En Sergi Vilalta, autor de dos llibres de contes que han tingut èxit, decideix d'escriure una novel·la, protagonitzada per un ésser amoral, en la qual es difuminin les fronteres entre el bé i el mal. I comencen les dificultats de tota mena per a l'escriptor: no gaire convençut, demana un ajut a la creació literària. En acabat, la semblança entre el protagonista del text i el del patró benefactor li provoca múltiples crisis personals. En Vilalta acaba malament, a les mans de psiquiatres. Hi ressona Huysmans, i ja està bé. I una fina ironia, equidistant entre civil Carner i el surreal Trabal. Casajuana demostra, de nou, un domini de la tensió de la prosa i de l'habilitat per presentar situacions de manera sintètica, brillant.

(Enric Bou. "Ironia fina" [sobre La puresa del porc], El País, 19 d'abril de 1990)
 

* * *
 

És justament llavors quan en Casajuana arrenca des de darrere, dribla el lector i li fica el gol del coix abans que s'hagi adonat que la pilota estava en joc. De forma tan sobtada que és impossible dir quan es produeix el canvi, la novel·leta plàcida s'ha convertit en la tragèdia terrible d'un escriptor enfrontat a la seva obra, encarnació dels propis fantasmes, i a la seva consciència, que l'acusa constantment d'haver-se venut a preu de subvenció. El personatge feliç dels primers capítols ha esdevingut de sobte un ésser torturat, agafat als paranys de la pròpia ment, abocat inexorablement a l'autodestrucció. Al lector que ha trobat divertides les tribulacions del protagonista li passen de cop les ganes de riure i queda clavat a lloc per una angoixa que creix, per un sentiment de desgràcia que l'aclapara. I el títol, que tanta gràcia feia al principi, ara fa venir esgarrifances. El secret de La puresa del porc, doncs, és la seva aparent lleugeresa, que deixa entrar el lector ben bé dins la historia abans d'aclaparar-lo amb una força totalment inesperada. Un secret que comparteix amb moltes grans novel·les.

(Pau Joan Hernández. "El secret de sorprendre el lector", Diari de Barcelona, 2 de juny de 1990)
 

* * *
 

Dins l'obra narrativa de Carles Casajuana hi ha tres novel·les que no és cap disbarat si es llegeixen com unes variacions d'una idèntica preocupació: de quina manera s'han concretat les il·lusions i les esperances, l'aprenentatge sentimental d'una generació que tenia més o menys vint anys el dia que va morir Franco. La seva primera novel·la, apareguda l'any 1987, Tap d'escopeta, era un retaule molt versemblant dels fracassos i les renúncies que cada protagonista havia anat col·leccionant en fer-se adult… Punt de fuga, la millor novel·la de Carles Casajuana, narrava el rencontre, vint anys després, de dos amics que les casualitats havien fet que s'intercanviessin els papers somiats en la joventut. Qui volia ser un rodamón s'havia convertit en un executiu, i qui anava ple de projectes només havia aconseguit viure a la vora de la indigència… Ara, amb Esperit d'evasió, Carles Casajuana completa la crònica dels pobres protagonistes d'aquesta generació.

(Ponç Puigdevall. "L'ànsia d'intempèrie", Presència, 5-11 de juliol de 1998)
 

* * *
 

El conflicto entre la aventura y la responsabilidad es uno de los temas de Casajuana. Aparecía ya en Tap d'escopeta, recuento de amores y correrías juveniles traducida al español como Bala de corcho, y también en La puresa del porc, irónica fábula de un funcionario que quiere ser un escritor maldito, y en Punt de fuga, quizá su obra más intensa y ambiciosa, y en Esperit d'evasió, que es quizá la novela suya que más me gusta, y cuyos irónicos, cultos y acomodados escenarios barceloneses, con sus personajes llenos de dudas existenciales, dilemas éticos y aventuras eróticas, vistos siempre con una mezcla de implacable simpatía y amable socarronería, son lo más parecido que conozco, a esta orilla del Atlántico, a las fábulas que Woody Allen lleva años situando en la culta y acomodada Manhattan.

