"És probable que la nostra època, des del punt de vista psicològic, sigui, poc més poc menys, com les èpoques anteriors, i que es mogui per mitjà d'unes tradicions empíriques que alternen la realitat del present. Tanmateix, una cosa sorprèn a primer cop d'ull: la crisi actual de jutjament propi. I en parlar així em refereixo al judici que cadascun de nosaltres pot fer del que s'esdevé o del que veu al seu entorn.
En política, en literatura, en art s'ha establert una mena de boira de circumspecció alarmant. Per altra banda, els grans mitjans de difusió actuals eviten tant com poden el judici objectiu de les qüestions primordials donant una importància exagerada a les coses més fútils i passatgeres. La descoberta i l'anàlisi de la valor i del caràcter en principi eliminats, el principal objectiu de l'obra que llisca entre els dits distrets del crític. De vegades, entre els amics, hom s'aventura verbalment a la crítica imparcial i sincera, però tot seguit la disgressió apareix. D'aquí ve, potser, l'increment que pren la ironia en la conversa. La ironia és l'arma de la intel·ligència afeblida per una força real o imaginària que la preocupa. Quan hom pot parlar sense complexos i amb sinceritat no busca el recurs de la ironia."

("La premeditació en l'obra de Josep-Sebastià Pons", Serra d'Or, núm. 2-3, 1964, p. 69-70)