Mirant de front, fit a fit, com hem d'acarar-nos tots tantes vegades al cristall, jo sóc aquest que em dic Joan Garí. El meu rostre s'oculta parcialment sota una barba esclarissada, irregular i com indecisa. Tinc els llavis prou grans, però el nas menut i arromangat: de carxofeta o de quiquereta, segons amantíssima definició materna. Use ulleres –o elles m'usen a mi–, que també són cristalls i són pròtesis, i ajuden a veure. Els ulls marrons, les orelles normals, el front ample i el cabell negre i llis. A l'edat que ara m’inunda –la de Jesucrsit en el cim del dolor i de la saviesa– guaite ja unes dàrsenes suaus als extrems on el front ve a confondre's amb el gran bosc del cabell. Són el solatge del temps que, entre altres coses, és un mal perruquer i també m'ha deixat la seua marca a la coroneta. El mateix actor ha considerat convenient cisellar-me dos breus parèntesis entre el nas i els llavis, que el riure desmesurat converteix en osques més profundes, asimètriques i més corbes.

És un cap menut elevat sobre el promontori disposat per un coll llarguíssim, amb una taca a la dreta, de naixement, on creixen alguns pèls com un ramat tímid de joncs silvestres. Aquest coll s'enfila al seu cos com sobreposant-s'hi i, en l'esforç, els dos extrems de la clavícula formen unes valls minúscules i indolents. Tinc els braços llargs i els avantbraços aprimatxats, el tors normal, el sexe normal, les cames llargues, les cuixes musculoses. I cinc dits a cada peu i cinc a cada mà.

Vist això, i vist així, vist aquest cos que repta indolent els vells cànons hel·lènics, i vist també que entre els poders de la quota de taumatúrgia que em pertoca com a ésser humà no hi ha el noble art del dibuix –amb què els mortals s'avesen a rivalitzar amb els déus–, la literatura m'és això: una forma de venjança. Que és també la meua manera de dir-te que, amb la dansa dels anys, he començat a estimar-me.