"Aquest periodista, crític, assagista i fins historiador de la literatura s'ha mogut per vies diverses, al capdavall confluents. I és tot un caràcter dins el qual domina el nus de comunicacions més que una via concreta. I el seu activisme cultural i nacional passa per aquest nus.
Com tants catalans, Faulí prové d'una família no barcelonina. La mare, Rosa Olivella, era de Vilobí, a l'Alt Penedès, mentre que el pare, que duia un cognom gens freqüent a Catalunya, havia nascut a Vilareal, a la Plana Baixa. D'origen modest, la branca paterna i materna es van vendre les propietats i van acabar treballant d'assalariats a Barcelona. [...]
Per bé que és nascut a Barcelona el 1932, ell encara va poder aconseguir com a "patufet" d'anar a una escola de la Generalitat de Catalunya, i naturalment s'escolaritzà en la nostra llengua.

[...]

La trajectòria de Josep Faulí és molt coherent i parteix d'un referent catalanista que és inamovible i que nodreix el desplegament de la seva personalitat intel·lectual i de gestió. Després hi endevineu un desig d'acréixer i consolidar una cultura literària i històrica i el gust per intervenir en moltes coses del pais. Per això, sovint, en una redacció, entre els qui preparen una commemoració o quan cal trobar un autor per a un llibre o un estudiós per a un assaig, surt com a valor segur el nom de Josep Faulí."

(Albert Manent: "Josep Faulí, entre les lletres i l'acció", Revista de Catalunya, juny de 2005, p. 62-70)

* * *

"Al segle XX han abundat els repertoris de premsa en català, començant per Joan Givanel, Bibliografia catalana. [...]
Josep Faulí, expert en la qüestió, havia publicat Les revistes culturals catalanes (1995) i ara ens fa una aportació cabdal amb Repertori d'una recuperació. Premsa en català 1939-1976. L'autor ens detalla, any per any, les publicacions que van apareixent, no autoritzades o clandestines, a l'interior de Catalunya o bé a l'exili, on se'n publicaren més de dues-centes. [...]
El repertori de Faulí, que comprèn totes les terres de llengua catalana, és una immensa pedrera i amb un gavadal d'informacions, de vegades minses perquè no se'n troben més. Cal felicitar-lo per l'esforç i el mètode que representa recollir prop de sis-cents títols."

(Albert Manent: "La lluita per una premsa en català durant el franquisme", Serra d'Or, desembre 2006, p. 101-102)

* * *

"[...] com més el puc recordar és en l'exercici diari del periodisme. No tan sols com a director de l'«Avui», aventura que vam dur a terme junts —jo com a subdirector del diari—, no pas per a lluïment sinó per conviccions, les mateixes que el van fer acceptar de nou el càrrec en una segona etapa, en la qual no el vaig poder acompanyar, com hauria estat el meu desig; el record és d'uns anys anteriors.
Faig referència al temps en què en Faulí i jo ens vam trobar —deuria ésser l'any 1957— en una revista que deia «Paseo», al «Diario de la Feria de Muestras» i, a partir de 1960 i al llarg de més de quinze anys, al «Diario de Barcelona», on les nostres afinitats culturals dins d'una societat catalana que a poc a poc es tornava a estructurar des de les catacumbes ens feren lligar una ferma amistat.

[...]

Josep Faulí era expeditiu i ràpid en les seves decisions. Anava per feina i a molts els podia semblar tallant i sec. Valorat pels seus coneixements i per la gran capacitat de treball que tenia, no ho era pas tant com a persona per a fer tertúlia o per a trobar fórmules conciliadores. Catòlic amb fe interior, patriota sense crits i home que estimava els seus i el proïsme, complia amb rigor els postulats de «Fe, pàtria, amor», que vénen dels Jocs Florals, com a ideals de bona ciutadania. A propòsit d'això, ell fou secretari dels Jocs Florals de l'exili celebrats a Ginebra l'any 1972 i resultà multat juntament amb la majoria de mantenidors.
Cridat per Josep M. Casasús, degà dels estudis de Periodisme de la Pompeu Fabra quan aquella facultat es posà en marxa, Faulí hi fou professor, vicedegà i secretari acadèmic. Ja havia passat per l'«Avui» i per la Generalitat, col·laborava en diferents diaris i revistes —«Serra d'Or» n'és una— i posà els seus coneixements lingüístics en català i el seu sentit de l'actualitat periodística al servei de l'alumnat. S'hi va trobar bé, segons que em deia ell i em va confirmar Casasús, encara que arribat el moment administratiu de la jubilació potser els seus companys de claustre no van saber continuar aprofitant-se de les seves qualitats. Mai no se'n va queixar, ja que sempre tenia feines de servei a fer. Com a exemple, les seves memòries, que deixà acabades. No en conec res, però penso que, donat com era a dir veritats i a saber judicar, poden ésser molt il·lustratives d'un llarg període de silencis externs i d'activitats internes."

(Josep M. Cadena: "Josep Faulí, periodista català sense fissures", Serra d'Or, desembre de 2006, p. 28-29)