El poble estava desert. Ni un vehicle, ni una ànima, ni tan sols una guspira de llum. El fanalet de querosè ja no centellejava sobre el camí. La botiga mateixa s'havia esvaït com un miratge. El buit on hi havia el taulell, ara el segellava una gruixuda porta de fusta. Vaig baixar del jeep i vaig picar de mans. L'empedrat opac, els murs despullats, les portes tancades. Res. Vaig tustar a la porta de la botiga: ni un cruixit de rèplica. La plaça, aliena al curs del temps, semblava perduda per sempre en alguna comarca recòndita de l’eternitat. Se sentia el mormoleig apagat del riu, reconfortant. Almenys a l'aigua hi seguia alenant la vida, incansable, tenaç. Se sentia també –¿o m’ho semblava?– un ressò llunyà de música, que es va apagar en un instant. Vaig picar de mans un altre cop, vaig trucar a la botiga amb el puny tancat, vaig cridar. Res. Un altre cop la música i un altre cop va callar tot d'una.

Vaig pujar al jeep. A la sortida del poble, vaig veure unes llums camí avall. Vaig abaixar la finestra: sobre el ronc del motor se sentia, molt feble, el mateix ressò de música. Vaig accelerar, tement que un cop més es perdés sota els batecs de la nit. Les llums s'amagaven en els replecs del terreny. Però la música no; guanyava força, cada cop es percebia amb més claredat. Aviat vaig distingir l'aguda alegria d'un trombó i crits de barrila que s'alçaven sobre la cantarella de fons, cada cop més propera.

Darrere un revolt, les llums es van fer visibles a un centenar de metres. Vaig afluixar la marxa i vaig acabar frenant en sec: una multitud remuntava el camí lentament, joiosa, desacompassada. Al davant, avançava amb pesadesa un diable sumptuosament emmascarat. Unes quantes dones l'envoltaven temptant-lo amb una dansa convulsa, intentant atrapar-lo en la densa xarxa que componien la música i els moviments febrils dels seus cossos. L'orquestra era molt humil. Semblaven titelles movent-se al ritme cansat del tambor, impulsades per un mecanisme comú a punt de desmuntar-se: un acordió lluminós, un trombó estentori, un charango que llanguia. Als costats ballaven i trontollaven parelles disperses i, al darrere, il·luminades des de baix per fanalets que no es veien, apuntaven unes quantes màscares descomunals entre un mar de ponxos de gala i de bolets adornats amb cintes multicolors.

Quan em vaig adonar que era al mig del camí, ja els tenia al damunt. A penes vaig tenir temps de pujar la finestra. Donaven cops al capó, se sentien crits, la música no callava. Es van estrènyer contra el morro del jeep fins que el diable, conduït per una de les odalisques, va passar per un costat. L'orquestra va dubtar un segon i, al capdavall, es va dividir, i amb ella l'aldarull que la seguia. Cares desencaixades per l'aiguardent, rialles, ampolles que sorgien dels ponxos. Desfilaven a poc a poc, animant-me a afegir-me a la festa, burlant-se de mi, cobrint-me d'insults. La imatge de l'assalt al Gringo em va passar pel cap i hi va deixar un rastre angoixant, de por mal reprimida. El jeep em protegia com una cuirassa, però a la vegada m’aïllava i em sotmetia a la curiositat capritxosa d’aquella processó alcoholitzada. Com una vitrina, o més ben dit: com una gàbia que m’oferia obscenament a un riu de mirades que escopien, que cridaven, que riallejaven, un riu que es bifurcava i m’abraçava com una illa, amb corrents, rabeigs, onades que batien la vora amb fúria, remolins, ràpids, rínxols d’escuma que somreien a prop de la platja. Un home va donar un cop al vidre amb una ampolla de Singani. Vaig apartar la mirada però de seguida me’n vaig penedir: potser me n’oferia per beure’n, acabava de refusar la comunió amb aquella gent, amb aquella alegria desesperada. Vaig girar el cap i ja no hi era. Se l’havien empassat les onades successives d’una riuada que ja minvava, que ara es parava, respectuosa, a uns quants metres del jeep i l’esquivava mansament. Només quedaven els últims borratxos, barrilaires endarrerits que trontollaven seguint el compàs que l’orquestra pugnava per mantenir, que em miraven perplexos, bavejant com si em veiessin sortir d’un somni, que es recolzaven al capó i donaven cops sense força als vidres, que cridaven, potser per compensar tot el que havien callat. La música, monòtonament alegre, resignadament èbria, reiterativa fins a la religiositat, s’allunyava. Per un moment, vaig creure comprendre la tristesa d'aquella terra.

