La primera claror de l'alba desperta una gran pena als amants. Han de desenllaçar l'abraç i dir-se adéu. Potser ell ha de partir en un viatge incert. Potser ella ha de reunir-se amb el marit gelós. Els amants es besen al front i les galtes i s'acaricien l'esquena i els cabells i murmuren dolces promeses, es lamenten amargament de la vinguda del dia i es preparen per esllanguir-se en tardes daurades d'absències mirant per un finestral. La primera claror del dia despulla els amants amb la certesa infantil dels jocs de la nit, però els atorga el conhort adult de la memòria i l'esperança.

(Del llibre Una cara manllevada. Barcelona: Quaderns Crema, 2000, p. 162)