La primera vegada que vaig veure un home mort a trets el que més em va sorprendre van ser les sabates. Molts hòmens morien descalços perquè l'impacte de la descàrrega de l'escamot d'afusellament propulsava violentament el calcer lluny del cos, com una excrecència de què per fi aquest havia pogut alliberar-se. Amb sort, els cossos encara enfebrits quedaven amb els peus totalment lliures. De vegades, però, era només la sabata esquerra la que es perdia, o bé la dreta. Aquesta asimetria resultava dolorosa, perquè era un acte incomplet, una precarietat que llastava el cos, en la seua caiguda, fins el llindar mateix de la mort.

La pèrdua de les sabates em va impressionar també perquè, en la meua ingenuïtat contradictòriament pagana, m'imaginava aquells hòmens entrant en l'altre món amb una mancança íntima i dolorosa. Em pense que eren els víquings els qui sentien la necessitat ineluctable de penetrar en el regne de la mort lluitant a peu dret amb la seua espasa, per la qual cosa l'amputació d'una extremitat era contemplada amb un inigualable horror. Després –o abans– vaig llegir un fet atribuït a Lluís Companys, el president de la Generalitat de Catalunya durant la guerra. Aquest, segons sembla, s'hauria descalçat ell mateix davant l'escamot d’afusellament, en un gest destinat a sentir el contacte d'aquella terra que havia representat dignament al llarg del conflicte. Crec que hi ha alguna cosa de teatral –no exempt d’una extraordinària sang freda– en aquesta actitud de Companys però, de ser certa, degué contenir també un missatge inequívoc per als seus botxins: no permetria ser descalçat per l'impacte dels trets; seria ell mateix qui s'hi llevaria les sabates, com un víquing empunyava la darrera espasa per a ingressar en el walhalla.

La primera vegada que vaig veure un home mort a trets em vaig imaginar les detonacions com un espetec curt i uníson, que degué anar seguit pel colp sord que fa un cos mort sobre la terra calenta. Era una nit fosca amb una lluna clara, una nit oberta i xafogosa de l’estiu mediterrani. En els instants previs a la descàrrega, els qui assistiren, amb fascinació o potser amb horror, a aquella macabra escena es degueren preguntar si les bales sabrien trobar el cor d’aquell home guiades només per la pàl·lida llum de la lluna.

És clar que les bales sabien fer la seua faena fins i tot en la foscor: l'haurien realitzada de qualsevol manera amb una matemàtica ineluctable. Quan tot va acabar, l'home va quedar estés a terra, mirant fixament un punt inaprehensible del cel, i a mig metre hi havia dues espardenyes confoses entre l'herba, com si no s'hagueren decidit a seguir l'ànima d’aquell pobre desgraciat en la seua definitiva excursió ultraterrena. No seria la darrera vegada que jo veia aquella tràgica dissociació. Des de llavors, he seguit veient aquelles espardenyes sempre, moltes nits, i m'he acabat convencent que entraré amb elles, potser coixim coixam perquè no se m'ajustaran bé, quan jo mateix travessaré la meua última frontera.