(Del llibre Diumenge de Temptació, p. 119-121)

* * *

Miquel Rovira l'imagina extremament vell, l'encarnació mateixa de la senectut. Un vell escardalenc com una branca de faig sec, amb la cara recosida d'arrugues com un pergamí rebregat i amb uns ulls que, en sentir-se objecte de l'interès del foraster, s'encendran com brases sota la cendra dels anys i de l'oblit. I amb barba, però no unes barbes llargues de patriarca o de profeta sinó una ombra de pèls punxeguts arrapats a la pell. La mena de barba de qui ja no es pot afaitar tot sol i ha d'esperar que una altra persona tingui la bondat d'afaitar-lo, una filla o una jove cansada d'ocupar-se d'ell i que l'afaita de mala gana cada cinc o sis dies, o quan se'n recorda, amb una màquina elèctrica de l'any de la picor que li esgarrapa la pell i li deixa les galtes vermelles com pebrots.

L'imagina en un poble dels Pirineus, assegut al sol, tot sol, a la porta d'un bar, en una plaça de terra empedrat i desigual, en baixada. O, millor, a la porta d'una casa de pastors, muntanya amunt, sota un cel diàfan, d'una transparència que fereix els ulls, flanquejat per cims imponents. ¿Assegut, sense fer res? No: ha de ser la mena de vell tan enfeinat que no es mor perquè no en té temps. Estarà pelant faves, amb un cigarret encès entre els dits esgrogueïts i il·lusionat com un nen de saber que és amb ell i no amb cap altra persona que el foraster vol parlar (en aquests topants no és usual que hi arribi gent de fora). I no gaire sorprès de saber-se l'últim dipositari de la llengua, de l'ànima perduda de tot un poble. ¿Què el pot sorprendre, a l'edat que té?

El foraster ve de molt lluny per parlar-hi. És professor d'una universitat anglesa o, millor, nord-americana. Ha estudiat català, però l'ha estudiat com el que és, una llengua morta, i no el parla amb desimboltura, però l'entén i el llegeix. Pregunta primer en castellà, un castellà deficient, amb un accent americà molt fort, i només quan el vell, sorprès, fa que sí, amb el cap, li repeteix la pregunta en un català de robot, separant molt les síl·labes, amb una dicció clara i una pronunciació neutra, comprensible malgrat la manca d'entonació: "¿És-ve-ri-tat-que-vos-tè-par-la-ca-ta-là?" El vell, els ulls fulgurants d'alegria, assenteix amb el cap, i amb un fil de veu ronca diu que sí, i tant, ¿vostè també?, i el jove professor, de sobte incapaç de parlar a causa de l'emoció, fa un gest ambigú amb la mà dreta, com dient així, així.

Pel professor americà, la resposta afirmativa del vell representa la culminació de llargs anys d'investigacions, de mesos i mesos de peregrinació de poble en poble per la geografia catalana, d'itineraris sembrats de desil·lusions d'última hora, de malentesos, de bromes humiliants. Sens dubte li suposarà la consagració en el món acadèmic, el respecte i reconeixement unànime dels col·legues. Però ara al professor això no li importa. L'emoció que sent és neta, desinteressada, i emana d'unes fibres molt profundes. És l'emoció de qui sap que viu un moment transcendental. Si no s'equivoca, es troba en presència de l'últim home viu que parla català.

