BELA

Anava amb un cotxe de posta des de Tbilisi. Tot l'equipatge que duia al carro era una maleta petita plena fins a la meitat d'apunts del viatge per Geòrgia. Una bona part se'n va perdre, per sort vostra; però la maleta i la resta de coses van quedar intactes, per sort meva.

Quan vaig entrar a la vall del Koixaür, el sol ja començava a amagar-se rere la serralada nevada. El cotxer osseta picava els cavalls infatigablement per arribar a dalt del mont Koixaür abans de la nit i entonava cançons a crits. Quin lloc tan meravellós aquesta vall! A totes bandes hi ha muntanyes inaccessibles, penyes vermelloses cobertes d'heura verda i coronades per boscatges de plàtans, estimballs grocs clivellats de torrenteres i, ben amunt ben amunt, el serrell daurat de les neus; mentre que a baix hi ha l'Aragvi, que, després d'abraçar un rierol sense nom que brolla estrepitosament d'un congost negre i ple de boira, s'estira com un fil d'argent i centelleja com les escates d'una serp.

En arribar al peu del Koixaür, vam aturar-nos a la vora d'una fonda. S'hi amuntegava una vintena sorollosa de georgians i muntanyesos. Hi havia una caravana de camells que s'havia aturat a passar la nit allà prop. Havia de llogar uns bous que arrosseguessin el carro fins a dalt d'aquella maleïda muntanya, perquè ja era tardor, hi havia gelades, i aquella pujada feia unes dues-centes verstes.

No podia fer-hi res: vaig llogar sis bous i uns quants ossetes. Un es va carregar la meva maleta a l'espatlla, els altres van posar-se a ajudar els bous gairebé només fent crits.

(Fragment del llibre Un heroi del nostre temps, de Mikhaïl Lérmontov. Barcelona: Alpha, 2011, p. 11-12)