De Gaspar Jaén i Urban (Elx, 1952) es coneix la seua important obra poètica, iniciada fa més d'un quarts de segle amb Cadells de la fosca trencada i que va fins al recent Pòntiques. També se sap de la seua trajectòria com a arquitecte preocupat per la vida de les ciutats, l'arquitectura i l'urbanisme, i pels catàlegs d'edificis i monuments del migjorn valencià, Però potser no resulta tan conegut que la seua família manté un dels últims horts de palmeres autènticament tradicional d'Elx: l'hort de Motxo. Envoltat, això sí, per un hospital gegant i per vies ràpides de trànsit. Un hort on es manté l'ambient rural originari i on el reg entra des del nord-oest, com ha de ser, i va descendint, dibuixant una ziga-zaga antiga, per les vores dels bancals, en direcció sud-est. I amb una casa també tradicional, protegida per palmeres centenàries, dins les cambres de la qual Gaspar Jaén i Urban ha escrit alguns dels seus versos millors, com ara els vint-i-sis sonets de La Festa, premi Ciutat de Palma 1982. […]

–A la vostra biografia oficial s'assenyala la doble condició d'arquitecte i d'escriptor. Quin aspecte pesa més?
–M'he tingut per un que fa versos, en definició de Joan Fuster, però mai no m'he qualificat de poeta. Em sona massa pompós i grandiloqüent. Sí que, en canvi, m'he dit escriptor, encara que és amb l'ofici d'arquitecte que em guanye les garrofes. He estat arquitecte municipal d'Elx molts anys i ara faig classe de dibuix arquitectònic a la Universitat d'Alacant i així em guanye la vida. I no ho dic d'una manera despectiva, ja que bastir i estudiar l'arquitectura i la ciutat ha estat també per a mi, com l'escriptura, una activitat apassionant a la qual he dedicat esforços ingents. Considereu, per exemple, els extensos catàlegs d'edificis d'Elx i del migjorn valencià.

(Francesc Bayarri. "Gaspar Jaén i Urban entre palmeres", Serra d'Or, núm. 511, juliol-agost de 2002, p. 44-47)

* * *

–En la teua poesia amorosa podíem trobar un món simbòlic determinat: les flors, els coloms... Ara, en la poesia social, hi ha un ambient metafòric comparable, potser totalment contrari?
–Diria que les imatges que envolten la meua poesia són les mateixes des que tinc vint anys. És més, no han canviat probablement des que tenia 10 anys i vaig començar amb el primer diari explicant que aquell matí el "xambilero" havia passat pel meu carrer, com solia fer tots els matins, i jo li havia comprat un got d'aigua civada per a desdejunar. Aquesta és la base de tota la meua poesia: l'observació del món que m'envolta, el plany per la seua pèrdua, un món que m'enamora i m'entusiasma, que em fa patir i em fa estimar i em posa de vegades, quan el pense i l'escric, frenètic i fora de mi.

–Gaspar Jaén seria el mateix si haguera nascut en altre lloc que no fos Elx, tot i que fos dins del País Valencià?
–Evidentment no. Tot el que escric està profundament arrelat a Elx, en el camp d'Elx, en els horts de palmeres, en els carrers, en el sentiment que aquesta ciutat, o la gent amb qui hi he viscut, m'ha anat despertant al llarg de la vida i l'experiència.

(Lliris Picó. "Gaspar Jaén: un arquitecte amb ànima de poeta", El Tempir d'Elx, núm. 19, juny de 2001)

* * *

–La destrucció de la ciutat és deformació professional?
–L'origen de la poesia és autobiogràfic i aquí hi ha la meua relació amb l'Ajuntament d'Elx, de quinze anys d'arquitecte municipal. La meua ciutat m'ha fet patir molt, com a tants altres escriptors. És evident que la visió de l'arquitecte hi plana.

–Què hi ha a Pòntiques d'aquestes reflexions?
–La destrucció de Roma, però una Roma que és qualsevol de les nostres petites o grans miserables ciutats. En el llibre hi ha la impotència, davant de tot això, del que treballa a l'administració pública.

