HIMNE

No tot és claredat a dalt de les alzines;
s'enfonsa un verd més fosc al coure de la llum:
l'home color de vi, les estrelles veïnes,
la copa de tenebra i tabac en un grum.

De tanta claredat, el fons del cel esclata;
com un timbal de fosca, el capvespre granat;
la llum esquinça al cel el blau de la buata,
el blau esquinçador del blau embuatat.

Feta estelles, aguaita la claror de campanes,
el safir de la llum, la comarca del vi:
el mar color de sang colpeja les drassanes
amb l'enterboliment del vespre carmesí.

Un fus de llum, un fus encès al cel que crida,
un fus al cel que tria la claror d'existir;
amb una esgarrapada, la túnica teixida,
de cap a cap l'esberla la llança del matí.

La túnica del dia i de la nit, la túnica
teixida per les ungles del vespre cabdellat.
Un rapte de centaures flameja en la nit púnica,
als enderrocs que miren les armes del passat.

(Dins La llum. Barcelona: Edicions 62, p. 11)

* * *

EL MOT DE LA LLUM

En la claror, la llum diu: —Aquestes espases,
aquestes ales d'àguila de vidre i de metall,
aquest giravoltar de ferros, aquest tall
que saqueja la boca sense dents de les cases,

tota aquesta ossatura de turonades rases,
les paraules, un so d'esquellots a la vall,
aquest campanejar de borinots, l'estrall
de la nit dissecada, el vellut quan et cases

i la seda quan mors, dues cares d'un dau,
i la cascada, cua de cavall a l'afrau,
quan el genet de l'aire destraleja el camí

dels núvols d'ametista i el vespre de robí,
tota aquesta gatzara —diu la llum— és un frau—,
i tanta de claror viu i mor per dir: —Sí.

(Dins La llum. Barcelona: Edicions 62, p. 31)

* * *

RÈQUIEM

(In memoriam Jaime Gil de Biedma)

He vist l'amic mort, i l'esquinç
de llum al perfil devastat:
és la rúbrica de l'esclat
nocturnament fixa als pasquins.

Com en el temps dels assassins,
és el poeta el més llampat:
errant, tot foc, per la ciutat,
se li abraona el foc de dins.

Morir com ell, i com ell viure,
morir com mor un home lliure
davant la feresa del glaç;

morir, i que aquest plec en el llavi
de quan vivíem no s'esbravi:
viure i morir en un sol compàs.

(Dins La llum. Barcelona: Edicions 62, p. 47)