Hilari de Cara
Comentaris d'obra
"Absalom és un cicle tancat de trenta-tres poemes, on el número exacte de trenta-tres ha de funcionar com una invocació de La Commedia de Dante i aquest gest ens indica que estem davant d'una obra que aspira a oferir-nos, alhora, una visió completa de la vida del poeta i una visió global de la civilització que l'envolta. Per dur a terme aquesta síntesi general de la seva vida i del món, De Cara contravé el primer mandat de la postmodernitat a partir de Lyotard i rescata les metanarratives com a vehicle discursiu. Així, la vida del poeta ens arriba a través de dos elements fonamentals, les relacions amoroses i la presència del pare, expressats a partir de la utilització de dos símbols: les figures bíbliques de la bella i perillosa Judit i del bell i sediciós fill del rei David, Absalom. I la imatge de l'estat de la civilització actual, que el poeta situa als Estats Units, ens arriba per mitjà dels grans símbols del món modern creats per poetes nord-americans de tremp èpic com ara Hart Crane, T.S. Eliot o Charles Olson.
A més, tal com exigia Nietzsche, De Cara presenta el seu material sense concessions, sense subterfugis, sense maquillatge, de manera que recull la vida en la seva insòlita i terrible totalitat. En els poemes se sent el profund batec de la vida, amb tot el que té de torrencial força creativa i força destructiva, amb tot el que té de visceral i tel·lúric, de bell i de sinistre, de felicitat i de dolor, de repeticions i discontinuïtats, de recerca incessant, d'interrogants sense resposta, d'excés i de buidor, de solidaritat i de solitud, de carnositat sensorial i de gelor aspra, de poder i d'esclavatge, de simulacre i de veritat, de memòria i d'actualitat, etc. I el text dels poemes és dens i substanciós però al mateix temps impetuós i indòmit com un riu desbordat. Apareixen només de tard en tard llibres d'aquesta categoria!"
(Sam Abrams: «Hilari de Cara torna amb un llibre de l'any», El Mundo. Tendències, 30 de juny de 2006)
A més, tal com exigia Nietzsche, De Cara presenta el seu material sense concessions, sense subterfugis, sense maquillatge, de manera que recull la vida en la seva insòlita i terrible totalitat. En els poemes se sent el profund batec de la vida, amb tot el que té de torrencial força creativa i força destructiva, amb tot el que té de visceral i tel·lúric, de bell i de sinistre, de felicitat i de dolor, de repeticions i discontinuïtats, de recerca incessant, d'interrogants sense resposta, d'excés i de buidor, de solidaritat i de solitud, de carnositat sensorial i de gelor aspra, de poder i d'esclavatge, de simulacre i de veritat, de memòria i d'actualitat, etc. I el text dels poemes és dens i substanciós però al mateix temps impetuós i indòmit com un riu desbordat. Apareixen només de tard en tard llibres d'aquesta categoria!"
(Sam Abrams: «Hilari de Cara torna amb un llibre de l'any», El Mundo. Tendències, 30 de juny de 2006)
* * *
"En efecte, Hilari de Cara defuig el lament en aquest seu trajecte reflexiu sobre la vida present i sobre la vida viscuda, per més que els sabres ensenyin la seva cara pugnant i facin vessar una sang real; per més que aquests sabres –la fletxa precisa que el temps vol clavar al centre del cor– engendrin una solitud roja, o travessin la cletxa de les gelors més altes, o desvetllin de manera indefectible els dolors atàvics. Per més que aquests sabres reactivin la vella inèrcia de la ceguesa, la inèrcia fatalista de qui acaba sabent-se (i volent-se) engolit per la llacuna. El poeta evita, certament, la retòrica falsejant de l'autodefensa. Cerca en un i altre extrem de la corda el lligam que permet el gest com a mínim d'un recomenç. I aconsegueix sovint despertar en el lector l'expectació per aquesta altra mirada, la mirada de qui vol observar preguntant-se, de qui vol parlar interrogant-se, la mirada de qui vol escoltar esbatanant-se… Hilari de Cara revisita a Absalom les cavitats de l'infern, la cova que aixopluga encara els minerals de la catàstrofe. I segurament el riu –molt present, com a imatge, en el conjunt del llibre– n'és la via de connexió directa. Tant per la seva natura d'empènyer avall amb força com per alguna mena de contranatura, no pas poc persistent, de voler remuntar-lo. «Perquè ningú no esperava / que parlassin els miralls / ni que deixassin d'insistir-hi / rellotges i una mar de lletra; / amb tot, la nostra història / era la cicatriu en la terra d'un glacial / i la imatge des de l'aire / d'un riu de roques gastades»…"
(Roger Costa-Pau: «De l'aigua que som», Avui. Cultura (Barcelona), 1 de novembre de 2006, p. 12)
(Roger Costa-Pau: «De l'aigua que som», Avui. Cultura (Barcelona), 1 de novembre de 2006, p. 12)
* * *
"La imagen de los aviones estrellándose en las Torres Gemelas ya forma parte del paisaje de la poesía catalana de hoy gracias a Hilari de Cara (1945). El aplaudido autor de Bolero y de Quaderns d'Es Llombards, doctorado con una feliz tesis sobre Quim Monzó y profesor durante algunos años en la ciudad de los rascacielos, la deja entrever de manera distraída pero no casual en Absalom, un excepcional ejercicio lírico localizado en la capital del dolor de nuestro mundo contemporáneo.
