Pere Gimferrer, poeta y crítico literario, es una de las personalidades literarias más interesantes y formadas del país, hecho que sorprende dada su edad. A raíz de la publicación de su primer libro de poemas, Arde el mar (1966), el nombre de Gimferrer empezó a sonar en los medios literarios peninsulares: su poesía (y así lo señaló la crítica en el momento) era un claro y conseguido intento de renovación. Renovación que, tras la agonía sufrida por la «poesía social» en los 60, ha sido intentada por los poetas más jóvenes. No queremos decir con ello que los poetas de la última hornada hayan tomado como modelo, a pies juntillas la poesía de Gimferrer, pero sí que la aparición de Arde el mar —por la riqueza idiomática, el dar entrada a nuevos temas, la fastuosa imaginería y el entronque con una tradición clásica— significa, vista desde hoy, un momento de cambio, de replanteamiento de la poesía castellana. Tras Arde el mar, Gimferrer publicó La muerte en Beverly Hills (1958), y Poemas 1963-1969 (Ocnos, 1958), libro que contiene los dos anteriores más otros poemas, o sea que recoge toda la poesía del autor escrita en lengua castellana. En 1970 apareció su primer libro de poemas en catalán: Els miralls (Edicions 62) y, recientemente, Hora foscant, también en Edicions 62. En la actualidad Pere Gimferrer tiene a su cargo la crítica literaria del semanario «Destino» y publica artículos sobre cine y literatura en «Serra d'Or».

En una sala decorada con libros, cuadros de Tàpies y Miró, a la hora del café, con las persianas del balcón entornadas, sólo se oyen las notas de una sonata de Chopin y la voz de la esposa de Pere Gimferrer, la pianista María Rosa Caminals que con simpatía y amabilidad, casi casi angélicas, sirve una copa de vino francés. Diríase que en esta estancia no existe el agobiante verano. Y, a pesar de dar a la Rambla de Cataluña, no entran ruido ni calor. Sentado en un sillón casi académico, Pere Gimferrer, gesticulando con una sola mano, habla deprisa, lo cual no casa con su apariencia reposada y traiciona su aspecto de hombre tranquilo. Cuando puedo me levanto tarde, de lo contrario temprano. Por las mañanas trabajo. Por las tardes escribo o voy al cine. Por las noches, si no salgo, leo. Salgo muy poco, veo a muy poca gente. María Rosa Caminals dice que acaban de llegar a la ciudad: han pasado unos días en el campo, en pleno campo. Es ideal la vida de Pere: tranquilidad, leer, escribir, no ver a casi nadie... ¡hombre, tanto aislamiento...! Pero el poeta insiste: cumplir con su horario de trabajo matinal, leer, escribir e ir al cine. Pere Gimferrer, antes de empezar a publicar poemas, escribía en «Film Ideal» y, posteriormente, en casi todas las revistas cinematográficas del país. Ya hemos dicho que en la actualidad escribe sobre cine en «Serra d'Or». ¿Significa esto que su interés por el cine no ha desaparecido? Mi interés por el cine termina hacia 1960. Las realizaciones que me han gustado a partir de dicha fecha son excepciones. Me gusta el cine americano, pero no el de ahora. A partir del 60, me han gustado películas de realizadores que ya habían trabajado antes del 60. Directores americanos que han empezado a trabajar después del 60, ninguno; europeos, muy pocos: Godard, Jancsó y Chabrol. Aparte de europeos, Rocha. ¿Cine realizado antes de los 60? Bàsicamente el americano, especialmente el perteneciente a las décadas del 30 y 40. Podría citar cantidad de realizadores: Raoul Walsh, Alfred Hitchcock, Mankievitch, Ray... en fin, muchos. Tengo especial preferencia por Lang Mizoguchi y la última etapa de Rosellini. ¿Español? Buñuel, únicamente Buñuel, sobre todo me gustan sus películas realizadas en Méjico y, sobre todo, «El Angel exterminador». Chopin en el tocadiscos. Gimferrer es un gran aficionado a la música. Y más desde que me casé. Por orden cronológico aproximado, mis gustos son: Couperin, Rameau, Monteverdi, Chopin, Brahms y Stravinsky... ¿El jazz? Creo que, como el cine, es una de esas cosas que terminaron con los 60. Al menos, personalmente, creo, que desde Coltrane no ha surgido nadie que me interese. no hablemos de la música «pop» a la que soy completamente refractario: Cine, música... creo que en los gustos y aficiones de Gimferrer llegamos a la pintura (sin contar, naturalmente, con la literatura). El Greco, Goya, Vermeer, Van Gogh, Rembrandt y creo que Turner, pero no puedo atreverme a asegurarlo porque no he visto sus cuadros al natural, sólo en reproducciones (y en pintura sucede como en literatura: no puede juzgarse a no ser que se lea en su idioma original), y Tàpies.

