ILLA

Per la finestra arriba l'acre olor
del rostoll que ara cremen,
com es cremen records que no volem
o els llençols de l'amor
que s'ha assecat entre ferides.
Quan t'hi acostes pots veure el fum pudent
que puja de les tanques,
com es contempla el rastre dels incendis
als sementers del cor.
Hi ha salobre en els vidres, escampat
amb un finíssim tel
per una tramuntana desfermada
en la fúria dels déus.
Es dibuixa el paisatge en clarobscurs
de l'illa que hem viscut
amb l'abraçada d'un amant desprès,
enmig de les ventades i els embats
i la tristesa lenta
que tan sovint ens ha marcat la pell
dels espais desolats.
Però en percebre, i to, el temps hostil
que ha d'assecar els teus camps,
mantens viva la força
d'aquell anhel primer,
gelós de l'or que encara et queda
entre el rostoll dels dies.



POU DE NA PATARRÀ

Érem al·lots, no temíem el risc.
Ens temptava el perill i l'aventura,
entra el l'inconegut o descobrir
el límit mineral, l'ombra darrera
del coll immens que ens engolia lent
cap al seu ventre humit de roca pura.
Alegres, imprudents, ens sotmetíem
a la profunda crida per l'estora
que estenia el verdet sobre els graons
amb el trepig suau d'aquell que vetla
qui ha conquerit el son, per fi, a l'angoixa.
I quan després tocàvem, tremolosos,
aquell fons sec amb aires de victòria
guaitàvem cap amunt el forat blau,
el món llunyà, endinsats en el silenci.

Passats els anys, un pou encara et tempta,
el coll obert enmig de cap paisatge,
amb eco mineral perquè t'hi endinsis
paret avall. I baixes altre cop
imprudent, com abans, incerts graons,
forta la mà contra el mur vertical
en descens insegur, sense cordatges,
carregat de passat i escepticisme
cap al fons imprecís de tu mateix,
cap a la fonda incertitud dels límits.

Què cerques, doncs, en la profunda entranya?
No trobaràs respostes al vertigen,
la certesa només de la baixada.