"Fa uns quants anys, quan Gabriel Galmés va publicar no sé si La vida perdurable o El rei de la selva, un crític poc mirat va acabar una crítica recordant-li que el món no s'acabava a Manacor. El crític era mallorquí com ell, i amic seu, i la crítica prou benèvola, la mena de ressenya poc compromesa, moderadament elogiosa, en la qual el lector no espera trobar-hi un fibló com aquell agotzonat a l'última ratlla.

Al Biel, la frase el va ferir com una ganivetada. ¿A què venia, allò? ¿Què volia dir que el món no s'acabava a Manacor? ¿Què havia de fer, posar-se a escriure novel·les protagonitzades per tipus depressius maleint l'existència en els bars de Barcelona o Londres? Quan en vam parlar, ja devia fer tres o quatre mesos que la crítica havia aparegut, però el Biel continuava sense pair-la. La seva companyia era per mi un dels al·licients de les estades -estivals o no- a Mallorca, un privilegi al qual no renunciava mai quan passava uns dies a l'illa.

[...]

Recordo molt bé el seu empipament per la frase del crític. Suposo que si ho recordo és perquè és un dels pocs cops que el vaig veure de mal humor. Ell no era home al qual li agradés parlar d'assumptes desagradables. Però la frase tocava un punt molt delicat, dels que fan mal. Gabriel Galmés vivia en tensió permanent amb l'entorn. La distància entre el seu món mental i el món físic que l'envoltava és palpable en totes les seves novel·les. Era un home refinat, que posava els valors estètics i literaris per damunt de tot. Vivia enganxat a l'opi dels llibres. Manacor és sens dubte una ciutat molt viva, sotmesa a grans contradiccions, i per tant difícil i atractiva per a un novel·lista, però estrictament nul·la, culturalment desèrtica. L'única llibreria que mereixia el nom ha tancat. Per a un escriptor de l'espècie de Biel Galmés, aquell medi era un corsé asfixiant. Però la sortida fàcil que el crític suggeria -el món no s'acabava a Manacor- no només anava dirigida a l'autor, sinó també a l'obra. Si només hagués estat destinada a l'autor, encara rai: hauria estat un d'aquests consells no demanats que tant revelen sobre qui els dón i que tant desllueixen les crítiques del llibres. El Biel, que era un home generós, ho hauria disculpat com una badada i no hi hauria tornat a pensar. Però dirigida a l'obra, atacava el moll de l'os del seu projecte literari. I això no ho podia passar.

[...]

No sé si la mort li va impedir mostrar que, en mans d'un novel·lista de talent, el món pot acabar perfectament a Manacor o si ho va aconseguir i encara ens falta perspectiva per veure-ho. Per desgràcia, el combat s'ha acabat: només queda esperar que el temps dicti sentència. En tot cas, crec que hauran de passar bastant anys abans que un altre escriptor pugui escriure sobre Manacor sense haver-se de fer perdonar la gosadia d'envair els dominis de Gabriel Galmés."

(Carles Casajuana. "Els dominis de Gabriel Galmés", El País. Quadern de Cultura, 1 de novembre del 2001)