–Ara tornareu a la poesia més íntima, més personal?
–No. En aquests moments continue treballant en aquesta línia de reflexió col·lectiva. Prepare, de fa molts anys, un llibre curt de poemes sobre Andrés Estellés. O la visió dels Països Catalans del nord al sud en un dia de pluja, poema dedicat a Ramon Folch que va guanyar els Jocs Florals i que continue revisant.

(Lluís Bonada. "Sense perdre el meu to poètic, Pòntiques és un llibre més polític", El Temps, 21 de novembre de 2000)

* * *

–Crec que Fragments reflecteix com cap altre dels teus llibres anteriors la comunicació lírica d'allò més corrent del fet quotidià, de les penes i misèries humanes. Fins i tot, una "vulgar història" de l'amor i l'amic perdut l'acabes amb un ressò fusterià. És el teu poemari on més catarsi n'has fet i on la teua confessió ha estat més explícita, a la manera estellesiana, aparentment sense massa artifici?
–Sí, clarament. Fragments és un llibre d'un sol i llarguíssim poema, un poema íntim d'un tema vulgar i en un escenari vulgar. Però per a cadascun de nosaltres la història vulgar que viu i l'escenari vulgar on la diu pot esdevenir la història i l'escenari més important del món. La meua dificultat en aquell llibre era com elevar a categoria, sense més armes que la poesia, un argument d'encontre amorós amb el seu lògic desenvolupament i la posterior separació, dramàtica. […]

–Alguns poetes tenen oficis diferents als habituals de professors de literatura o de gent que viu al voltant de la mateixa. Altres com G. Viladot, farmacèutic, R. Bernabeu, cariòleg, J. Margarit, o tu mateix, arquitectes, practiqueu la creació literària des d'una òptica més relaxada, més distanciada del món de les lletres. Potser en el teu cas, es manifesta una preferència pel control del poema, així com una major diversitat en la resolució del mateix. Com ho veus?
–Efectivament, no haver de viure de la literatura em permet veure-la a distància, com a lector i com a escriptor. Açò fa que les influències que tinc puguen ser diverses i barrejades, fins i tot anàrquiques, i que el meu temps d'escriptor el puga allargar o acurtar tot el que vulga o el que em demane el poema.

(Lluís Alpera. "Entrevista", Información, 4 de juny de 1998)

* * *

–Fragments es diferencia dels seus primers llibres, més retoricistes i experimentals, pel realisme. ¿Ho veu com una inflexió o com l'evolució de la maduresa?
–Parlaria d'evolució perquè dins de la meua obra, a partir de l'any 1974, amb Cadells de la fosca trencada, s'han marcat diferents etapes. Crec que el punt d'inflexió el trobaríem en alguns poemes de Cambra de mapes, escrits entre 1976 i 1977, és a dir, quan Cadells acabava d'eixir. Diguem-ne que Cadells des del punt de vista lingüístic, era l'inici d'un continent, perquè el contingut sempre ha estat el mateix. Parlaria d'una mena d'esclat verbal, poètic, imaginatiu, en consonància del que era la poesia catalana de mitjans dels anys setanta, però immediatament a Cambra de mapes, el llenguatge ja és molt més asserenat, més que de realisme, m'agradaria parlar de quin tipus de llenguatge, d'adjectivació o de substantivació, es donen dins de la meua poesia.

–Una altra de les característiques de Fragments és l'intimisme que connecta amb la poesia de Ferrater o de Gil de Biedma. ¿Per què ha triat aquesta línia de l'experiència?
–La clau la trobaríem en el poema que encapçala el llibre, que és una variació d'un poema de Joan Margarit. A la vegada, aquest poema és una variació d'una carta que jo li vaig escriure. Hi ha un vers que diu que sempre inicie els poemes per guarir-me d'alguna solitud. No crec que la poesia siga una teràpia, sinó que és l'expressió d'un món propi en el qual els sentiments juguen un paper fonamental.

(David Castillo. "Entrevista. Gaspar Jaén i Urban", Avui, 11 d'abril de 1992)