(Andrés Ibáñez. "Andes lo que andes…", ABC Cultural, 28 de febrer de 2004)
 

* * *
 

Kuala Lumpur és el setè llibre de ficció de Carles Casajuana (tots els anteriors a Quaderns Crema), i el primer que s'endinsa en el gènere negre. S'hi inscriu amb tots els pressupòsits del gènere: un assassinat, un investigador i uns culpables… Tot i que la novel·la, com afirma a l'inici, és una obra estricta de ficció, el cert és que el coneixement de Carles Casajuana del terreny que trepitja (hi va ser ambaixador una temporada) fa que el llibre reprodueixi amb una notable fidelitat la munió de races i colors culturals que conviuen en una de les ciutats més pròsperes d'Àsia, i que això sigui fet sense les pesades càrregues de "color local" amb què els novel·listes poc experimentats tenen tendència a farcir les seves històries. Per damunt de tot, allò que hi preval és l'eficàcia narrativa al servei d'una obra de ficció que es llegeix amb l'ànim en suspens pendents d'allò que veritablement interessa a tota novel·la negra: la seva trama i el descobriment del culpable, és a dir, la suspensió del temps. L'estil tallant, incisiu, auster de Casajuana, s'hi sent com a casa.

(Jaume Vallcorba. "La suspensió del temps", El Punt, 2 de juny de 2005)
 

* * *
 

Cada vez que me cae en las manos una novela de Casajuana me acuerdo del elogio del corresponsal de guerra Sadurní Ximénez (a quien, según Josep Pla, una fuerza indefinible arrastraba desde la monotonía y el confort hacia el despoblado y la intemperie) que figura como divisa de Esperit d'evasió (1998). No tengo más que palabras de admiración hacia lo que representan sus últimos libros. Por si mismos, por sus innegables valores narrativos y enfrentados a la impostura que ha sido una de las chacras de la novela catalana de las últimas décadas, con tantos aristócratas de pizarrín y anarquistas faltos de horas de vuelo. Los diplomáticos de Casajuana son de verdad y su mundo de embajadas tan verídico que nos llena.

(Julià Guillamon. "Casajuana en Bolehlandia", La Vanguardia, 15 de juny de 2005)
 

* * *
 

La prosa de Casajuana és límpida, operativa, vertical. Si bé Kuala Lumpur (2005) representa una inflexió cap a la novel·la negra, és en obres com Punt de fuga (1992), Diumenge de temptació (2001) o en el deliciós assaig Pla i Nietzsche (1996) on trobem la literatura més definitòria d'aquest autor, caracteritzada per una arquitectura àgil que no defuig la reflexió moral.

(Lluis Muntada. "Crònica del llustreig", El País. Quadern, 5 de març de 2009)
 

* * *
 

En Domingo de tentación (Seix Barral, 2004), un diplomático español hacía todo lo posible para intentar proteger a un sentenciado a muerte por paramilitares ultraderechistas; en Kuala Lumpur (Seix Barral, 2005), se investigaba la muerte del director español de una de las empresas constructoras de las Torres Petronas de Malasia. Ahora, en Un escándalo sin importancia, retrata, sin pasión ni moralismo, con apenas un toque de distanciada ironía, el mundo hipocritón de la burguesía catalana contemporánea, y, con la misma actitud, plantea una cuestión de fondo: ¿no existe hoy una generalizada presunción de culpabilidad para el varón enfrentado a una acusación en materia sexual? A sus colegas de bufete, a sus amigos de la burguesía barcelonesa, a su esposa y sus hijos, Masferrer les cuenta por activa y por pasiva que él no tuvo un lío con la señorita de la foto, que fue víctima de una encerrona, pero da igual. Las mujeres le han condenado de antemano por rijoso; los varones le dan palmaditas cómplices en el hombro y le felicitan por su aventura. Masferrer no encontrará, pues, otra absolución que la muerte.

