SOLITUD

Nit dura que calles...
Oh negres tovalles
on s'estova el pa
de la lluna crua...!
Tinc l'ànima nua
de tant d'estimar.
Canto sol, i encara
mon cor no se'n fia.
Sóc de lluna clara?
Si els ulls m'arrencava,
millor no em veuria.

Ma pensa, que llaura
pels fons dels avencs,
rosella i centaura
de dols primerencs,
per què ploraria
bevent al porró
del vi de dolor,
del vi d'alegria?
Sóc de lluna clara.
Si els ulls m'arrencava,
millor no em veuria.

Tristesa de fira,
sospirs i rialles...
Estrella que em mira,
font que m'emmiralles,
quin fat em daria
la mort de l'oblit?
cerco dins la nit
una companyia...
Sóc de lluna clara.
Si els ulls m'arrencava,
millor no em veuria.

* * *

PLATJA FOSCA

Platja fosca, coixins negres
de lluna d'amor folrats;
sants coixins lluents d'història,
plens de somnis oblidats.
Entre coll i cabellera,
ja mort, ja ressucitat,
les campanes repicaven
al campanar del pecat.
Una veu que no sentíem
cantava el Magnificat...

La nit, com un gat d'angora,
s'esquivava d'amagat,
La llum venia de terra,
i el cel n'estava estranyat.
Les estrelles ens miraven
amb cada ull esbatanat...
Jo m'estava en sa carn viva
com un Crist crucificat.