El tòpic diu, amb poc rigor, que el periodista no ha de ser mai notícia. Però, en el cas de Josep Faulí (Barcelona, 1932), haver fet setanta anys és una bona avinentesa perquè ens parli de periodisme, de literatura i del país. [...]

—Com s'inicia el seu decantament cap al periodisme?
—En els anys 50, tot el que es fes per a salvar la nostra societat i reconstruir Catalunya era bo, i em va semblar que el periodisme era una de les eines que podien influir-hi. Cal tenir en compte que havia abandonat els estudis d'enginyeria tan bon punt en vaig aprovar l'ingrés, i que no m'havia decidit a fer filosofia i lletres perquè l'imperatiu de guanyar-se la vida també comptava, i molt.

—I en el seu nacionalisme, hi havia una tradició familiar?
—Sí, perquè la dilatada experiència de Diario de Barcelona —m'hi vaig estar setze anys!— la valoro no pas com a espectador —ben poca cosa més vaig ser a El Correo Catalán— sinó ja com a protagonista. Al Brusi, un redactor en cap d'origen aragonès em va oferir fer una secció de literatura catalana i redactar els editorials. Vaig acceptar la primera oferta, però no pas la segona, perquè no volia estar-me barallant cada dia.

—Fruit d'aquella època és el Grup Democràtic de Periodistes.
—Calia dur la llibertat de premsa tan lluny com fos possible. No era fàcil, perquè la correlació de forces ens era clarament desfavorable. A l'antiga Associació de la Premsa de Barcelona i al conjunt de la professió, com a conseqüència dels anys de dictadura, hi havia un pes franquista molt important.

—Lluitaven, doncs, contra un búnquer?
—Diguem-ho així, i la prova és que van ser necessàries cinc eleccions a l'Associació per tal d'esberlar-lo. Quan finalment ho vam aconseguir, ja arribava la democràcia, i el Grup, lògicament, es dissoldria, perquè la seva presència ja no tenia sentit.

—Quan va esdevenir director de l'Avui, hauria predit que l'èxit, tot i les dificultats, també acompanyaria l'empresa?
—Era difícil predir res perquè, el 1976 tot eren incerteses. Cal recordar que l'Avui obté el permís d'edició a començament d'aquell any, i surt al carrer per Sant Jordi. Es va creure que calia tirar pel dret i que, si anaven mal dades, a Madrid es trobessin amb el fet d'un diari real, no pas d'un diari hipotètic.

—Aquesta sortida apressada, no va perjudicar el producte?
—No ho crec. El que el va perjudicar, sobretot, és la manca de mitjans, i per això fèiem servir la que era aleshores la pitjor impremta periodística de Barcelona, la d'El Noticiero Universal.

—La il·lusió de la redacció inicial paliava una mica aquests dèficits?
—Certament, a la redacció hi havia molta dedicació i una gran voluntat de tirar endavant. El que va ser un obstacle notori és que el nivell de català de molts d'aquells periodistes era, aleshores, força lamentable. Per tant, una de les primeres mesures que vaig haver d'adoptar va ser posar en marxa un equip de correctors, cosa que després s'ha generalitzat arreu.

[...]

—Quines diferències va notar en tornar a dirigir l'Avui al cap de deu anys?
—L'entorn era molt diferent, perquè el diari s'havia anat consolidant i el país tornava a disposar d'estructures. La gran decepció, novament, va ser el domini de la llengua a la redacció, que continuava en un estat molt imperfecte. I és que, no ens enganyem: les llengües s'han d'aprendre a l'escola.

—Suposem que l'Avui no se n'hagués sortit. Aquest fracàs hipotètic, només ho seria d'un diari o també d'una concepció de país?
—Si una societat teòricament adulta com la nostra no pot mantenir un diari nacional en la seva llengua, el fracàs és de la societat.

—Hi ha, en l'espai català de comunicació, lloc per a un quart grup mediàtic més enllà de Zeta, Godó i Planeta, i que tingui una sensibilitat diferent?
—Pel que fa a lectors, sí que hi és; quant a suficient potència econòmica, no ho sé. En tot cas, crec que posant-hi intenció i mitjans hi ha d'haver aquest lloc, però hauria de ser servit per gent arriscada i d'idees clares.

[...]

—Quin balanç fa de la seva trajectòria docent a la Pompeu Fabra?
—Ha estat una experiència molt interessant, perquè, a una certa edat, m'ha permès posar-me novament en contacte amb gent jove. Els nostres universitaris d'avui són molt conservadors i, com que s'ho han trobat tot fet, tenen poc esperit de lluita. Ep!, hi ha santíssimes excepcions, com a tot arreu.

[...]

—La seva tasca com a crític literari ha prestat molts serveis al lector...
—És lògic, perquè aquesta tasca arrenca, si més no, de les inquietuds covades en els anys de més intensa formació meva, que jo situo entre el 1949 i el 1953.

—Quins serien, en relació a la literatura catalana i al segle XX, els noms del seu particular cànon literari?
—En diré cinc: Riba, Carner, Pla, Rodoreda i Pedrolo.

—La qualitat de les lletres catalanes, com es diu sovint, és equiparable a la de moltes cultures?
—Ho és, però amb la diferència, no negligible, que nosaltres no tenim estat. Que si ens mereixem un premi Nobel? Si altres cultures l'han tingut, per què no nosaltres... Però no m'hi encaparraria, en aquest tema.

—Els seus articles dels diumenges a l'Avui volen posar-nos a l'abast el sentit de la catalanitat en el nostre temps...
—Sí, aquests articles volen llegir i interpretar les coses que ens passen, sempre des d'una perspectiva de país. I el balanç del país que intento reflectir-hi és, a hores d'ara, moderadament positiu. Necessitem avançar molt, encara, però mai provocant una trencadissa. El que guanyem avui no ho podem perdre demà.

—Ara, quan Pujol, més que retirar-se, s'enretira —com diu ell—, ja deu ser possible establir un balanç provisional del pujolisme.
—El pujolisme queda per a la història com un dels períodes més significats de la vida catalana. Sobretot, pel canvi que va suposar respecte del període anterior immediat, o per la manera d'enfocar problemes que feia molts anys que no s'abordaven, i que Déu n'hi do com ens n'hem sortit. Fins i tot amb les deficiències que es vulgui, el balanç és d'aquells que fan dir "sí senyor" i treure's el barret.

—Setanta anys... Josep Faulí té previst delectar-nos amb unes memòries?
—De moment, aquesta possibilitat no figura entre els meus plans. Jo, fins ara, escrivia, llegia i investigava. Un cop oficialment jubilat, és el que penso continuar fent.

(Joan Alcaraz: "El que guanyem avui no ho podem perdre demà", El Temps, núm. 959, del 29 d'octubre al 4 de novembre de 2002, p. 33-35)