(Ana María Moix: 24 x 24: entrevistas. Barcelona: Península, 1972, 207-209)

* * *

—En poesia es pot dir tot?
—Si és poesia de debò, el que es diu en poesia no es pot dir de cap més manera. És una forma de coneixença que neix amb paraules d'una modalitat diferent que en altres formes d'expressió. La Divina Comèdia n'és un exemple clar perquè hi ha argument, però és un poema per l'ús que fa del llenguatge, no pel que explica. També podríem posar com a exemple Góngora o certs poemes narratius de Foix, que posen en relació paraules i sons.

—Per això la traducció és una feina tan complexa.
—Carner donava un consell als escriptors joves i era que es dediquessin a traduir perquè així trobaven una manera de guanyar uns diners i s'estalviaven de llegir traduccions. A mi em costa molt llegir traduccions, però els russos no tinc més remei...

—En la teva poesia sempre has defensat l'ús de l'el·lipsi, és a dir, del no dir. Com ho equilibres amb la necessària comprensió del text?
—S'equilibra a través del llenguatge lògic, per les associacions de sons, dels camps semàntics i de les imatges.

—En algun moment has dit que ets més lector de novel·la que de poesia, però no ho sembla pas.
—En una època de la meva vida sí que va ser així, però ara ja no. He estat molt lector de prosa i de teatre, també, i potser només hi ha un gènere, si és que es pot dir gènere, que ha deixat d'interessar-me i és la filosofia. En l'adolescència vaig llegir uns autors molt concrets i amb aquests m'he quedat.

—També t'ha interessat la cultura popular.
—Et refereixes a la imatge? La televisió cada cop m'interessa menys, encara que sóc aficionat a les sèries, però molt restrictiu. Al contrari del que la gent pensa, les sèries no són cosa de fa deu anys. Ja n'hi havia amb el cinema mut, per exemple Els vampirs. I de modernes, m'ha interessat Mad men, amb gran diferència, i aquella de l'Scorsese, Boardwalk Empire, però això no sé si és cultura popular. Sí que també m'interessa el tango, sobretot el clàssic, i hi ha milongas més modernes que són molt bones com una amb la lletra de Borges.

—I què tenen en comú tots aquests interessos?
—La visualització. El poeta João Cabral de Melo, molt estimat per als de Dau al Set, deia que un poeta pot dir coses inversemblants, però mai no visualitzables.

—La poesia t'ha ajudat a viure?
—És la meva vida. Veig l'art com a forma de vida i crec que no sóc l'única persona. N'hi ha més de les que sembla i algunes ni se n'adonen de manera conscient. Quants actuen a partir dels patrons de conducta que veuen a les sèries i a les pel·lícules?

—Entrem en el tema de la responsabilitat de l'artista...
—La primera responsabilitat és l'exigència màxima.

—L'apliques en tot el que fas?
—Sí, en tot el que un escriu, ha de tenir el màxim d'exigència perquè igualment, com que no hi arribarà, com a mínim que es quedi a mig camí. Potser no serem Dante ni Góngora, però millor intentar-ho que res.

—Però aquesta vida implica un allunyament de la realitat.
—No, et permet interpretar-la. A partir de lectures i pel·lícules he après a entendre la vida de les persones perquè és d'això del que parlen.

—No et deu sorprendre que la gent pensi que ets una persona estranya. Fins i tot se n'ha fet caricatura.
—Sí i crec que ha quedat antiga. Sóc jo fa quinze anys. L'haurien de renovar. La veu, val a dir, és acceptable, però he canviat.

—Molt?
—Més de l'exterior que de l'interior. La prova que no he canviat tant és que quan torno a llegir un llibre o a mirar una pel·lícula tinc la mateixa reacció que abans. Això és una prova que no falla.

—Però sí que has canviat de llengua.
—Sí, diverses vegades i cap ha estat irreversible. He seguit publicant en català, però no ho ha vist ningú. Són versos esparsos, llibres de bibliòfil, o fins i tot poemes nous il·lustrats amb litografies.

—A Parany escrivies: "Els poetes acaben així: ferits, anul·lats, morts-vius, i per això en diem poetes." Creus que pots dir més coses ara que quan eres un poeta jove?
—Mira, hi ha dues opcions: una persona diu tot el que podia dir com a poeta —que és el cas claríssim de Rimbaud— o, si arriba als seixanta anys sense haver-ho dit tot, és quan pot dir més. Ara no és que digui coses noves. Són les mateixes però d'una manera més... radical.

(Ada Castells: "Pere Gimferrer", Avui Cultura ["Contracultura. Un tros de conversa amb"], 1 de març de 2012, p. 16)