Si per definició l'elegia oposa tenaçment els mots al sentiment d'una absència, Gaspar Jaén encadena les catorze composicions d'Estellesiana com un diàleg directe amb l'autor del Llibre de meravelles des del record emocionat, és cert, però també des de la vital afirmació de l'actualitat dels seus versos i la denúncia valenta d'aquella altra València 'd'aquells que no estimaven ni el país que cantaves / ni la llengua en què ho feies.

(Pere Ballart. "També una pàtria", Avui Cultura, 14 de febrer de 2008, p. 14)

* * *

El llibre és una petita joia que paga la pena de llegir i mirar. Dividit en tres parts, constitueix un bellíssim viatge per les terres i els homes dels nostres territoris. Un homenatge als Països Catalans, a les paraules, a la gent, al viure de cada dia. Hi és la mitologia familiar i pròxima, les pors col·lectives: la pluja que es desborda, de tan intensa, l'amenaça del fang, la visió dels arbres esqueixats: canyes i troncs, l'autopista a través de la pluja.

[…] Hi ha fragments de vida màgica a aquests versos, un rastre de nostàlgia reivindicativa, un punt d'amargor i, alhora, un amor despietat pel país. També hi és tot això en les fotografies de Rafael López-Monné: l'escorça antiga dels fassers i les pedres, la llum misteriosa de la ciutat, de nit en un cotxe, mentre la pluja multiplica en cada gota els colors del fred.

(Gabriel Janer. "Territoris", Avui, 5 d'abril de 2004, p. 18)

* * *

Gaspar Jaén fa una interessant relectura dels poemes d'Ovidi en el seu darrer llibre. En aquestes noves Pòntiques del poeta il·licità, escrites en primera persona i adreçades a un Cèsar que potser és segona persona del plural, ens parla del trist destí d'Ovidi, el qual no és més que una al·legoria on Jaén, al mateix temps que ret un homenatge als clàssics –amb el to i el llenguatge emprats– ens parla d'una Roma molt propera, la nostra particular Roma: una ciutat o un país que rebutja i exilia els seus artistes i poetes, aquells que més l'estimen; una Roma que escolta les llengües traïdores i viperines dels lacais que habiten la més pregona de les cavernes.

(Manel Alonso. "Cant de l'exili", El Temps, 12 de juny del 2000)

* * *

Del temps present és una meditació –bé amb la sensualitat dulcificada a la boca, bé amb la pena– sobre el pas del temps. Davant de la bàrbara destrucció de les coses, el poeta llença l'artilleria de moments de plenitud: el prodigi de l'amor, les carícies que ha trobat en l'arxiu de mirades, de veus, en les icones d'una geografia reconstruïda. La seua escriptura és, de vegades, un mural, un fresc, una aquarel·la: sempre té una plàstica vigorosa.

(Enric Balaguer. "La poesia de Gaspar Jaén i Urban", Información, 4 de juny del 1998)

* * *

Fragments és un llibre que ens reconcilia amb l'equilibri i els reeiximents de la poesia: treballat i tens, discursiu però punyent. Fragments és, com tanta bona poesia, un llibre amorós; descriu el desenvolupament d'una 'història vulgar' –classista, homosexual, passoliniana–, una història de guany i pèrdua de l'amor contada fent un esforç perquè allò que ens diu la literatura, els poemes, sigui també vida: no un succedani de la vida, però sí literatura viva.

(Francesc Parcerisas. "La veu del poeta", El País. Quadern de Cultura, 19 de març del 1992)

* * *

Cambra de mapes és un llibre d'una gran bellesa, equilibrat, dens i profund, que en cap moment no produeix aquella sensació de desassossec que hom experimenta en llegir un poemari en què algun dels elements que el componen coixeja. Escrit entre 1976 i 1980 posa de manifest una gran unitat expressiva, la qual cosa denota una maduresa en l'estil que no em sé estar de remarcar. Amb això no vull pas dir que Gaspar Jaén hagi podat de tal manera el propi arbre que només en quedi l'esquelet; ben al contrari, el pas endavant que, al meu entendre, ha fet el poeta amb aquest segons llibre representa un guany, però al mateix temps, com qualsevol guany, almenys en aquest terreny, comporta un repte: el de no solament mantenir sinó millorar l'adequació entre els diferents i a voltes diversos elements que componen el poema.

(Miquel Martí i Pol. "Voluntat de recerca en Gaspar Jaén", Reduccions, núm. 17, setembre de 1982)

* * *

El poeta Gaspar Jaén i Urban em parla de Bretanya. Bretanya feixuga d'aigües, grisa de núvol, allà enfora, a l'horitzó de la litografia dins la cambra tancada: la cambra dels morts del meu llinatge. El poeta Gaspar Jaén i Urban, ciutadà dels Països Catalans, és nadiu d'Elx i vincla versos com si fossin fassers. 'Elx adormida en el bessó de l'estiu, de tots els migdies d'estiu, amb confitures i eixarops. La Mare de Déu d'Agost, cossiols de bellveures, begònies tremoladisses, llambregueig de l'aigua en el rec, tot just pouada, l'hort i la calç, el silenci més sonor, malalt de cigales. Per les alcoves de la sesta i dels llençols de fil, brodadores de cera.'

Però avui em parla de Bretanya. Bretanya dels morts, Bretanya dels camins i dels creuers, dels núvols baixos i les ombres infinites. Bretanya inexistent al fons de la litografia. Caldrà que partim amb l'alba, boira enllà, esglésies enllà. La mar cendrosa, amplària augusta, batrà amb fúria solemnial l'espadat dels encantaments, la negra muralla del prodigi. La mar en els ulls color de cel d'Iseut la blonda. Bretanya amb corbs, falcons d'Elionor al puny, menhirs ensangonats, pluges i màgies. Bretanya martiritzada i abolida, verda sota la mort i el cel. En l'horabaixa espès d'un cafetí de Pleiben, Sir Lancelot oblida.

(Josep M. Llompart. "Llibre de cavalleries", dins Mandràgola. Barcelona: Edicions 62, 1980, p. 51-52)

* * *

Gaspar Jaén, amb Cadells de la fosca trencada, no es posa en acció en un altre món somniat sinó que reviu i evoca una història d'amor en la memòria d'una nit transfigurada. L'impuls líric del poeta esquiva la realitat anecdòtica i es projecta en l'escenari d'una naturalesa pautada per les estacions, però centrat en l'hivern –"l'hivern enamorat"– i pel curs del dia, la nit sobretot. N'extreu uns quants motius insistents: "gebre", "neu", "fred", "pluja", "nit", "alba", "gessamí", "coloms", que, combinats amb altres, també privilegiats –"llençols", "espill", "cristal", "casa", "nines"–, li permeten construir, en una sèrie de variacions, la tela –l'artifici– del seu somni. Realitat i/o ficció, passat i present, es barregen en uns poemes d'enunciat impersonal, indeterminat, escrits generalment en tercera persona, o utilitzant infinitius, o substantius sense article.

(Josep Iborra. "La nova poesia catalana del País Valencià 1974-1977", Reduccions, núm. 5, juliol 1978)