Vaig nàixer un abril ventós de l'any 1965, a la fenícia i citrícola ciutat de Borriana (La Plana). No m'estendré en la domesticitat rutinària de la infància, excepte per a recordar que vaig ser un xiquet turbulent i díscol, perfectament excitat amb el nou ofici de viure. El primer impuls que ja podem anomenar fefaentment literari el vaig sentir a vuit anys. En aquesta tendra edat –un 31 de maig del 1973 per a ser més exactes– vaig iniciar amb lletra torta i tinta roja un diari personal, un estri aparatós tancat amb un fermall daurat on, pel que es veu, vaig manifestar ja una afecció segura per la literatura de to confessional.

Declarat "inútil" per al servei militar per sòlides raons oftàlmiques, vaig ingressar a divuit anys en una altra milícia, la universitària, per a cursar la carrera de Filologia Catalana, on en lloc de declarar-me també mancat d'utilitat em van llicenciar amb un cert èxit curricular, permetent-me així superar unes oprobioses oposicions per a convertir-me, pro pane lucrando, en un flamant professor d'ensenyament mitjà. Després em doctoraria en el departament de Teoria dels Llenguatges amb una tesi sobre el grafiti, que no meresqué l'expulsió automàtica del claustre sinó el seu 'cum laude'.

Amb els anys seria també un intermitent professor associat de la Universitat Jaume I, tot i que per a fer carrera universitària m'ha mancat sempre impuls caïnita i esperit de famiglia. El salt a la literatura el vaig fer l'any 1994 quan, amb el volum La conversación mural, vaig obtenir el premi d'assaig Fundesco, el més important dels que es concedeixen a l'Estat espanyol sobre temes de comunicació. El dia de la concessió del guardó, a l'hotel Palace, mentre contemplava passar la meua vida vertiginosament davant dos ministres del darrer govern socialista i tot un alcalde de Madrid, em vaig prometre a mi mateix que mai no tornaria a passar fam (literària). En endavant, m'he dedicat a la literatura en llengua catalana, on des del no-res he conquistat quotes d'autèntica indigència, sota l'atenció displicent del públic i la mirada amable de la crítica.

Joan Garí, Autobiografia, 2003