Catalina Bibioni s'ensabonava vigorosament els genolls. Altres dies, no se'ls mirava. Aquell dia, però, se'ls ensabonava i li era igual que representassen l'edat que tenien. A les vuit inaugurava l'exposició i, abans del triomf, tenia moltes coses en què pensar.
A més, un cop havia sentit que maduresa era un bon sinònim per espantar el fantasma de la vellura. Des d'aleshores, Catalina Bibiloni repetia a tort i a dret la frase que creia salvadora:
—Només són vells els qui s'hi troben.
I ella es trobava jove. Havia complit cinquanta-quatre lanys i el seu nét —prematur, inoportú— provocava comentaris.
Els vells verds que l'havien coneguda quan eren igual de verds, però no tan vells, la miraven empènyer el cotxet i li deien coses. Ella se les dixava dir, imaginant que vivia dins una sèrie de televisió. Veia aquells pensionistes asmàtics, smiinvàlids i senils com si fossin els grans empresaris madurs de pèl gris que li omplien les tardes televisives. Aquelles corbates tremebundes i aquells vestits marrons coronats pels últims cabells gloriosos, aquelles camises de blanc bavat i aquelles sabates reveladores de tragèdies prostàtiques la miraven passar amb gola.

(Fragment inicial de El rei de la selva. Barcelona: Quaderns Crema, 1996, p. 9)

* * *

—Ah, la cultura, quina dediació més apassionant, la seva

—Jo crec que podríem dir-nos de tu - va fer seductor Fornaris.

—Ah, la cultura, quina dediació més apassionant, la teva

—Així està millor, ¿no ho trobes?

—Ah, la cultura, quina dediació més apassionant, la teva - repetí Catalina, a qui la frase havia sonat d'allò més peripatètica. Téns un càrrec que imposa

—Però, davall qualsevol càrrec, sempre hi ha l'Home.

A Catalina no li va passar per alt que Fornaris havia pronunciat aqiest últim nom en majúscula. Catalina tenia bona orella, per a això.

—Ah, la cultura. Ah, l'home - respongué ella, desmitificadors, en minúscula.

—L'Home - Fornaris no es deixava trepitjar el terreny- és un ésser estrany, Catalina. Sempre cerca el que no té.

—Això és una Gran Veritat - va haver de concedir Catalina Bibiloni. Sincerament admirada per la profunditat de la frase.

(Del llibre El rei de la selva. Barcelona: Quaderns Crema, 1996, p. 133-134)