L'odalisca té una cabellera llarga i negra, esbandida en l'aire quiet i embafador. El cos nu li jeu en un llençol blanc, que cobreix i ofega un llenç d'un vermell esponerós i vívid. Molt alt, allà enllà damunt el cap de l'odalisca, hi ha un cortinatge de color verd fosc. L'odalisca ofereix el cos, com ofereix, obert, el palmell de la mà. Un àrab, amb turbant, li seu als peus. L'odalisca té el turmell cenyit amb un braçalet i mira cap enlaire, sotjant el buit de la cambra aturada. L'àrab, amb el cap cot, fa sonar un instrument de corda en la negror parsimoniosa. Tot i l'aombrada del turbant, tot i les pampallugues de llum lletosa i llòbrega del jaç, sembla que l'espectador vegi la cara de l'àrab. Si algú s'hi atansa, és ben bé una cara vista de prop que fa l'efecte d'una cara vista de lluny; però, de lluny estant, sabem que només és una idea de cara. L'oli de la pintura, una mica enfosqueïda damunt l'eixutesa del cartró, no té la nitidesa llampant i enganxadissa del vernís posat de fresc.

Un quadre és un espai autònom; però aquest espai autònom viu també en un altre espai visible, en un lloc concret. Hi ha cortinades i tapissos de brocats i velluts pesants i foscos, espesseïts del polsim ennuegador d'un luxe mort fa segles, que es paralitzà un dia, tot fet d'esplendors pètries. Talment la llum de Roma ve del jardí amb estàtues clàssiques i arriba al capell blanc de la dona jove —sabem que és jove, tot i que no li veiem la cara— asseguda en un balancí, que fulleteja un àlbum tot parlant amb cortesia amb l'altra dona que li seu al davant, amplosa i alhora tènue en la flonjor del mirinyac. Cremen amb lluentors de flama delicada i terrible, a l'obaga de l'estança, la ferralla punxeguda de les llances i dels cascos, la claror feudal d'una armadura i un escut i una destral, l'arnès cec i immòbil d'un cavaller tartàric, avesat al gran aire viu i assolellat dels sorrals tòrrids o nivosos, venint del fons dels segles del llampec per aturar-se a redós dels xals amb dibuixos coptes i de la fusta treballada del parament. Hi ha una estufa de ferro, amb paret sufocada de tapissos. El cisell de l'espai visible ha cisellat també el temps, en la claror del matí del 1870.

(Fragment inicial de Fortuny. Barcelona: Planeta, 1983, p. 13-14)