(Javier Valenzuela. El País. Babelia, 2 de juny de 2012)
 

* * *
 

Un assaig com aquest és extraordinari justament per això: perquè per escriure sobre el poder amb aquesta capacitat de distància cal haver-lo viscut, patit i gaudit de ben a prop. És només llavors que un pot enlairar-se i parlar-ne amb coneixement de causa… El llibre beu indistintament de l'acció i de la reflexió: només el podia haver fet algun amb un feixuc bagatge professional a les espatlles, però alhora algú ben llegit (de Maquiavel a Revel, passant per Montaigne, Nietzsche, Orwell o Canetti). De les dues formes d'experiència es nodreixen aquestes notes, carregades a parts iguals de lucidesa, ironia i experiència.

(Àlex Susanna. "El poder d'unes notes", El Punt-Avui, 5 de desembre de 2014)
 

* * *
 

Carles Casajuana és un escriptor tan notable com singular. Diplomàtic de professió –ara retirat–, ha compaginat la vida cosmopolita amb una passió serena per l'escriptura… La seva prosa, d'una qualitat excel·lent, reflecteix aquest tarannà perquè és una mena de discurs pausat, uniforme, on les coses s'expliquen més que no pas esclaten, però un discurs creat a partir de recursos literaris enlluernadors. Llenguatge, metàfores i imatges milloren escenes perfectament quotidianes. Escriu sense aixecar la veu, però t'embolcalla en un ball de paraules que duu al seu port. Casajuana és un autor preocupat pel país –ha escrit L'últim home que parlava català– però no només això: li preocupa la condició humana. A la seva penúltima novel·la, Un escàndol sense importància (2011), s'acosta al tema d'aquest assaig: un directiu que lluita contra la corrupció en l'esfera internacional és sotmès a un xantatge que el destrossa. Tot va passant sense que te n'adonis, com qui excava un pou, i el grau de profunditat avança a poc a poc. La lectura de Casajuana és balsàmica, perquè dóna al lector tot el temps del món perquè vagi acostant-se a la revelació final, que sempre hi és. La lectura s'assembla molt a un passeig: s'assembla a la vida mateixa".

(Patricia Gabancho. "El poder a la taula de dissecció", Ara, 3 de gener de 2015)
 

* * *

Casajuana gosa passejar el mirall de la ficció pel retorn de Josep Carner a Catalunya l'any 1970, molt celebrat per uns i considerat una claudicació per d'altres. L'encert estratègic de la novel.la és la tria del narrador. El controvertit retorn ens l'explica un jove de casa bona (tot i que en risc de bancarrota) que no sap qui és Carner ni Manent ni Aramon ni Cendrós ni cap dels prohomes del catalanisme interior que el contracten perquè faci d'acompanyant de l'ancià Josep Carner i la seva segona esposa Émilie Noulet. Basta llegir el primer capítol per veure que la novel.la arribarà a bon port, perquè el jove Miralles (un cognom ad hoc) serà el mirall idoni per reflectir dos móns paral.lels que coexisteixen en l'últim antifranquisme. Per una banda, en la seva funció d'acompanyant, ens mostra la intimitat carneriana d'aquells dies agitats de retorn al país com un eunuc capaç de descriure'ns l'esplèndida nuesa del Príncep dels Poetes. De l'altra, perquè a través de les relacions amb els seus amics estudiants (en universitats tancades) actua com mirall per mostrar-nos l'activisme clandestí i la repressió franquista... Delicada com un poema, realista com una crònica".

(Màrius Serra, El retorn del poeta, La Vanguardia, 16 de setembre del 2017)

* * *

Les pompes del diable comença molt bé: el protagonista, un funcionari municipal, s'exculpa d'un seguit de coses que li carreguen a l'esquena. Llegint-ho, sabem que tot això de què ell s'exculpa és la pura veritat i que els que l'assenyalen encara no ho diuen tot. Carles Casajuana (Sant Cugat, 1954) juga amb mà mestra a l'art del doble llenguatge: dic això, el lector entén allò i es pixa de riure.

(Julià Guillamon, Corrupció: untar i fer ampolles, La Vanguardia, 23 de març del 2019).