserts,
i vam ser tan gosats que fins i tot somiàvem
que venien els moros i ens robaven mig cor.
Així, una altra vegada, pintàvem la mesquita
de quars, de solitud,
i resàvem a cor els rituals del vespre.
Perquè intensament sabíem somiar,
mastegàvem secrets enganxats entre els llavis
i fèiem nostre el sol només amb un record.
Érem talment la seda. Treballàvem la seda.
Només per friccionar-nos, per controlar-nos,
només per encisar-nos. Érem només la seda.
I nevava sobre Plutó."

(Del poema 'Érem de seda' aparegut a Homenatge a Picasso. València: Fundació Renau, 1984, p. 37-38 i compilat a Produccions Ansietat. València: 3 i 4, 1988, p. 216)

* * *

"¿Qui llegeix poesia avui? ¿Qui beu energia poètica? Només els poetes, que es mengen i es remengen els seus propis productes, en fan una digestió quasi sempre fastigosa, i després es giten a dormir la sesta beata de la complaença. És el cercle còsmic de la repetició, el narcisisme còmic de l'etern retorn d'un idèntic.
¿Per què els poetes no gosen, per què no s'atreveixen a cridar, a modular, a cantar amb la pròpia veu la poesia, la densa, la compacta, la castellenca, l'alada, la intangible, la visceral, la neuròtica, la inaccessible, a vomitar-la tal com raja, amb sang i passió, amb aroma i sense aroma, valenta i feble, covarda i desbocada? ¿Per què en les emissores, en els canals de televisió, en els micròfons públics no hi ha espai per a l'audició poètica viva i directa? ¿de què tenen por? ¿pensen que no és rendible? ¿que ningú no ho entén?, que no és cosa de moda?
La poesia no és cosa de minories. Se l'ha fet ser de minories des de l'aïllament a què s'ha condemnat la cultura. No hi ha poesia difícil, incomunicable. Allò que manca són els mitjans de comunicació, els canals possibles que no s'aprofiten per la deixadesa dels egòlatres i per la bestiesa dels governants, que, estimat Pasolini:

"quando furono alle prime armi
non connobero la poesia della tradizione
ne fecero un'esperienza infelice perché senza
sorriso realistico gli fu inaccessibile".

¿Cal aconseguir un lloc per a la poesia en la moderna comunicació de masses? ¿per què no utilitzem el disc, la ràdio, la casseta, la televisió, per potenciar la comunicació poètica? La poesia escrita pot servir, però sense l'energia de la forma directa és lletra morta, paper brut. Energitzar la poesia vol dir vivificar-la, realitzar la paraula viva, en carn crua i tal com sona fer-la acció, exposant-la al contacte directe de l'auditor, del company, de l'amic, és fer possible el missatge des de l'instant real, és proclamar la vibració de pell a pell.
La poesia és un acte d'amor, és la forma més intensa de l'erotisme. Energia és passió, la tendresa relaxant abans de l'amor i després de l'amor. ¿Caldrà dir que l'educació amorosa és el rerefons de la poesia? Només així pot ser revulsiva, si provoca actes reals d'amor.
El poema és una píndola d'informació concentrada. Falta molta pràctica en la comunicació poètica, homes i dones que sàpiguen estimar el poder amorós de la paraula. Només la pràctica fa la sensibilitat, i la pràctica de llegir i escoltar la poesia la que provoca la sensibilitat poètica.
La poesia, i la literatura, corren el risc d'esdevenir pura retòrica buida sense possibilitat de vibració comunicativa. ¿Qui serà avui el mestre capaç de comunicar més directament l'experiència més interior? Comunicar directament no exclou, ni de bon tros, l'elaboració sagaç i conscient, amb els dotze sentits zodiacals, i la serenitat i el rigor necessaris a l'expressió apassionada. Però, ¿qui vigila quan els poetes callen? I els poetes callen, de fet callen, com a sompos, amaguen, disfressen amb paraules la seua impotència comunicativa. ¿De què val ser provocador, esteta o astronauta, en un temps on tothom provoca a tota hora, agredeix tot dia i oblida tota nit?
La vaguetat del llenguatge és el tel que envela el futur, la imprecisió expressiva de l'obra oberta un devessall d'aigües podrides. I no s'ha de tancar el riu, ni la presa, perquè ens ofegaríem, però el mar literari és brut, és envejós, és mitòman, grandiloqüent, escàs de transparència. Hi ha excés de paraules posades en tirereta, excés de vocabulari fals (mal usat o inutilitzat), excés de pantomima, poca densitat en la significació, poques paraules fortes, braves, massa brosta i poca poda. És la pràctica d'esporgar la que fa l'arbre generós."

(Del text L'energia és el subjecte del poema inclòs a la compilació Produccions Ansietat. València: 3 i 4, 1988, p. 220-223)