(Del llibre L'últim home que parlava català, p. 15-16)

* * *

La notícia del traspàs, esbombada per esqueles a tota plana en els diaris de més circulació, ha corregut de boca en boca per la ciutat, i l'acte al tanatori congrega més de sis-centes persones. La sala en què se celebra no és prou gran per tothom i, a part dels assistents que s'han d'estar drets als corredors dels costats i al fons, n'hi ha que s'amunteguen a la porta, pugnant per entrar. A primera fila, al costat de la Cristina, la Núria i l'Àlex, seuen l'alcalde, el secretari general de l'Observatori Internacional contra la Corrupció i els principals socis del despatx. Darrere d'ells, familiars, amics, coneguts, saludats, clients i tota mena de persones que li han volgut retre un últim homenatge, o que han vingut per compromís, formen una massa compacta. Flota a la sala un murmuri contingut, carregat d'expectació: cares de dolor, expressions severes, algun sanglot, algú que mira el rellotge dissimuladament. Davant, al centre, envoltat de rams i corones de flors, hi ha el taüt en què ell jeu –els ulls envidriats, la cara glaçada, el posat solemne i desdenyós que agafen els cadàvers, el cap reposant sobre una superfície encoixinada de seda vermella, les mans rígides, inflades–, i, al costat, un faristol. Parlaran, en aquest ordre, un soci del despatx, un representant de l'Observatori contra la Corrupció i un membre de la família.

Rafael Masferrer es pregunta què vol que diguin d'ell. Ja s'imagina que els oradors el cobriran d'elogis, que magnificaran les seves virtuts, reals o imaginàries, i que en callaran el defectes, com és de rigor. Però els amics i coneguts, les persones que l'envolten, els que han vingut per compromís, ¿què vol que diguin quan, acabat l'acte, formin petits grups a la porta del tanatori, o quan se'n vagin carrer amunt? Rafael Masferrer no es fa il·lusions: sap que al cap de quinze dies tothom l'haurà oblidat. El seu record durarà el que triguin els amics i coneguts a esborrar-ne el número de la memòria del mòbil. Però si mai algú torna a pensar en ell, ¿com vol que el recordi? ¿Com un advocat de certa anomenada que, quan va arribar al cim de la seva carrera, li va agafar per consagrar part del temps lliure a l'objectiu una mica ingenu de combatre la corrupció al món, i que el primer dia que algú li va ensenyar les dents es va arronsar? ¿O com un home valent que no només va consagrar totalment els darrers anys de la seva vida a una causa noble sinó que va demostrar que, si calia, estava disposat a sacrificar-hi la reputació?

Rafael Masferrer no es la mena de persona que es lliura a aquestes reflexions sovint. Té a les mans un joc de fotografies en què se'l veu en companyia d'una dona més de trenta anys més jove que ell que exhibeix un escot provocatiu i el mira amb sol·licitud. Ell només apareix de cintura cap amunt, despullat. Són fotos que, en aparença, el comprometen greument. Encara no entén com va poder ser tan curt de gambals de deixar-se-les fer. Les acaba de rebre, en un sobre sense remitent ni cap explicació. Sap molt bé el que això vol dir, i també sap que, si vol, pot evitar que surtin a la llum. Basta afluixar, basta fer els ulls grossos i deixar que el temps passi, sense bellugar cap dit. Però ¿què vol que li retreguin, el dia que se'n vagi d'aquest món? ¿Que es va fer còmplice passiu d'uns suborns per por que uns malfactors airegessin les seves suposades febleses? ¿O que va preferir que la gent el veiés en companyia d'aquesta noia, per obra d'un muntatge, que afluixar en la denúncia d'un cas de corrupció? El que diguin depèn del que ara faci. Si s'arronsa, s'acabarà sabent. Ha d'escollir.

(Del llibre Un escàndol sense importància, p. 11-13)