El volum que ací es presenta consisteix en l'elaboració d'un dietari sistemàtic de l'any 2002. El seu autor hi ha pretés dur a terme un exercici de conversió de la vida diària en literatura. La base per a això ha estat una constatació prou empírica: l'experiència demostra que tots els dies passen coses susceptibles de ser elevades –o rebaixades!– a "literatura". La cosa consistia, doncs, a dur a terme anotacions diàries de tots i cada un dels dies de l'any 2002. El repte –el nulla dies sine linea portat a un extrem exhaustiu i gnoseològic– es basava precisament a demostrar que en cada un dels dies d’un any –en cada un dels dies d'una vida– hi pot haver com a mínim, bategant, una idea literària.

El compromís amb ell mateix que hi ha implícit en aquest projecte podria haver-li vingut a l'autor llegint un aforisme de Lichtenberg. És el següent: "Si algú reunira totes les ocurrències felices que ha tingut en la seua vida, faria amb elles un bon llibre. Cadascú és un geni almenys una vegada a l'any, només és que en els anomenats genis abunden més les bones ocurrències. Així veiem com és d'important anotar-ho tot".

Potser tothom és un geni una vegada a l'any, però de segur que, esforçant-se una mica, trobaria que pot fer una observació interessant o descobrir un matís imprevist en un fet o en una idea pròpia o aliena una vegada al dia. El dietarisme, en efecte, és un argumentari declarat contra les temptacions genialoides. No hi ha res més modest –ni més conspicu, ni més esforçat- que un home escrivint el seu dietari. Una lluita contra l'horror vacui en què l'únic aliat és precisament el propi exercici –per dir-ho d'una manera pavesiana– de l'ofici de viure.

Hi han cabut, naturalment, els recursos típics del gènere: descripció d'episodis viscuts, retrats de personatges, cròniques de periòdics, de films i de llibres, records a la manera proustiana, aforismes (una de les armes lingüístiques per la qual l'autor sent debilitat), et caetera. Trobant-se el dietarista amb una vida físicament repartida entre dues comarques –La Plana litoral, i Els Ports muntanyencs–, d'aquesta interacció ha sorgit també una confrontació geodèsica i climatològica, però fonamentalment epistemològica.

En les següents pàgines hi ha just el que queda d'un any quan se li han extirpat totes les adipositats. El resultat és una cosa molt semblant a una autobiografia moral, i no seria tan estrany que de la seua lectura se'n derivara alguna mena de carpe diem –d'aquest agafar el dia amb tenacitat, de no voler deixar que transcórrega sense haver-li extret tota la seua música implícita.

Comptat i debatut, heus ací un llibre on el que s'ha retratat és el propi temps. No és que el seu autor no haja envellit tot produint-lo, però hi ha pogut sentir-se embargat per la satisfactòria sensació que no el deixava passar sense aprofitar-lo. Una ingenuïtat –és esperable– que el lector no li tindrà en compte, però farà bé a no rebutjar tampoc d’atorgar la fe còmplice que s'hi demana.