La novel·la [La puresa del porc] és curta (138 pàgines), escrita en un to uniforme que esquiva els diàlegs i les descripcions. "He sacrificat molt per arribar a la unitat de to", insisteix Casajuana, "perquè si no, no haguessin quedat lligats tots els elements que hi volia posar. D'una banda hi volia incloure la novel·la de l'Arcadi Artiaga; de l'altre, la passió literària de Sergi Vilalta. I a més a més, mig en clau, hi he posat com a contrapunt l'assaig que Sergi Vilalta vol fer sobre la puresa. Hi havia de barrejar tots tres elements sense donar més importància a un element que els altres". "Pel que fa a les subvencions", continua, "l'argument exigia una visió crítica de la indústria literària. La sàtira em venia donada des del moment que vaig decidir d'escriure de literatura sobre literatura."

L'humor, com en les seves obres anteriors, hi és present, encara que aquí diluït en un ambient potser sobrecarregat de conflictes morals. "Volia continuar explorant", comenta, "la línia intermèdia entre la literatura d'humor i la literatura seriosa. Hi ha una història tràgica (la d'en Sergi Vilalta), però també una sàtira. El punt intermedi el trobo en el to. A Bondage i a Tap d'escopeta ja ho intentava. Són novel·les diferents però amb punts en comú: a totes tres hi ha de fons el conflicte entre els ideals i el no prendre's gaire seriosament un mateix".

A Tap d'escopeta, trobàvem un protagonista que se sentia enganyat, que li fallava tot allò en què creia, però decidia de superar-ho no prenent-se seriosament ell mateix. A Bondage, en canvi, el protagonista comença prenent-se seriosament i, en clau de comèdia, es va distanciant de la realitat. "Volia continuar amb aquest joc", afirma, "però a La puresa del porc el procés és invers. En Sergi Vilalta es pren massa seriosament ell mateix i acaba fatal. I és que aquí parlem d'un procés important: la voluntat de creació literària".

(Xavier Moret: "Carles Casajuana, entre l’humor i els escrúpols", El País. Quadern, 22 de març de 1990)

* * *

La corrupción y los contrastes dominan el debut del escritor en el género negro.

La novela Kuala Lumpur acaba de ser publicada simultáneamente en catalán y castellano –en traducción del autor– por Quaderns Crema y Seix Barral. El perfil de las Torres Petronas ocupa la cubierta de sendas ediciones. Casi todo en el libro tiene que ver con ellas. El detonante es el asesinato del director de una empresa española que trabaja en su construcción. Además, las torres son el símbolo de la rápida transformación y los contrastes de una ciudad y un país a los que Casajuana ha querido "rendir tributo".

"La novela es fruto de la fascinación por los contrastes entre culturas, religiones y razas, entre una naturaleza tropical exuberante y los rascacielos, entre el dinamismo económico y la vida plácida de una gente enormemente educada y tolerante", explicó Casajuana, miembro del equipo de Presidencia del Gobierno, el pasado martes en Barcelona. "He utilizado la intriga como un poeta utilizaría un soneto: para organizar el material. Mi objetivo era hacer que la ciudad viviera dentro de la novela".

(Isabel Obiols: "Carles Casajuana novela su fascinación por Kuala Lumpur", El País, 26 de maig de 2005)

* * *

Carles Casajuana, escritor, que publica L'últim home que parlava català.

–Su escritor de expresión castellana es víctima de mobbing inmobiliario, pero se niega a abandonar su piso antes de acabar el libro que escribe. ¿Quiso dar un carácter simbólico a esta situación?
–Sí, es el mobbing o el acoso contra la literatura. La especulación inmobiliaria contra la creación literaria. La novela entendida como un edificio que alguien quiere liquidar.

–A través de su personaje Ramon Balaguer refleja la problemática del bilingüismo. ¿Usted defiende esta opción?
–El tema del bilingüismo es complejo. Y creo que cuanto más nivel cultural hay, más flexible es esta situación de bilingüismo. A mi el bilingüismo me parece perfecto. El problema es que aquí es asimétrico.

–¿Cree que el catalán puede llegar a desaparecer?
–No lo sé. Pero el peligro inmediato es la degradación. El catalán es una de las lenguas más importantes de Europa, tiene detrás una cultura de muchos siglos y tal vez no somos lo bastante conscientes de ello. Pero no tiene nada que envidiar a las otras lenguas. Lo único que le envidio yo al francés es que tenga un Montaigne o un Voltaire.

(Rosa M. Piñol: "El peligro inmediato es la degradación del catalán", La Vanguardia, 3 de març de 2009)

* * *

Carles Casajuana novel·la l'impacte moral d'un escàndol públic i les trames de corrupció internacional.

Carles Casajuana, després de guanyar el premi Ramon Llull amb L'últim home que parlava català, aborda a Un escàndol sense importància (Columna), un tema tan poc freqüent com el de l'honor. Rafael Masferrer, un advocat amb trenta anys de professió s'enfronta a un cas de corrupció internacional i cau en una trampa que li estenen els seus investigats: apareix fotografiat seminu amb dues noies en un reportatge que il·lustra la prostitució de luxe. "No m'he basat en cap cas real. Escric sense planificació, tiro la canya a veure què passa. Se'm va acudir pensar què succeeix en l'àmbit íntim dels implicats en un escàndol, en aquest cas de tipus sexual, i l'efecte devastador que pot tenir. Hi ha una desproporció de l'impacte públic i el privat. Quan apareix la notícia, tots en parlen, però després l'oblidem, mentre que l'afectat continua vivint-ne les conseqüències".

"A la meva novel·la –diu Casajuana– el protagonista té una alta estima del seu honor, d'una honradesa i d'una moralitat que li permeten actuar en la vida d'una manera que el gratifica amb l'estima dels altres i la pròpia. Està orgullós de ser una persona honorable i descobreix un d'aquests casos de corrupció internacional dels quals a Occident sabem poc i dels quals només ens assabentem gràcies a les accions de determinades ONG, però aquesta persona cau en una teranyina estesa per gent sense escrúpols que dinamiten el seu món".

La paradoxa que Carles Casajuana fa ressaltar a la novel·la és que la comprensió que rep el protagonista dels amics li dificulta la pròpia defensa.

(Josep Massot: "El deshonor de l'advocat Masferrer", La Vanguardia, 13 de novembre de 2011)