LA BRISA INFIDEL

Tinc un món de fantasia
en mon fútil pensament;
qui en comprèn --qui em comprendria?--
deu creure que sóc el vent.

Res no em té i a res no em dono
d'esperit completament.
¿Sóc, potser, com l'oreneta
que muda de continent?

¿Com el fons de nacre i perla
de les mars d'algun turment?
¿com el viure de les algues
d'algun dol incandescent?

¿Com l'amor i l'alegria
que s'escorren quan ja els tens?
Com les ones? Com els núvols?
Com el lliscar dels serpents?

Cor què vols, cor què desitges,
va mon fútil pensament...
Qui no sap el preu de l'alba
deu creure que sóc el vent.

                    * * *

CIUTAT

Per als qui estimen d'amor
les vies no són prou amples
i semblen carrers estrets
els bulevards i les places.

A cada passa un somrís,
i entre i entre, una besada.
Aquí entropessen amb l'un,
allà entropessen amb l'altre.

Ara travessen distrets
i es fan reprendre pel guarda;
ara reculen a temps
davant un cotxe que passa.

¿Què sap el pobre mortal
que camina com Déu mana,
del goig del qui es veu perdut
i sent una mà que el salva?

Beneït el temps gentil,
el temps de les hores magnes,
quan places i bulevards
sembla que no són prou amples!