Aquest llibre és la història d'una recuperació, però, també, l'exponent d'una voluntat col·lectiva decidida i clara. La dictadura franquista va deixar Catalunya sense diaris el 1939 i, fins al 1976, no en va autoritzar cap, però els catalans, dins i fora de Catalunya, en tot aquell llarg període de prohibicions, no van renunciar mai a tenir una premsa pròpia. La gent de l'exili va fer el primer pas i va donar un exemple llargament sostingut en el temps, però les temptatives, de signe i importància molt variats, no van faltar mai tampoc a l'interior: des dels primers moments de repressió dura i anticatalanisme total fins als darrers en què la mateixa dictadura volia dissimular que ho era... però continuava essent-ho. El llibre fa una aportació important sobre les dades i les dates de la recuperació des de l'emmudiment del 1938 fins a la represa del 1976. És obvi que es tracta de dades i dates de valor desigual, però el que compta, sobretot, és la força col.lectiva que tenen com a expressió d'una societat que, ni en els pitjors moments de la seva història, va renunciar a informar i a informar-se en la seva llengua.