Pere Gimferrer disposa de mil finestres. El seu viatge no cau pas dels núvols. Giri per on giri, la seva brúixola forada el fullatge. Joveníssim, és un poeta que ja no rodola. Té el mirall ben estampat. Empra una cinta d'amidar ben segura i posseeix una cultura literària de cap de brot amb compartiments múltiples. A la memòria hi ha el dipòsit central. Canta amb els mots una llarga llista de passatgers. El seu pensament és hospitalari. I tanmateix —com ningú més de les seves condicions insòlites— no deixa pas d'apuntar amb la sensibilitat a l'inconegut; vull dir que disposa de bones amarres, però que quan li convé trenca els cables més sòlids. Això fa que el tingui en gran estima i em complangui a veure'l navegar al ple del xàfec entre els poetes catalans arribats darrerament de càlcul més simpàtic. Poeta de característiques especials, sap ser arbre i paret. Sovint obliga el cronista a treballar amb documents. Les batalles tenen nom. L'explorador intueix que no pot evitar que els papers siguin autèntics. Amb tot, hereu en controvèrsia, se sent lliure en edificar els seus poemes. Cal considerar que la contesa del deler i la realitat eixampla el camp dels remeis; bé que fereix, no mata sempre. A vegades el foc modifica algun passatge dels seus llibres, però sovint els records l'alliberen del foc, i el poeta actua com de lucífer secretari d'ell mateix. L'autenticitat mai no fa nosa si, vençuts els servents en una atmosfera de psicologia, esdevé descobridora d'una consciència que es mofa de la documentació i s'institueix en descobridora. Un continent inexplorat ens fa passar per estrangers, però propicia l'empenta dels poetes veritables. Tot s'uneix com en un mosaic; no ens ha de doldre cap fre perquè l'autor provi la seva traça. Gimferrer no abusa mai dels llibres; els seus poemes són com un cinema arreplegat amb mans subtils. Al muntatge dels versos incorpora accions paral·leles, travellings, esfumats, encadenatges, desenfocaments, flash backs, etc. Suren tot de records quan menja música, i la matinada carrega de papers la seda negra, abans que el sol ompli de cavalls la polseguera del medi. Les cortines són les arracades de les finestres. Els vidres i la llana fan un sot a la sorra de la novel·la, i les cintes de colors s'ajusten a la veritat.

[...]

El crític i el poeta segueixen totes les eventualitats; l'un rep estímuls de l'altre. La sensibilitat no s'oposa mai a la coloració d'una illa; la perfecció sempre autoritza constatacions d'interès en intentar de retenir vents i corrents a la sonoritat d'un nom.
Pere Gimferrer, saberut cartògraf literari i també Aristarc del cinema, troba l'equilibri poètic a contradir la fecunditat de la seva condició i deixar-se arrossegar per un vol de cabellera.

(Joan Brossa. "A trenc d'alba", dins GIMFERRER, Pere: Foc cec. Barcelona: Edicions 62, 1973, p. 9-11)

* * *

L'estudi exhaustiu d'un autor contemporani com Pere Gimferrer, si bé ens obligaria a fer referència a una sèrie d'autors i de tradicions literàries que oscil·larien entre el món clàssic i la poesia d'avantguarda, no pot oblidar els lligams que uneixen la seua obra a l'art cinematogràfic. I es des d'aquesta perspectiva des d'on podem afermar l'especial sensibilitat contemporània d'un autor, en el qual la preocupació pel cinema tantes vegades s'ha manifestat. Gimferrer, cinèfil apassionat pels films americans dels anys 30 i 40, desenvolupà en els inicis de la seua trajectòria literària, allà pels seixanta, una interessant activitat de crítica cinematogràfica. Posteriorment ha publicat el llibre d'assaig Cine y Literatura (1985).

El cinema arriba a fer-se present dintre de la seua poètica, fins al punt de trobar-lo incrustat en els seus versos, bé de forma al·lusiva, bé en el propi entramat dels poemes, àdhuc en la seua pròpia concepció de l'art. La recerca dels trets fílmics constatables al llarg de la seua producció poètica, ens durà a recórrer els poemaris més representatius de cadascuna de les etapes de la seua obra. M'hi ocuparé també de la seua producció poètica en castellà, que cal considerar important pel que té de reveladora en referència a l'aspecte que és ací motiu d'estudi. Muerte en Beverly Hills, Extraña fruta y otros poemas, Els miralls i L'espai desert conformen el recorregut que no realitzarem de manera lineal, sinó atenent les diverses facetes que calga observar.

En Gimferrer, poesia i reflexió sobre l'acte poètic van íntimament lligades. A més si incloem la poesia en un concepte més universalitzador de l'art, aquesta relació es traslladaria a totes les altres disciplines de l'art: pintura, fotografia, cine, etc. Establint un paral·lel, creació artística i reflexió sobre l'acte creatiu són també una preocupació del nostre autor. Des d'aquesta perspectiva parlar de cinema o parlar de poesia no seria a la fi moure'ns en dos paradigmes tan diferents, ens trobaríem en definitiva parlant d'art.

(Josep Manuel Esteve i Borràs. "Gimferrer, fotograma a fotograma", L'Aiguadolç, núm. 12-13, tardor de 1990, p. 129-130)

* * *

Si bé és cert que la poesia de Pere Gimferrer (Barcelona, 1945) ha estat sovint considerada difícil, és indubtable que el mateix poeta s'ha esmerçat a donar les claus per accedir-hi. Unes claus que primer caldrà cercar en la poesia mateixa —en la mesura que una part important és precisament poesia sobre poesia, i que hi ha unes referències explícites—; després en obres en prosa com ara el Dietari, la novel·la Fortuny o l'inclassificable L'agent provocador; i finalment en el gruix de la seva obra assagística sobre art, cinema i literatura. Malgrat que alguns d’aquests textos —especialment el Dietari— resulten volgudament laberíntics, sobretot pel que fa als referents culturals, Gimferrer no s'ha estat de posar-hi en pràctica i teoritzar-hi unes actituds estètiques i un compromís moral que l'han convertit en un referent ineludible per comprendre la poesia castellana i catalana de l'últim terç de segle.

