"Tot i la gran, però parcial, recuperació, avançar no és senzill, però el procés 1939-1976 palesa una voluntat col·lectiva clara en aquest sentit, el sentit de tenir una premsa nacional per a una nació. Contra tota mena de dificultats, com l'expressada no fa gaires anys per un historiador sensible quan deia que «avui, pràcticament, cap empresari no apostarà per un producte periodístic en llengua catalana» (FIGUERES 94, 105), afirmació ben comprensible en el seu moment, però desmentida, si més no parcialment, per fets posteriors.
Tenim un vot a favor mantingut a través del temps i contra dificultats de tota mena: en cap any del llarg període 1939-1976, no va faltar la novetat d'una publicació en català acabada de néixer. Durant 37 anys, a casa i a fora, en la legalitat vigent o en la clandestinitat, any rere any, hi ha novetats catalanes d'aquesta mena. En uns més que en d'altres, no cal dir-ho. Hi destaquen especialment el 1945, sota les esperances forjades a l'entorn del final de la Guerra Mundial i de la derrota dels totalitarismes; el 1959, amb un redreçament econòmic que ja és més que una insinuació; el 1966, sotmès als avantatges i als inconvenients de la Llei Fraga, i el període, tan frondós en aquest i d'altres aspectes, 1972-1976."

(Del llibre Repertori d'una recuperació. Premsa en català 1939-1976. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat - Biblioteca Serra d'Or, 2006, p. 173-174)

* * *

"Amb una ordenació per gèneres —narrativa i poesia— ofereixo un aplec de pàgines de crítica escrites durant els deu darrers anys. Ho faig sense cap intenció de síntesi o antologia, sinó com a mostra només: ni són les que més estimo, ni els llibres que hi tracto són, en conjunt, els millors d'aquests anys, però pàgines i llibres en són fills i ens ajuden a comprendre'ls.
El títol vol resumir aquesta situació: m'adono que se'n pot treure punta en molts sentits, però només expressa, ara i ací, que del calaix n'ha sortit el que segueix, però en podien haver sortit moltes altres coses."

Barcelona, 31 desembre 1971.

(Nota prèvia del llibre Calaix de crític. Barcelona: Pòrtic, 1973, p. 7)

* * *

"Des d'un bell començament, el que ha caracteritzat la poesia de Gabriel Ferrater ha estat la seva absoluta independència: amb ell hi ha hagut, sens dubte, un trencament amb el passat, però sense que la seva personalitat, admirada i reconeguda, hagi marcat un camí col·lectiu nou. Avui, quan tant de poeta jove «espriueja», és difícil de trobar-ne un de sol que «ferrateregi», malgrat que només sigui amb la bona intenció. Les causes són diverses, però el fet és ben real: hom pot explicar-lo per la dificultat d'aquesta poesia, però aquesta és, només, una explicació parcial, car l'Espriu de la primera època n'és tant o més de difícil; té, però, la facilitat d'imitació normal que dóna l'ús més reiterat del vers curt i, sobretot, l'atractiu temàtic que, iniciat amb La pell de brau, la dedicació del lector i la qualitat de tota l'obra de Salvador Espriu —sense perdre de vista el que ha fet per a la seva divulgació Ricard Salvat— s'han estès després a tota la seva creació literària.
Amb Ferrater, la poesia catalana, d'acord amb una llarga i ben aprofitada tradició, continua essent un producte de cultura important. Ell que, de to i estil, enllaça amb un realisme conscient i, en emprar un llenguatge quotidià, s'allunya dels noucentistes, continua dins una estricta línia d'epígon del noucentisme amb la poesia tipificada com a experiència de cultura. No cal dir, però, que Ferrater no acaba aquí, puix que aquesta experiència cultural es posa, sempre, al servei de la vida, la vida mateixa, sense eufemismes. I, en aquest vessant, una vegada més, la seva posició és personal i independent, puix que, si bé és veritat que el to emprat l'allunya dels immediats antecessors, la manca de tot ressò col·lectiu o social remarcable el deixa isolat pel que fa als immediats continuadors."

(Del llibre Calaix de crític. Barcelona: Pòrtic, 1973, p. 131-132)

* * *

"Els anys 20 són decisius a la vida del novel·lista Simenon, perquè, a través d'un doble salt —de Lieja a París i del periodisme a la literatura—, fa el gran aprenentatge. [...]
Fruit d'aquest aprenentatge i d'una dedicació professional poques vegades superada és el triomf de la dècada dels 30, que és la del començament de les novel·les de l'inspector Maigret i de les que, amb encert o no, amb exactitud o sense, faran parlar del paral·lelisme amb Balzac. Després ve l'interval de la guerra, durant la qual el novel·lista acumula material que publica amb abundància a partir de 1945: l'èxit és sempre segur, perquè els lectors no fan més que créixer i Simenon esdevé «l'autor més venut del món després de la Bíblia i de Lenin. És una dada que fa reflexionar», èxit al qual ell correspon amb una mitjana de set novel·les a l'any.

[...]

Deixant de banda tot aquest material més o menys autobiogràfic, l'obra del novel·lista Simenon admet una gran divisió entre novel·la policíaca i novel·la psicològica, però aquesta divisió necessita moltes precisions. La primera i més important és que l'escriptor és sempre heterodox, de manera que, a gairebé totes les obres en principi psicològiques, hi ha elements de novel·la policíaca i, a totes les d'aquesta mena, es troben trets de penetració psicològica molt importants. No cal dir que, entre les policíaques, destaquen les dedicades a l'inspector Maigret, però l'heterodòxia arriba fins aquí, ja que hi ha qui nega aquest caràcter a les obres protagonitzades pel famós inspector: és indubtable que hi ha base per a aquesta negació, però també ho és que quan Simenon segueix més al peu de la lletra les regles del gènere, com passa a Les dossiers de l'Agence "O", ens interessa molt menys.

(Del llibre De Simenon a Maigret. Barcelona: Plaza & Janes, 1989, p. 35-36)

* * *

LAIA. Filla d'uns pescadors de Sinera, anomenada així perquè tothom n'havia oblidat el nom. Als dos anys superà una malaltia greu, però restà amagrida, malgirbada i sorruda: se la veia més entre els xicots que entre les noies, la gent creia que era dolenta de mena i gairebé tothom li deia «serp, serpent». Va canviar el dia que es mostrà nua a la platja i se sentí admirada. Quelot, company de barca d'Andreu, se n'enamorà i, aconsellat pel rector, mossèn Gaspar, s'hi casà: la boda se celebrà el dia de Tots Sants, coincidència que fou considerada com un mal presagi per molta gent del poble. Tingueren un fill, que va néixer amb la medul·la malalta: era de mal veure i mai no va poder fer res de bo. Andreu s'enamorà de Laia i ella s'acostumà a obrir-li la porta; també Anton, marit de la seva millor amiga, l'estimava, però es cosumí en el silenci i acabà suïcidant-se. Malvivia entre els maltractaments de Quelot i l'amor d'Andreu, que va morir en un temporal que els sorprengué quan havien sortit a pescar sense fer cas de la recomanació de Pau Vilà, l'home més gran del poble. Durant aquella sortida dels pescadors se la veié resant a l'ermita de sant Roc a qui, segons les males llengües de sempre, li demanà la mort del marit.

Salvador Espriu: Laia. 1932.

(Del llibre Diccionari de catalans de ficció. Barcelona: La Campana, 1995, p. 92-93)