[…]
Como un estallido de vida. Cara opone a la experiencia hostil de la ciudad la propia biografía amorosa –no menos hostil– entendida como disciplina para el espíritu, el método propio de la aventura lírica que le permite ir más allá del desfallecimiento, la dispersión y la renuncia. Es desde el territorio mismo de la poesía que, en un gesto que recuerda mucho al Saint-John Perse de Anábasis, el poeta vuelve sobre sus recuerdos de lectura, sobre la lección de las formas más antiguas, sobre la épica –como corresponde a una vida errante–, escuela de energía, de entusiasmo moral que narra la construcción de un futuro plausible, contrastado, real –esto es, vivo– frente a la tentación de la cobardía.
[…]
El reto consiste en reconocerse, en explicarse la propia vida como lo ya vivido por otros, tantos otros idénticos, dubitativos, inquietos, incapaces de comprender hasta que todo resulta ya demasiado tarde. La historia del bellísimo Absalón, hijo de aquel rey David que venció al temible Goliat, también es la nuestra. Sus frondosos cabellos enzarzados en la austera vegetación de Judea le impidieron escapar de la muerte a manos de los soldados de su padre. Lo que sucedió en la Zona Cero neoyorquina repite el mismo esquema, la misma atadura: 'Com una pedra muda / i la teva trista història, una lliçó als esclaus / sota la sorda llangor de les estrelles'. Grande, bello, sabio, un libro como pocos."
(Jordi Galves: «Torres heridas por aviones», La Vanguardia. Cultura/s (Barcelona), 31 de maig de 2006, p. 13)
[…]
Como un estallido de vida. Cara opone a la experiencia hostil de la ciudad la propia biografía amorosa –no menos hostil– entendida como disciplina para el espíritu, el método propio de la aventura lírica que le permite ir más allá del desfallecimiento, la dispersión y la renuncia. Es desde el territorio mismo de la poesía que, en un gesto que recuerda mucho al Saint-John Perse de Anábasis, el poeta vuelve sobre sus recuerdos de lectura, sobre la lección de las formas más antiguas, sobre la épica –como corresponde a una vida errante–, escuela de energía, de entusiasmo moral que narra la construcción de un futuro plausible, contrastado, real –esto es, vivo– frente a la tentación de la cobardía.
[…]
El reto consiste en reconocerse, en explicarse la propia vida como lo ya vivido por otros, tantos otros idénticos, dubitativos, inquietos, incapaces de comprender hasta que todo resulta ya demasiado tarde. La historia del bellísimo Absalón, hijo de aquel rey David que venció al temible Goliat, también es la nuestra. Sus frondosos cabellos enzarzados en la austera vegetación de Judea le impidieron escapar de la muerte a manos de los soldados de su padre. Lo que sucedió en la Zona Cero neoyorquina repite el mismo esquema, la misma atadura: 'Com una pedra muda / i la teva trista història, una lliçó als esclaus / sota la sorda llangor de les estrelles'. Grande, bello, sabio, un libro como pocos."
(Jordi Galves: «Torres heridas por aviones», La Vanguardia. Cultura/s (Barcelona), 31 de maig de 2006, p. 13)