[...]

L'anomenat culteranisme ha estat sens dubte un dels trets més influents de la poesia de Gimferrer i l'estendard de tota una generació de poetes castellans (i en cert moment, també d'alguns poetes catalans), però hi ha en el rerefons d'aquest fenomen unes circumstàncies polítiques i socials que determinaven fins i tot el que es presentava com un acte de rebel·lia. Només en un país encara immers en la grisor del feixisme s'entén que els poetes giressin els ulls cap a l'elitisme cultural dels high modernists anglo-americans (Ezra Pound, T.S. Eliot), precisament quan a Anglaterra o als Estats Units els giraven l'esquena, i quan la postmodernitat es presentava arreu, i de manera una mica ingènua, com un trencament definitiu de les barreres que separen el culte del popular. És sens dubte aquest un aspecte lligat a la generació dels novísimos que abans o després mereixeria un estudi crític més profund.

(Melcion Mateu. "Variacions del visible", Avui Cultura, 15 de febrer de 2001, p. 15)

* * *

Lo más llamativo de la trayectoria intelectual de Gimferrer es, sin embargo, que el núcleo esencial de su estética puede rastrearse sin demasiada dificultad, y con un acopio de citas y referencias verdaderamente notable, en los trabajos que fue publicando en los años inmediatamente anteriores a Arde el mar o muy poco posteriores. Claro está que cada uno de estos elementos lo veremos reaparecer como en un continuo a propósito de J.V. Foix, al hilo de un comentario sobre Tàpies o Brossa, mientras anota el recuerdo de su primer encuentro con Valente o cuando traza el perfil de Rubén Darío, Vicente Aleixandre u Octavio Paz. Pero todo ello es ya, en suma, la raíz más personal de un escritor con conciencia del oficio y una sólida coherencia interior y estética fundada en la elección de los aspectos que constituyen, en arte y literatura, una particular visión de la modernidad: sus tutores serán Rimbaud y la tradición simbolista, Octavio Paz y la vanguardias como norma de conducta artística, y una muy precisa comprensión de las aportaciones del modernismo europeo y norteamericano (Eliot, Pound, etc.). Y la posible identificación de estas fuentes procede en parte de los múltiples lugares en que el autor ha aludido a ello, pero tampoco es ese hábito solícito un accidente en su trayectoria porque casi nada resulta improvisado en la evolución literaria de este escritor: esa recurrencia sobre uno mismo como lector y espectador es el síntoma más cabal de lo que en alguna ocasión ha llamado «la vida moral del escritor», que se funda en esas frecuentaciones, y son ellas las que determinan una posición ante el mundo y la literatura.

«De la necessitat dels mandarins» es el título de uno de los artículos incluidos en el Dietari y desde él se explica la combativa presencia pública y orientadora del escritor. En este sentido, su activa colaboración en la antología Nueve novísimos forma parte de un capítulo básico de la constitución como entidad registrada de un grupo de poetas, que debe sumarse a la regularidad de una presencia pública en los papeles y revistas, la proliferación de todo tipo de premios literarios a su obra, la temprana elección como académico en 1985, su selectiva intervención en debates con alguna resonancia social.

(Jordi Gracia. "Introducción", dins GIMFERRER, Pere: Arde el mar. Madrid: Cátedra, 2009, p. 15-16)

* * *

El moviment d'aquest doble flux distributiu —interior / exterior i exterior / interior— que a partir d'ara podem anomenar perfluència —perquè passa a través de l'autor— ens permet explicar aquesta zona reactiva, aquesta zona de contacte que s'hi produeix. Pere Gimferrer es manifesta com un cas paradigmàtic d'aquest doble moviment ja que hi podem advertir, d'una banda, les traces de certes influències que hauran d'incidir de manera decisiva en la construcció de la seva poètica i, de l'altra, una voluntat deliberada d'establir un diàleg amb la tradició. Aquest vincle s'estableix no tan sols en la poesia, sinó que es transfereix a tots els àmbits en els quals el poeta intervé: la novel·la, els dietaris, la crítica literària, la crítica d'art. Així, la perfluència, organitzada a partir de certes «afinitats electives», no és en aquest cas, com ho podria ser en d'altres, un fenomen de passivitat sinó de radical activitat, fet que condueix Gimferrer a confirmar i a reforçar la seva actitud envers l'art.

L'autor en els seus inicis utilitza el castellà com a llengua d'expressió literària i evidentment el doble moviment de perfluència del qual hem parlat es produeix també en aquesta seva primera etapa. Però mentre en l'etapa castellana el que es posa en joc és la construcció d'un univers paral·lel al món i el posterior desterrament del poeta d'aquest espai, en l'etapa catalana l'autor es planteja, des de l'espai del text, el compromís poètic que adquireix amb ell mateix, com diu Gimferrer: «en utilitzar la llengua pròpia, un sent que ha de parlar també d'un mateix, i seriosament». Així, mentre en la creació en castellà de Gimferrer hi ha una funcionalitat seriosament lúdica de l'expressió poètica, en català aquesta expressió el compromet molt més.

(Eloi Grasset. "Rimbaud i Mallarmé en la poètica de Pere Gimferrer", Estudis Romànics, vol. 33, 2011, p. 369-370)