S'INTITULA TÍTOL

llampurneig de mar al clatell
Benet Rossell

ni un bocinet de res
ni un pessic de pelleringa
ni una engruna viscuda
ni un trosset de memòria
ni una miqueta de record
ni un pelet de coherència
ni un senyalet de parrac
ni una punteta de veu
ni un esquitx de lògica

(Dins de S'ha rebentat l'hospici. Vic - Barcelona: Eumo - Cafè Central, 1992, p. 12)

* * *

Paraparèmia primera.

Tothom se'n fa, de castells enlaire. Amb tot, els tresos de set aixecats per sota i amb agulla al mig, i un intentant, resulten castells ben estranys, d'aquells que, un pic han estat enlairats, cal ensèmit esbucar per mà de nous castellers amb llurs castells.

Paraparèmia segona.

A vegades són els problemes falsos dels qui es pensen que no tenen problemes falsos els que fan impossible de saber si és més impropi d'expressar malament els errors que no pas d'exprimir-los tan bé com les veritats millors.

Paraparèmia terça.

És obvi que, en poesia, si des d'un punt, A, exterior a un pla, M, hom traça la perpendicular a aquest i obliqües diverses, el segment de perpendicular AD serà més petit que no el d'una obliqua qualsevol, posem per cas AC, o AB, compreses totes dues en una unitat organitzativa (articulatio) i no pas en un simple agregat (conservatio), ço és, no en un ordre que creix des de dintre (per intus suspectionem i no pas per oppositionem). En conseqüència, en el procés d'emanació d'un grau superior a un grau inferior de realitat, hom passa per fases distintes, entre les quals hi ha les de permanència, sortida i retorn, com en certa manera ho demostren cada dia els manobres quan col·loquen sobre una recta un llistó tot penjant-hi, de punts diferents, la plomada i obtenint-ne així el pla cercat, perpendicular a l'horitzontal, la qual és un objecte de la nostra intuïció sensible (coram intuitu intellectualis).

Paraparèmia quarta.

Travessar idees distintes com hom passa d'un país a l'altre durant un viatge no és pas un projecte antagònic al de tornar i retornar a uns temes similars.

LA TORNA

Pseudo-paraparèmia.

Diu que allò que s'oposa, en tots els aspectes, a allò altre, i no per això, però, l'allò pot ésser considerat només com a antagonista de l'allò altre, ni aquest com a antagonista de l'allò, car l'allò altre no s'oposa pas a l'allò, ni, de fet, tampoc a l'inrevés.

Paraparèmia sisena.

A la cèlebre cursa d'apories, que encara dura, es veu que la tortuga i Aquil·les agafaren, ja de bell antuvi, camins divergents, i que l'un —o l'una, segons alguns— a hores d'ara ha fet cap allà on l'altre —o l'altra— l'esperava de fa molt (tot corrent, això sí). I s'intercanviaran corrents, un cop més, els papers, a fi que no pugui saber ningú quin dels dos és la tortuga i quin és Aquil·les, el més veloç dels homes i de les tortugues.

Subparaparèmia.

Caic hem indicava barrejat ús colpit, o quina si fàstics moll.

(Dins de S'ha rebentat l'hospici. Vic - Barcelona: Eumo - Cafè Central, 1992, p. 17-23)